Davant de les adversitats

Algú va dir que les dificultats són com trampolins que ens impulsen cap endavant. Molt sovint passa que aquestes dificultats, en comptes de ser trampolins, les convertim en sofàs en els quals ens instal·lem. Ens instal·lem a la reactivitat, en la queixa i en el sofriment. I són precisament aquests elements els que no deixen continuar el procés que comporta tota dificultat. Diu Joe Dispenza que «la nostra personalitat i la nostra realitat s’han construït segons com pensem, actuem i sentim».

Crec que la raó de més pes i que marca la diferència és la manera com ens habituem a posicionar-nos davant de les adversitats, totes aquelles dificultats, problemes o tragèdies. En definitiva, tot aquell dolor inherent que comporta la vida i viure. La manera com afrontem i transitem el dolor de tot allò a què ens enfrontem o que perdem —un ésser estimat, una feina, la salut, una ruptura— o allò que no volem reconèixer pel que comporta. I és que la vida, de vegades ens dona coses i de vegades ens les lleva. El tema de fons és sobre com afrontar pèrdues i guanys, i és que tal com diu Joan Garriga, cal «saber guanyar sense perdre a un mateix i saber perdre guanyant-se a un mateix».

En algun moment determinat tots hem experimentat dolor a la nostra vida, ja sigui per la pèrdua d’una persona, una situació, una relació… i de diverses formes (físic, emocional o psicològic). El dolor forma part de la vida, ens avisa i ens informa que alguna acció s’ha de fer o integrar. Per exemple, un dolor físic ens fa apartar la mà quan ens cremem, potser ens avisa que cal descansar o aturar-nos. Si és emocional pot ser una pèrdua que requereix un procés de dol o un valor personal que s’ha de preservar. Si és psicològic és potser una decisió que cal prendre o un canvi que cal fer. El conflicte intern genera dissonància cognitiva per la incongruència de fer i pensar en alguna àrea de la nostra vida…

Si mirem la nostra naturalesa, veiem que tendim a minimitzar el dolor, disposem de mecanismes per a atenuar o reduir el dolor. En el pla físic, en el moment d’un impacte, tall, etc., el nostre cos genera un còctel bioquímic: endorfines per a blocar els detectors del dolor al cervell i d’altres opiacis (analgèsics naturals) per a atenuar-lo. Emocionalment i psicològicament, soterrem i oblidem records i fets dolorosos, com per exemple el mecanisme de l’autoengany per a no assumir allò que ens pot generar un dolor. És el cas de la primera etapa cognitiva del dol: la fase de negació sovint és una de les primeres reaccions davant de la pèrdua, perquè ens permet esmorteir temporalment el dolor.

Norman Mailer: «Hi ha una llei de vida, cruel i exacta, que afirma que un ha de créixer, o en cas contrari, pagar per seguir essent el mateix»

Tots aquests mecanismes ens ajuden a atenuar el dolor, en principi, però quan les adoptem com a posició vital no deixarem transitar-lo sanament i evitarà el nostre creixement. I evitar el dolor només genera patiment.

Per tal de poder transitar de manera sana, la primera clau és escoltar sense jutjar el dolor experimentat. No hem d’oblidar que els tres plans estan íntimament lligats: així, un dolor emocional pot reflectir-se en el cos en forma de dolor físic o malaltia, i el dolor psicològic es pot veure reflectit en la nostra química emocional. Observeu: què ens està dient el dolor?, què és el que no estem acceptant?, què és el que hem d’atendre?, més enllà de cercar culpables o raons a fora. La segona clau és respondre adequadament a la demanda que cal atendre: deixar anar o desenganxar-se del ressentiment i perdonar, prendre una decisió que posposem, acceptar la realitat, assumir la responsabilitat, entendre i tornar a donar significat per a deixar de culpar o deixar-se de culpar… En el pròxim escrit aprofundiré més en aquest punt.

La qüestió és que en la mesura que puguem fer els dos passos anteriors, el dolor ens farà créixer —la qual cosa no equival que per a créixer cal experimentar dolor, sinó que el fet de transitar sanament repercutirà directament en la nostra maduresa i creixement—. El perill és quan, en comptes de transitar i impulsar-lo, ens hi instal·lem, romanent instal·lats i estancats en el sofriment.

Voldria acabar amb un relat de Khalil Gibran que parla sobre el dolor:

Digué una ostra a la seva veïna:

–Sento un gran dolor dins meu. És una cosa pesada i rodona que em fa mal.

–Lloats siguin el cel i la mar! —respongué l’altra amb altiva condescendència— jo no sento cap dolor. Estic sana i bona, per fora i per dins.

En aquest moment, un cranc que passava sentí les dues ostres i digué a aquesta última:

–Sí, estàs sana i bona, però el dolor que sent la teva veïna és una perla d’una bellesa extraordinària.

autoajuda, coach, superació personal,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>