Atractius de Camprodon

El municipi de Camprodon és un dels que té més patrimoni de la vall de Camprodon. Des de La Tira us convidem a conèixer dos racons certament històrics de la població, els quals tenen un denominador comú: tots ells es troben en el nucli urbà i no cal recórrer grans distàncies per a arribar-hi.

 

La Mare de la Font

La Mare de la Font. Anys deu. © Thomas (editor). Col·lecció Agustí Dalmau
La Mare de la Font. Anys deu. © Thomas (editor). Col·lecció Agustí Dalmau

Hi ha qui apunta que és la font de més estima entre els camprodonins. L’indret, al llarg dels anys, ha estat testimoni de diversos fets. El març de 1902 va ser el marc escollit per a celebrar-hi la festa de l’arbre. En la festa, uns dos-cents escolars, adscrits a l’escola de primera ensenyança dirigida per Joan Morell, i al centre privat del mestre Josep Valls, van plantar més de 150 arbres, de diferents espècies. A part d’aquest fet lúdic, la zona va tenir molta anomenada a principi de segle xx, especialment el 1905, per l’intent d’explotar les vetes de carbó mineral que allí es van trobar.

Quant a la font, una de les primeres descripcions que tenim ens la proporciona l’excursionista Cèsar August Torras l’any 1918: «La font està situada a cinc minuts escassos de la vila, en el faldar del Bac de Sant Antoni; l’aigua és molt fresca, abundosa y rica en qualitat, tenint fama ben adquirida d’ésser apropiada pera alivi de les dispepsies, afavorint les digestions y estimulant l’apetit. Són molts els estiuejants que van a beure’n abans de les hores de menjar. Està ben arreglada, ab bons pedriços y una gran taula rodona de pedra en el centre d’una plaça quadrada formada a son entorn, y ben ombrejada, havent-s’hi plantat nous arbres».

Si fem cas de les propietats curatives, no és estrany que l’aigua s’arribés a embotellar per a ser consumida a Barcelona. El periòdic El Autonomista, de 5 d’abril de 1933, ho recull amb les següents paraules: «Des de fa alguns dies s’ha establert un servei de transport de les aigües de la ‘Mare de la Font’ de Camprodon a Barcelona, amb un èxit que supera a tots els càlculs que hom s’havia format. L’aigua puríssima de la ‘Mare de la Font’, indubtablement la millor de totes les d’aquella rodalia, ha obtingut molt bona acollida i cada dia és més demanada, sobretot pel gran nombre de barcelonins que estiuegen en aquella vila pirinenca».

De la font volem destacar un text literari que queda per damunt del doll. És d’una estrofa del cant IV del poema Canigó, obra del poeta Mossèn Jacint Verdaguer; diu així: «Per què t’amagues, Camprodon, fresquívol, violeta del bosc en ta ribera?, en ton sojorn d’eterna primavera, no vols que senten tes suaus olors? (…) Poncelles, ja us veuran quan siau flors».

L’aspecte actual que té la font i zones pròximes és fruit de les obres de remodelació que va dur a terme l’Ajuntament de Camprodon l’any 2001.

 

Can Roig

La casa Roig. Anys deu. © Thomas (editor). Col·lecció Agustí Dalmau
La casa Roig. Anys deu.
© Thomas (editor). Col·lecció Agustí Dalmau

La casa va construir-se entre el 1900 i el 1901 segons els plànols de l’arquitecte Simó Cordomí i Carrera. Cordomí va fer obres a Olot, cas de la reforma del Teatre Principal o de la reforma del Museu dels Sants. On té més obra és a Granollers, d’on va ser arquitecte municipal, i curiosament, és l’autor del panteó on hi ha enterrat del Dr. Robert al cementiri de Montjuïc.

La casa, que crida l’atenció per les proporcions i sembla talment un palau o castell medieval, és el resultat de combinar el modernisme en la seva variant neogòtica amb una torre quadrada, en què hi havia un gran rellotge de sol. De la decoració exterior cal destacar les escultures de pedra.

Al forjat dels balcons s’entreveuen les inicials ER, referents al propietari del xalet, Emerencià Roig. Tot i l’estat ruïnós que presenta l’edifici encara es pot veure algun element decoratiu que ens ajuda a copsar la bellesa del conjunt arquitectònic.

L’última vegada que va ser ocupat va ser a principis de 1939, quan acollí ferits durant la retirada dels soldats republicans cap a l’exili. A partir d’aleshores, en no residir-hi ningú es va anar degradant.

El promotor de la construcció de la casa es deia Emerencià Roig i Bofill. Era un metge nascut a Cuba el 1848. Va treballar a l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona, va ser membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. Però el més interessant de tot, és que estava emparentat amb el Dr. Robert, ja que eren cunyats, i a més, era company de cacera d’Alfons Oliveda. Emerencià Roig gaudí poc de la casa, ja que va morir el novembre de 1901.

camprodon, patrimoni,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>