Els interessats

Quantes vegades ens ha passat quan estem concentrats a la feina, quan ens falten mans per carregar la compra, quan ens van caient els ulls al sofà després de dinar o, simplement, quan gaudim de la calma satisfactòria de no haver de fer res en concret… ¿Quantes vegades ens ha passat que, en aquests moments tan precisos, el so del telèfon ens fa saltar el cor? ¿I quantes vegades ens ha passat que la trucada prové d’un telèfon amb prefix de les espanyes, un mòbil desconegut o, directament, és un número privat?

En bona part de les ocasions ja ni despengem, oi? Per què? Doncs en el meu cas, moltes vegades perquè, paradoxalment tenint en compte la meva feina, odio els telèfons i sobretot m’inquieta no saber qui hi ha a l’altra banda de les ones. Però en altres casos, reconeguem-ho, és perquè ens fa mandra que ens donin la tabarra per vendre’ns un servei que no ens ha passat pel cap contractar motu proprio i, encara més, si això ens obliga a canviar de llengua.

Qualsevol ciutadà espanyol, provingui d’on provingui, té el dret de ser atès en català
Qualsevol ciutadà espanyol, provingui d’on provingui, té el dret de ser atès en català

Una vegada, una companya de feina em va explicar que ella despenjava desacomplexadament i els demanava que li parlessin en català, perquè no els entenia. I si no hi havia manera, com probablement succeïa al 100 % dels intents, directament penjava. El cert és que aquesta estratègia algun cop l’he aplicat i de vegades pot arribar a generar tensió, sobretot si a l’altre costat del telèfon hi ha algú un punt bel·ligerant. Sí que és veritat que aquesta aposta fa denotar que hi ha una demanda d’atenció al client en català i posa un granet de sorra en la línia d’allò que sovint defenso, que si no fem que conèixer i utilitzar la nostra llengua sigui imprescindible, la convertim en inútil. Dit d’una altra manera: si a una persona ningú se li dirigeix mai en català, per què l’ha d’aprendre? Extrapolem-ho! Però, al cap i a la fi, és com un cop de porta, amb els seus pros i contres.

Últimament aplico una altra estratègia. D’entrada, encara que les primeres paraules de l’operador siguin en castellà, intento parlar-hi català, de la mateixa manera que faig pel carrer amb qualsevol persona que em pugui interpel·lar. Només amb això ja m’he endut alguna sorpresa i l’altra persona s’ha passat al català. Per contra, si no m’entenen, canvio al castellà i els demano si no tenen servei d’atenció en català. La resposta acostuma a ser que no. Llavors, els explico que, en el cas d’Espanya, qualsevol ciutadà sigui d’on sigui, té els mateixos drets i que, per tant, tinc el dret a rebre les comunicacions i l’atenció en la meva llengua, que també és oficial igual que el castellà. És més, no atenent-me en català incompleixen dues lleis: el Codi de consum de Catalunya i la Llei de política lingüística.

Jo entenc, i segueixo, que aquesta persona en concret no em pugui atendre en català i no la culpabilitzo perquè, personalment, potser no està obligada a saber l’idioma; és la seva empresa la que té l’obligació de dirigir-se en català als catalanoparlants que ho requereixin. Així que, per acabar, li demano que passi aquesta inquietud als seus superiors per allò que dèiem, que quedi patent que el català és necessari, i que quan puguin atendre’m en català, si així ho desitgen, ja em tornaran a telefonar. Abans d’acomiadar-me, li dono les gràcies per entendre-ho perquè, comptat i debatut i seguint la tesi del qui paga mana, si són ells els interessats a vendre, el més lògic és que siguin ells els que s’adaptin a mi.

castellà, català, telèfon,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>