Cobla de joglars, cobla de ministrers

Ja que aquest és un primer article, aprofitaré per a presentar-me: perpinyanès, som flabiolaire (també sacaire) i flabioler, o sigui, músic i fabricant d’instruments de cobla.

Precisament d’això voldria escriure, i presentar el tema vist des de dintre.

Una part del meu ofici consisteix a fabricar instruments per la pràctica actual, per exemple flabiols amb claus per la cobla de sardanes, al to modern que és el LA de 442 Hz, i amb una escala la més propera que sigui possible al temperament igual del piano. Però per a arribar a aquest tipus d’instrument em pareix imprescindible conèixer la seua anterioritat; remuntar tan lluny com pugui en la història de l’instrument, entendre quina és la seua concepció, quin és el seu paper en un conjunt, i com puc inscriure la meua fabricació en la història de l’instrument per mor de no desnaturar-lo. És doncs tot un treball d’investigació, una arqueologia musical.

S’ha escrit i publicat amb raó que l’origen històric de l’actual cobla de sardanes es trapa en l’Edat Mitjana. Però fins ara tan sols s’ha treballat en el camp de la documentació d’arxiu. Voldria ací compartir l’altra part de la meua feina, que concerneix els instruments històrics: la recerca documental i la recerca experimental, és a dir el treball sobre la matèria, són complementaris.

Abans d’arribar a la cobla de sardanes que coneixem avui dia existia la cobla de joglars (nom que s’ha emprat a la Catalunya del Nord fins a mitjan segle xx fins i tot per la cobla modernitzada), o cobla de ministrers. Si bé antigament joglar i ministrer eren dos estatuts diferents, l’instrumentari era el mateix. Val a dir que aquests conjunts instrumentals a l’Edat Mitjana eren comuns a les corts europees.

Però hem de tenir consciència que aquests instruments han tingut una remarcable longevitat als Països Catalans. Remarcable i fins i tot única.

Gravat de la representació de la sortida de la Llotja dels Cònsols de la vila de Perpinyà, precedits per una cobla. © Extracte del Voyage pittoresque de la France de Joseph Barthélémy François Carrère (1787)
Gravat de la representació de la sortida de la Llotja dels Cònsols de la vila de Perpinyà, precedits per una cobla. © Extracte del Voyage pittoresque de la France de Joseph Barthélémy François Carrère (1787)

En altres territoris també trobem pràctiques instrumentals similars encara vives; és el cas del conjunt format per la müsa i el piffero a la Itàlia del Nord, per la ciaramella i la zampogna a la Itàlia del Sud, pel biniou i la bombarde a Bretanya, o encara per la gaita de boto, el clarín i la trompa a la Franja de Ponent, l’Aragó i el Bearn. En tots aquests exemples la cobla és de dos músics, tres com a molt. S’hi pot afegir eventualment una percussió.

El remarcable en el cas dels Països Catalans és que hagi conservat durant segles un conjunt que de manera moderna designem com a cobla entera, i que és senzillament el que s’anomenava en francès gran joc, en oposició al petit joc, que anomenaríem avui dia mitja-cobla, i que correspon també als exemples citats suara.

Un gran joc és doncs una cobla formada per almenys un instrument de cada tipus, ço és, una cornamusa (paper melòdic del grall, harmònic dels bordons), una flauta amb tambor (paper melòdic i rítmic; la flauta, que pot ser tant un flabiol com una flauta de tres forats, també té un paper rítmic ja que tocant la melodia conjuntament amb la cornamusa, pot atacar les notes, cosa que la cornamusa no pot fer). Aquest nucli, mitja-cobla o petit joc, esdevé una cobla entera o gran joc completant-se amb una o dues xeremies primes o tibles, una o dues xeremies tenors, i un baixó o un sacabutx (avantpassat del trombó de vares) el qual també pot venir a més a més del baixó. Tots aquests instruments tenen un paper harmònic i rítmic.

Això és una síntesi del que trobem en la documentació d’arxiu. Però la sort és que als Països Catalans s’hagi mantingut aquest conjunt instrumental i els instruments. És a dir, perquè la pràctica de la cobla entera s’hagi mantingut viva, els instruments necessaris per a aquest conjunt s’han seguit fabricant. La reproducció en facsímil de tots aquests instruments i el seu estudi en una pràctica de conjunt permeten comprovar-ho.

La dificultat que es pot trobar durant l’estudi és que certs instruments patiren modificacions; molt sovint són forats eixamplats per a fer pujar el to, o modificar-ne l’escala, o també que guanyin en volum sonor; també podem trobar instruments escurçats; sovint és una barreja de totes aquestes modificacions. Ací, l’estudi documental, des de la documentació d’arxiu als tractats teòrics antics, conjuntament amb l’estudi comparatiu d’instruments de concepció similar, ens ajuden a remuntar l’evolució dels instruments i ens permeten de fer-los sonar tal com es feia originalment.

És el projecte al qual ens dediquem, professors del departament de música tradicional de Perpinyà i jo mateix, amb el grup Jutglars.

cobla, història, instruments, joglars, música, sardana,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>