El gall Maurici a judici

Es llevava ben d’hora i començava a cantar. Quicquiriquic! Motiu que el va dur davant dels tribunals francesos. No, no faig broma, ho vaig llegir als diaris. El proppassat juliol es va celebrar el judici al gall Maurici.

L’idíl·lic cant de pagès. El plaer de ser despertat envoltat de natura per la pròpia natura. Un luxe avui dia en extinció, davant el creixement de les ciutats en detriment del camp. Hem canviat els galls pel brum-brum dels motors i les cuques de llum pels semàfors. Ja no hi ha natura a les ciutats, només asfalt i coloms que beuen d’aigües brutes.

Davant l’expansió de les megalòpolis, fa uns anys que van proliferar les famoses cases rurals, perquè les criatures de ciutat poguessin sentir el mugit de les vaques o el rondineig dels porcs i reviure aquell cantar dels galls de quarts de sis del matí que donava el bon dia als nostres avis. Un altre fenomen sociològic que han propiciat les grans ciutats és l’èxode dels divendres a la tarda. La descripció científica n’és la següent: la gent de ciutat embogeix quan acaba la jornada laboral del darrer dia abans del cap de setmana i fuig cap a la segona residència —qui és que té la sort de tenir-ne— per desconnectar de la follia urbana, per acabar tornant el diumenge capvespre amb cues quilomètriques d’automòbils.

Viure al camp esdevé així un luxe dels temps moderns. Els grups musicals canten a favor del retorn a la natura mentre milers de seguidors coregen els nous himnes. «Me’n vaig al camp!», canta la multitud.

Però la gent urbanita no està adaptada a conviure amb els animalons ni dins ni fora de casa. Però amb unes quantes dosis d’insecticida ho tenim aclarit. I de pas herbicida per a matar les mal anomenades males herbes, perquè volem una gespa no autòctona d’allò més resplandent.

I el gall. ¿Què en farem del gall? Una parella d’aquestes que els caps de setmana s’escapava a la casa del poble el va denunciar per cantar massa d’hora. És un cas semblant a la denúncia a les campanes del campanar de Girona. Potser l’any que ve hi haurà una denúncia al cant dels grills, ¿qui sap?

Em llevo a quarts de sis en un petit poble de Laos, país sense costa del sud-est asiàtic. Els galls canten a tot drap. Els monjos budistes demanen la seva almoina diària a l’únic carrer del poble, que roman sense asfaltar, descalços, caminant entre buines de búfal. I penso en el gall Maurici i els altres galls d’Europa que no poden cantar sense evitar el recel dels pixapins.

I prego als monjos perquè tots els galls del món puguin cantar lliurement cada matí. Almenys fins que arribi Nadal i siguin servits a taula abans de les neules i els torrons.

Mentrestant, el gall Maurici viu tranquil al seu poblet de França. Els jutges li van donar la raó i ara pot cantar cada dia al dematí, com diu la cançó popular, i com s’ha fet des de fa anys i panys. Llarga vida al gall!

ambient, natura,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>