El River’s de Babilònia

Tot i que m’importa un rave, desconec l’origen de la fascinació que la gent del Pirineu sentíem per posar el genitiu saxó al nom de tot local de nova obertura amb la poc encertada intenció de donar-li un toc modern, suposo, i deu ser per això que els meus records fluctuen com el maleït riu d’Heràclit des del Forat minúscul al Harlem actual, club amb carnet, i sense essa, passant per l’ancestral River’s on hi vàrem consumir moltes tardes de diumenge.

Als anys setanta, ni jo ni cap dels meus amics no sabíem ballar res amb una mica de ritme i la vergonya arrítmica ofegada en alcohol de garrafa ens duia de manera imparable cap al River’s a moure’ns, arrapats com paparres a les ties, per ballar lents a la pista que s’estenia des dels sofàs obscurs fins a la barra monolítica, publicats per llums de colors que es reflectien en boles giratòries de mosaics de minúsculs miralls a guisa de plaques tectòniques miraculoses com ànimes de càntir als baixos de l’Arquet.

En aquells temps de les nostres vides tot era tan nou que moltes coses encara no tenien nom i per indicar-ne la seva existència les havíem de senyalar amb el dit. Aquesta situació solia produir-se prop de la barra llarga, fosca i sempre molla i humida on un amic meu enguixador ens servia cubates de garrafa altament tòxics que es podien inflamar amb facilitat explosiva de manera espontània. En l’apressament que donava la molt estesa creença que amb alcohol les ties eren més acollidores, ens afanyàvem a demanar toxicitats en gots llargs amb la convicció que als sofàs de la zona fosca tot aniria bé, o millor.

La música dels setanta va ser la millor música de totes les èpoques pretèrites i futures i els que vàrem tenir la sort de fer eclosió a la vida en aquells moments mai no hauríem d’oblidar les zones fosques de les discos, majoritàriament fluvials, i el remaleït regust de l’alcohol barat que ens ajeia i atuïa a la foscor per rebolcar-nos com animals als sofàs cada diumenge a la tarda mentre ens feia tenir prou llengua i convicció com per provar d’hostiar el corpulent porter ros del River’s, home pacient com pocs, el nom del qual no recordo i del qual tampoc en sé el seu parador tot i que, val a dir, sempre l’he buscat per demanar-li disculpes pel meu mal comportament en aquells anys que vàrem viure perillosament tal i com han fet abans que jo un que es deia Earl i el meu amic en Manel Barranqueras, el de les fintes i els ganxos contundents.

A les tripes del River’s s’hi descendia com a l’infern, per una escala fosca que abocava a la barra d’alcohols i al pecat mentre la immersió sònica destrossava els timpans a l’instant i la sobtada falta de llum, barrejada amb flaixos estroboscòpics com els enlluernadors raigs C de Blade Runner, ens feia creure en auguris de tardes felices. Un deixava la jaqueta de pell negra al vestíbul (o no) i ja només de baixar per l’escala se solia caure entrebancat per cossos que, en plena luxúria, al graons ja començaven a trobar el recer del sojorn carnal imminent.

En aquelles tardes i en aquells indrets, la música no es dividia per gèneres, intèrprets, tendències ni llistes d’èxits o llistes de reproducció, no, a falta d’Spotify hi havia una classificació clara i simple com la navalla d’Occam i, així, la música era ràpida o lenta i punt, no calia cap altra collonada.

La música ràpida servia per afavorir que l’alcohol intoxiqués el cos amb ajut de convulsions similars a l’epilèpsia que copiàvem, amb poca traça, de pel·lícules ianquis on negres musculosos ballaven posseïts per un ritme que els blancs mai no hauríem de tenir. Tothom ballava amb el got llarg de vidre a la mà, en precari equilibri, vessant gels, Coca-Cola i whisky de manera que la pista era com una mena de fangar lliscós on Johnny Walker mai no hi hauria gosat caminar, ni en els seus més delirants somnis etílics. Un ballava i mirava les ties i les ties als tios, bàsicament, mentre es provava de dissimular la manca de ritme posant cara d’imbècil i, curiosament, la cosa solia funcionar. La imbecil·litat sol ser rendible.

Un dels problemes latents, a mode de danys col·laterals, era que les noies més atractives estaven sempre associades a mascles alfa, gent altiva que duia una pinta psicodèlica per als cabells guardada a la butxaca del darrere del pantaló, gent hostil que només tenien por que algú els les prengués, tot i que no eren seves, les noies. Si, encara que fos per accident, la mirada d’un es creuava amb la d’un d’aquests protomascles se solia acabar a plantofades allà mateix. No era bona idea encarar-s’hi, no, ni tan sols mirar.

Esquivades aquestes dificultats de pa sucat amb oli, un es fixava en alguna de les noies que també convulsaven al ritme de les músiques ràpides babilòniques i se la convidava a beure o, amb gestos obscens, a ballar al costat d’un, o al davant, o al darrere. Si ella hi accedia, a l’instant un desitjava el canvi de música ràpida a lenta.

La música lenta era tot un altre món perquè algú des d’un control amagat que mai no vaig saber on era, passava de ràpid a lent i abaixava la intensitat de la llum per propiciar els acostaments. Si la cosa havia anat bé, les parelles de la música ràpida s’acostaven l’un a l’altra, l’una a l’altre i els ritmes corporals s’alentien primer i es disparaven després, les distàncies desapareixen, els llavis s’acostaven, les mans recorrien zones prohibides i el ball en si mateix es convertia en cadències primàries, lentes, profundes, denissovanes, lascives, molt lascives.

El lent era la nostra zona preferida de la vida, la zona de confort, el motiu que justificava la immersió en aquell infern primari, fosc i estrany que el River’s era. Si la cosa anava bé i hi havia connexió, atracció, sexualitat, un anava als sofàs a explicar històries de por i collonades, que si la velocitat de la llum, que et calculo què peses amb la diferència d’acceleració de la meva moto al kilòmetre lliure amb sortida parada la fita monolítica del qual acabava prop de Can Villaura, on servien xampany Jacques Perrier a cap preu, llavors, quan els controls d’alcoholèmia no eren ni tan sols ciència ficció de replicants.

Quan un arribava als sofàs la música no és que fos sobrera, era simplement que deixava d’existir del tot i tant era que sonés lenta o ràpida, o que no sonés, que un ja no estava per a res més que el que es tenia entre mans.

Llavors, en algun moment indeterminat, sense avisar, un s’adonava que ja havia passat la tarda (la nit mai no va ser utilitzable) i tot acabava una mica ràpid, se sortia al fred del Ripollès tan extrem com el de l’espai exterior però no ens importava un rave perquè un emergia de les profunditats de l’infern com si surés nu cap a un passeig extravehicular de la NASA.

Era en aquells moments que la foscor de nit queia com una llosa infinita sobre tots nosaltres, les ties marxaven, els de Manlleu anaven a Torelló a buscar brega derrapant per Terradelles i tots cap a casa a escoltar los 40 Principales, a veure els monòtons resums dels partits de la lliga mesetària, a passar fred perquè ja només ens quedava aquell enyor intensíssim de diumenge, d’amor o desamor i desig que ens atuïa tota la setmana que s’allargassaria, pastosa i indolent, com Lorentz no havia sabut predir en cap equació.

Amb el temps, el River’s va tornar a ser l’Arquet, després res i ara és el Harlem on hi canten de puta mare gent en directe, hi posen la música a cent terawatts fins que et tremola el miocardi, les meninges i els genitals i les ties hi ballen sense mirar ningú ritmes africans o caribenys que els tòxics moderns perfilen prop de síncopes vodús. En lloc de sofàs hi han cardat ara futbolins lubricats que funcionen a la perfecció al costat de màquines escurabutxaques i per l’Insta t’insten a què si et morreges a la barra amb qui sigui et regalen un xupito de bon Tequila, per exemple. Mentre, l’amo de metòdics ritmes rellotgers controla amb un iPad i wifi 5G, des de la pista de ball interrompuda per columnes lítiques, les cadències que ara, potser, m’han fet creure que finalment sé ballar i, així, em deleixo per enfilar-me a cantar aquelles lletres dels setanta que duc tatuades al cor sobre l’escenari electromagnètic on la gent emprenyada hi aboca els gintònics que els han servit amb gots de plàstic que ningú, ni el meu amic Tato, sàviament, no vol. És llavors que en el sospir de la nit quan les aigües del Freser es tornen tèbies com les nits d’Heràclit que surto de nou a l’exterior de mi mateix, com abans, al fred ancestral de la nit i del riu que va inspirar el River’s del Ripollès, i és en aquells moments sense temps en que la vida ja no dona més de si, que la nit badalla com una filla de puta i que, sota la mirada estranya de gent que em calcula l’edat amb errors de dècades des del seu tèrbol i precari equilibri dinàmic i gosa demanar-me en francès què hi fa un tio com jo en un lloc com aquell, penso, en altres llengües i amb un somrís sorneguer d’orella a orella, que els podria haver engendrat sense massa problemes allà, a l’Arquet babilònic, ara fa un munt d’anys.

Déu, compra’m un Mercedes-Benz!

Relats,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>