La sonada història de la monarquia

Aprofitant l’avinentesa d’aquestes darreres setmanes, el tema estrella dels mitjans de comunicació —els escàndols econòmics i posterior fugida de l’emèrit—, l’article d’aquest mes està inspirat en regents que han passat a la història per un qüestionable lideratge però, sobretot, per les seves excentricitats.

Si fem un repàs a la història de la humanitat, trobem des de sempre patrons repetitius on el líder d’una nació (rei, dictador, president, etc.) mostra patrons de conducta poc eloqüents i que ha passat als annals de la història amb l’etiqueta de boig (parlo majoritàriament en masculí, per aquell tema que el poder a les dones durant mil·lennis ha estat negat).

El fet és que, a causa de la desconeixença sobre la malaltia mental i les alteracions de la conducta que aquesta pot causar, es posava de pressa l’etiqueta de boig o encantat i amb això s’explicaven certs comportaments erràtics.

Per sort les ciències mèdiques han avançat i estudis posteriors han demostrat moltes vegades que les conductes escandaloses que duien a terme aquests regents eren a causa de diversos factors tant biològics com de l’entorn.

Alguns d’aquests factors són malalties hereditàries causades per l’endogàmia —per allò de mantenir la sang neta—, com la porfíria. Amb la foto que il·lustra aquest article entendreu perfectament el problema que la teva mare sigui la teva cosina i el teu pare el teu oncle, tot alhora.

Retrat de Carles II l’Encantat, de Juan Carreño de Miranda (1685), al Museu d’Història de l’Art de Viena

Un altre factor és la manca d’informació sobre malalties, especialment mentals i tractaments específics per a aquestes. Com a molt podien rebre atenció espiritual i un exorcisme. De fet, el pobre Carles l’Encantat en va partir uns quants.

Finalment, la impunitat amb la qual eren —i són— tractats. Feien i desfeien sota el seu capritx i els consellers moltes vegades hi no podien fer res, ja que per gràcia divina tenien el poder indiscutible. A més, moltes vegades qui gosava contradir l’autoritat del rei molt bé no acabava el dia. D’altra banda, tenir el favor del monarca podia comportar l’obtenció de beneficis.

Comencem per Gai Juli Cèsar Germànic, —«poc conegut», pensareu— conegut popularment per Calígula —ara sí, oi?—. De l’emperador s’han escrit moltes coses i les arts cinematogràfiques ho han sabut aprofitar. Aquest emperador, que es feia tractar com un Déu, li agradava molt passar-s’ho bé. El problema era que allò que ell entenia per diversió implicava patiment (agressions físiques, sexuals, penes de mort, etc.) per als altres. Li agradaven els excessos de tota mena i fins i tot va nomenar cònsol al seu estimat cavall Incitato. Com a déu que es creia, va declarar la guerra a Neptú, enviant tot de tropes a fer la guerra a la mar… i ja us podeu imaginar el resultat, tot i que ell va mantenir que havia guanyat i que els cofres plens de petxines eren el seu botí… Calígula estaria molt orgullós de com tractem nosaltres la mar avui dia.

Continuem amb Ivan IV de Rússia o Ivan el terrible. Amb el sobrenom ja ens podem fer una idea. El pobre Ivan va perdre el pare amb tres anys i la mare amb cinc a mans d’un poble enemic. Va estar tancat al Kremlin de Moscou com a presoner i va haver de tenir cura del seu germà menor, que patia d’una disminució psíquica. Eren maltractats contínuament pels seus captors, cosa que, com us podeu imaginar, va deixar-los seqüeles emocionals de per vida. Quan Ivan IV arriba a la majoria d’edat puja al poder, es proclama el primer tsar i comença un regnat on unifica Rússia i introdueix reformes importants com a la introducció de la impremta. El problema recau en el fet que el tsar era un home molt violent, amb canvis d’humor inesperats que tenien les seves conseqüències sobre la població: va destruir pobles sencers matant tots els seus habitants, va condemnar diverses persones a morir devorats per bandades de gossos, a d’altres els empalava, etc. Amb la mort de la seva esposa els canvis d’humor s’intensifiquen, arribant a matar el seu propi fill en una baralla.

S’atribueix a Calígula la frase «oderint dum metuant» (que m’odiïn però que em temin)

Acabem amb un familiar directe de la meva font d’inspiració per a aquest escrit: Felip V d’Espanya dit l’Animós, que té el privilegi de ser el primer Borbó establert com a monarca de l’Estat. El 16 de novembre de 1700 es proclamà a Versalles, després de 14 anys de guerra, com a successor de Carles II d’Àustria. La seva arribada a Madrid era plena d’esperances, ja que a més d’una millora notable pel que fa a l’aspecte físic en comparació amb el rei anterior, Felip havia estat educat en l’exquisidesa de Versalles. Però al cap de poc de la seva arribada ja es va començar a notar que alguna cosa li passava, al francès. El que aleshores es va diagnòsticar com a malenconia, ara per ara estudis ho relacionen amb un trastorn bipolar possiblement agreujat per la sífilis. Aquest conjunt de malalties va provocar comportaments erràtics tals com manca d’higiene (va arribar un punt que no podia caminar, ja que no es deixava tallar les ungles), creure’s i actuar com si fos una granota, automosegar-se i mossegar les visites, rebre les visites només amb camisa i no canviar-se-la  per por de morir, intentar muntar els cavalls dels telers de palau i creure que el sol el volia matar (irònicament el seu avi era el Rei Sol). Tenia fama de ser un promiscu amb un desig insaciable, i pel que sembla, ho va deixar en herència genètica.

Per a acabar de concloure, i més enllà d’aquesta informació sensacionalista i de caràcter reial, voldria com a reflexió final pensar sobre el fet que moltes vegades jutgem comportaments erràtics i titllem de boigs molt fàcilment les persones amb alteracions conductuals. Cal conèixer bé la persona i el seu entorn abans de jutjar-la. Una infància traumàtica, la presència d’abusos o genètica de malaltia familiar, entre d’altres, són factors de risc per a l’aparició de malalties mentals. A més, entorns familiars i socials poc ajustats i desfavorables influeixen de forma decisiva. Per tant abans de jutjar, cal informar-se i sobretot reconvertir el judici en una oferta d’ajuda a la persona.

història, monarquia,
Publicat el

Comentaris

  • De tots els que has comentat em quedo amb Carles II El hechizado. Altres descendents en teoria més capaços no foren millors que ell, que si bé era insegur i dèbil de caràcter, era noble i benintencionat i mirà més pel poble, doncs firmà molts tractats de pau i no apujà els impostos. Fantàstic article Aratzazu!

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>