El tamborí

Com a músic i constructor d’instruments de cobla, voldria en aquestes línies retre homenatge o —potser de manera menys grandiloqüent— parar atenció a un instrument que no és estudiat en la mateixa proporció que els altres del mateix conjunt: el tamborí.

Tal com coneixem la cobla, tan moderna com la de joglars, xeremiers o ministrers, el tamborí és l’instrument que marca el ritme del grup, tocat pel flabiolaire, que fa anar la baqueta amb la mà dreta sobre la membrana de la percussió i alhora amb l’esquerra mou els dits sobre el tub del flabiol.

Mans del sonador del Banquet d’Herodes, Pere Garcia de Benavarri (MNAC)
Mans del sonador del Banquet d’Herodes, Pere Garcia de Benavarri (MNAC)

Aquesta pràctica de flauta amb percussió és ben antiga, i altres cultures tenen un equivalent, singularment pel que fa les flautes de tres forats, herència del que era una pràctica musical normal, correntíssima, de l’Europa medieval. La percussió més habitual era un tambor o un tamborí, les dimensions i formats del qual podien variar: una caixa cilíndrica, amb un pergamí a cada cara, pels quals passa una corda tibada per tensadors de pell, o també cerclatges de fusta per on passa aquesta corda que, tibant-se, fa pressió sobre les pells; i sobre un d’aquests pergamins un fil, el timbre, sovint doblat, que sol ser de tripa i que fa de bordó. I una corretja perquè el músic pugui subjectar-lo, és clar. És aquest tipus que m’interessa per a aquest article.

Tal com deia, el tamborí no rep la mateixa atenció per part dels estudiosos; paradoxalment, en les mencions més antigues de joglars que coneixem, la percussió hi surt més sovint que no pas el flabiol. Tret de que el flabiol o la flauta siguin anomenades, sempre hi ha un dubte sobre el músic que surt com a tambor o tamborer. A la Provença i a tota la resta de la península ibèrica, incloent-hi Portugal, l’instrumentista que toca alhora la flauta i la percussió és designat únicament com a percussionista; ço és, respectivament, tambourinaire, tamborilero i tamborileiro.

Si bé la pràctica és força documentada durant el període medieval, molt ric en representacions d’aquest sonador, ja es nota una diferència al segle XVI. El teòric Sebastian Virdung, en el seu tractat Musica getuscht publicat el 1511, evoca molt ràpidament el conjunt: per a ell les percussions no eren instruments de música.

Encara que el tamborí no sigui un instrument melòdic i que el seu reglatge estigui molt sotmès a les condicions higromètriques, sempre cal observar les dimensions dels models que ens han arribat. Els tamborins que han tocat en les cobles de joglars, amb la cornamusa, solen tenir un diàmetre igual a l’alçada. Afegeixi que els tamborins catalans no solen ser de dimensions gaire considerables: els més grossos són els que fan servir a les illes Balears, entre 21 i 19 centímetres d’alçada i diàmetre. Comparativament, el model més corrent de tambourin que fan servir a la Provença mesura una polzada de diàmetre (32,4 cm) per dues d’alçada (64,8 cm).

Si no són massa grossos es poden fer amb una peça de fusta monòxil, treballada al torn. Aquesta manera, malgrat tot, requereix una preparació llarga i acurada de la fusta, i per això és força més corrent de fer la caixa amb una fulla enrotllada sobre un patró. Aquesta feina era la del sedassaire, el fabricant de sedassos i mesures de fustes per als grans: són els mateixos criteris (diàmetre i alçada iguals) i les mateixes fustes (faig, alzina, noguer).

Caixa d’un tamborí eivissenc en curs de fabricació de les col·leccions del CIMP. © Pere Jordà
Caixa d’un tamborí eivissenc en curs de fabricació de les col·leccions del CIMP. © Pere Jordà

Si bé poden quedar molt senzillament fets, a les Illes són força decorats. Si mai teniu la curiositat de fer una ràpida cerca sobre —per exemple— la flauta eivissenca ho podreu apreciar, i al museu de la Música de Barcelona en tenen alguns de finals de segle XIX i principis del XX força preciosos.

Potser he estat un xic pesat insistint sobre la poca consideració que va patir —i potser encara pateix— un instrument tan important com el que marca el ritme; però si a Catalunya Sud la permanència del flabiol va fer possible que s’hagi conservat tamborins antics, no és gens el cas a Catalunya Nord, on la transmissió directa va ser interrompuda abans de la Grande Guerre de 1914, i no és gens evident tornar a trobar aquests tamborins. Pot ser per una part de la seua història musical, a vegades tan sols perquè els descendents no el saben identificar, o potser perquè no li acorden importància.

Belleu el tema ha resultat un bri especialitzat per un instrument aparentment tan familiar com és el tamborí, però volia d’una banda insistir sobre la importància de la transmissió del coneixement del fet cultural, i d’altra banda com que de moment ens és complicadíssim tocar en públic. Vaja, tan se val escriure i parlar-ne, tot esperant que aquestes línies puguin ser de profit.

cobla, tamborí,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>