Cultura de quilòmetre zero

Aquesta pandèmia ho ha capgirat tot! Els temes que vertebren el debat sobre les conseqüències d’aquest coronavirus maleït durant les darreres setmanes versen sobre la qüestió econòmica i, una mica més en segon pla, sobre l’adaptació a les noves mesures d’higiene i l’impacte psicològic que el confinament ha tingut sobre nosaltres.

No sé si és cosa de ser menorquina, però hi ha una qüestió que preocupa especialment als experts i són les grans pèrdues del sector turístic, amb la repercussió que aquest també té sobre la indústria i l’àmbit agrícola. La premsa local s’omple la boca fent referència a les pèrdues: gràfics de descens del PIB, números d’atur multiplicats, etc. En definitiva, una visió força catastrofista de la situació, tant per l’illa que em va veure néixer com per altres grans centres que basen la seva economia en el turisme. Al marge de la reflexió i la crítica que cadascú vulgui fer al voltant d’aquesta qüestió —són evidents llacunes del sistema econòmic basat a convertir el territori i els espais locals en un producte a la venda que es posen de manifest en temps de crisis com aquesta— els detractors del turisme de masses veuen en aquesta situació una oportunitat per a reformular el concepte tradicional de turisme cultural i obrir una via per a solucionar el problema de la priorització monumental que pateixen moltes ciutats o localitats històriques.

Permeteu-me que us faci una analogia simple. D’un temps ençà que el sector agrícola i ramader s’esforça a promocionar això que coneixem com a producte de quilòmetre zero. L’objectiu és crear uns hàbits de consum més responsables i sostenibles amb el territori que ens envolta i escapar dels paranys i dels aspectes més nocius de la globalització. Com tots sabem, amb el consum de quilòmetre zero no només reforcem l’economia local sinó que —segons demostren alguns estudis— nodrir-nos de productes de temporada i proximitat pot tenir uns beneficis substancials sobre el cos, subjecte a allò que coneixem com a ritmes circadiaris estacionals, l’alteració dels quals, compromet les nostres defenses. De la mateixa manera, nodrir-nos de la cultura local reporta beneficis sobre el cervell que contraresten amb la idea absurda que hem après alguna cosa visitant un Colosseu, per posar un exemple, en el que hem estat els tres quarts de l’explicació del guia intentant treure’ns una foto decent per a l’Instagram, on tenim el cap cuit d’haver aguantat les dissertacions del cunyat a la cua quilomètrica de tres hores que no abandonaràs tot i pixar-te a sobre, no sigui que la parella de japonesos que hi ha al darrere et faci el que popularment es coneix com un senyora gran a la cua del súper. Això, o paga una fortuna per a accés prioritari i aguanta una explicació pseudocientífica sobre els grafits pornogràfics que suposadament s’hi han registrat.

Aglomeració de turistes pels carrers de Florença (Itàlia).
Aglomeració de turistes pels carrers de Florença (Itàlia).

Perdoneu la meva contundència. No tinc absolutament res en contra del Colosseu —de fet em fascina i l’estimo com si fos una de les nostres estimades cales—, però molts haureu visitat Roma o qualsevol capital europea sense aprendre ni un xic de la seva història i, el que és pitjor, sense poder gaudir-la a causa de la gran afluència de turistes, que com nosaltres, cerquen la foto perfecta. I tant que hi ha excepcions! (que ja sospito la indignació dels lletraferits i els amants de la cultura…), només poso sobre la taula els fenòmens que en turisme cultural es coneixen com a gentrificació (Barcelona), transformació dels centres històrics en museus amb risc de pèrdua dels espais locals (Besalú) o superació de la capacitat d’acollida (Dubrovnik, Menorca) i que representen una amenaça real per a la conservació d’alguns béns patrimonials i localitats històriques alhora que entren en contradicció amb l’objectiu primordial d’aquesta conservació: la difusió del bé en el seu context o, el que és el mateix, que quan el visitem n’aprenguem alguna cosa.

Els escèptics defensaran que almenys, posseir una obra artística i històrica monumental mundialment reconeguda reporta beneficis en l’economia d’aquestes ciutats i que, després de tot, el patrimoni només és important si té la capacitat de generar un benefici. Però la realitat és que els suposats beneficis s’escorren entre les mans dels que treballen al sector, quan han d’estar parats mig any a causa de l’estacionalitat d’alguns indrets, o quan, després de torns insofribles, sacrifiquen altres aspectes de la seva vida per una economia digna. No, no parlo dels educadors de museus ni d’aquests personatges que ens han dit que existeixen però que no hem vist mai, anomenats treballadors de la cultura. Parlo de guies sense contracte, hostalers explotats, venedors de records o de gelats vint-i-quatre hores o de qualsevol de les activitats lucratives que es generen al voltant dels monuments amb més afluència. Els gestors de la cultura —malauradament— no són tan freqüents com caldria, tot i que la seva correcta intervenció podria evitar problemes com els mencionats. L’excusa és que és clar, la cultura en si no ven gaire. Necessites afegir al museu un restaurant amb 3 estrelles Michelin o vendre una de les ciutats medievals més ben conservades d’Europa com a escenari de Joc de Trons. En definitiva, el que necessitem són bons cambrers i botiguers disposats a vendre l’estendard dels Targaryen com si allò formés part de l’imaginari mític real de la ciutat amb tots els problemes de fons que això provoca.

Poblat ibèric del puig de Sant Andreu d’Ullastret. © Generalitat de Catalunya
Poblat ibèric del puig de Sant Andreu d’Ullastret. © Generalitat de Catalunya

Però ara arriba aquesta pandèmia i resulta que, és clar, els estudiants han de cancel·lar el seu interraïl europeu, les parelles no es poden escapar un cap de setmana a Roma i les famílies no podran gaudir de les platges paradisíaques de les Illes a l’agost. Així que tota aquesta massificació s’ha acabat. No existeix. No pot existir. ¿Se us acut una excusa més bona per a gaudir en profunditat d’aquella cultura de proximitat que segurament desconeixíeu perquè no queda tan bé a les fotos de les xarxes?

Per a posar-vos un exemple pròxim, ara que tampoc no podrem fer molts de quilòmetres, us proposo un exercici.

Plantegeu-vos per exemple, quan fa que no visiteu el monestir de Santa Maria de Ripoll i què en sabeu d’aquesta obra sense consultar la Viquipèdia.

La majoria de vosaltres recordarà haver-lo visitat amb l’escola i dirà que és un lloc força avorrit i que el teniu tan vist, que ni us heu parat a observar-lo. La realitat és que el monestir de Santa Maria és una de les millors obres del romànic a escala mundial. A més, l’armeria del seu museu és també una de les més importants i interessants d’Europa.

Si el que preferiu és visitar pobles amb encant sense haver de violar les distàncies de seguretat, a Catalunya sou afortunats: Mura, Beget, Miravet, Cardona, Rupit, Castellfollit de la Roca, entre molts i molts d’altres que no us decebran i que necessiten aquest impuls econòmic més que mai. Si necessiteu transportar-vos a paisatges més europeus, el llac de Puigcerdà i el parc Schierbeck foren construïts expressament per a emular aquesta sensació dels ambients a l’estil del nord d’Europa. Si el que voleu és sortir de Catalunya, tan fàcil com apropar-vos al Pirineu i visitar el Vallespir, on no només gaudireu d’un paisatge i d’unes vistes espectaculars, sinó que donareu una alegria a les seves oficines de turisme i aprendreu molt sobre un aspecte de la nostra història contemporània. No oblideu que allà hi tenim, per exemple, el Camí de la Retirada i les restes d’alguns camps de refugiats espanyols de la Guerra Civil del 36-39. Una experiència enriquidora i relaxant que permet el transport propi enfront del col·lectiu, més perillós en els temps que corren. Pel que fa a història antiga, són de visita obligada Empúries i el poblat iber d’Ullastret, que us deixaran bocabadats i comprendreu la riquesa del nostre patrimoni arqueològic.

El consum de cultura de proximitat ajuda a fomentar l’activitat econòmica i l’oferta cultural al voltant del nostre patrimoni, equilibra el problema del turisme de masses a les ciutats i contribueix al manteniment del patrimoni oblidat, que no per això és menys important, sinó que no ha estat mercantilitzat per la seva monumentalitat irresistible. Un patrimoni que potser no està reconegut per organismes internacionals com la UNESCO (o sí), no té menys a oferir-nos. En primer lloc, la satisfacció permanent d’aprendre i de connectar amb la nostra història d’una manera més relaxada i efectiva, el que ens portarà a apreciar el context i ens donarà la capacitat de gaudir amb més intensitat de futures visites a llocs més freqüentats. Per a acabar, la capacitat de nodrir-nos d’una manera sostenible i equilibrada sense que les nostres accions resultin nocives per als llocs que precisament admirem per la seva riquesa monumental. Un temple com el de la Sagrada Família sobreviurà a aquesta crisi i de pas descansarà de pressió humana, un museu de gestió local, potser no tindrà la mateixa sort si no fem entre tots per mantenir-lo.

Turistes baixant la piràmide de la Lluna, a Teotihuacán (Mèxic).
Turistes baixant la piràmide de la Lluna, a Teotihuacán (Mèxic).

 

Ja ho sabeu: si sou d’aquells que defenseu el consum local i us preocupeu pel benestar dels vostres productors, que són qui us alimenta, plantegeu-vos també perquè no defenseu les joies del paisatge que ens ha vist créixer i de la història sense la qual, molts no seríem qui som.

Podeu consultar la guia de patrimoni històric de Catalunya a www.poblesdecatalunya.cat.

catalunya, economia, gentrificació, sostenibilitat, turisme,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>