Els paletes misteriosos

A casa tenim dos lavabos, un de minúscul i un altre gran i espectacular com unes termes romanes dels bons i llunyans anys de la Pax Romana. Tanmateix, a casa s’ha decidit que cal renovar el petit per pur i simple cansament. En això, homes i dones diferim notablement.

Vàrem triar rajoles, aixetes, ceràmiques, llums, lavabos i cagadores en un va i ve de catàlegs i suggeriments. És curiós que sempre que triàvem una rajola es deixava de fabricar o quan teníem decidida una esplèndida aixeta funcional havia quedat descatalogada. Després de la tria laboriosa, d’estris i adminicles de bany, vàrem empaitar un paleta amic nostre de confiança durant més d’un any i, finalment, després de diversos ensurts i endarreriments ens varen emplaçar un dia i una hora, com el desembarcament de Normandia per començar les obres dels collons.

A la vida, hi ha moltes coses que no entenc. Una d’elles, que em preocupa enormement, és saber perquè collons els paletes, només d’arribar a les vuit del matí, com si els hi anés la vida, se les agafen a trompades amb rajoles, maons, mosaics o tota altra mena de paret o peça d’obra que tinguin a l’abast. Després, al cap de pocs minuts, quan ja s’ha despertat tot el carrer, incomprensiblement, paren completament i regna a l’obra un silenci tan profund com deu ser el de l’espai exterior.

Ja despert tothom, no queda altra cosa a fer que mirar perquè collons han parat de fotre trompades a tort i a dret. A voltes penso que potser han sofert una mort sobtada o que han patit alguna descàrrega mortífera que els ha fulminat. Però no, si t’acostes al seu regne de fressa i pols els trobaràs… alegres, riallers, silenciosos, esmorzant uns entrepans enormes que no tenen res a veure amb els del McDonalds.

Quan acaben, o quan tornen d’esmorzar reprenen les hòsties descomunals que acollonen i ens fan pensar que baixarà la casa entera. Però no, inalterables al perill, s’enfilen per les bastides com aquell qui res armats amb martells, maces i escarpes.

La pols que fan és inversament proporcional a la valoració que ells en fan de la que faran. Si els demanes si faran pols, gairebé sempre contesten gens ni mica. En aquest cas, un ja pot córrer a tapar-ho tot amb draps, llençols i plàstics que de ben segur la pols serà tan espectacular con les tempestes d’arena de Damasc o Bagdaq.

També sempre solen faltar rajoles, és un altre misteri. Euclides es deu regirar a sa tomba rectilínia, segur, però sempre es fa curt, de rajoles, i llavors cal fer una altra comanda que triga més del que caldria i s’entra en una espiral de desconcert i falta de rajoles que desespera juntament amb la pols que en aquells moments ja ha envaït el televisor, els prestatges, els records d’Alexandria o d’Istambul, la nevera, les verdures i que fins i tot ja ha entapissat al pollo aeronàutic que de poc que no té una parada cardíaca al seu hangar amb les trompades de bon matí dels paletes decidits.

Tot té un gust d’essència de dunes, de pols, les begudes, el menjar, el pa, la desesperació… qui collons va inventar les radials? No podia haver-hi afegit un mecanisme per xuclar la pols desèrtica que provoquen?

I llavors, després de l’anarquia dels Laurence d’Aràbia, toca als llauners. Fascina veure la quantitat d’eines que escampen pels terres per penjar poca cosa, les claus fixes, les Allen, les Torx, les brides, les juntes tòriques, les modernes broques de diamant refrigerades per aigua per perforar la ceràmica diamantina, les regletes per les connexions elèctriques, els nivells làser, els de bombolla i un llarg etcètera que acaben escampant sense pietat per sobre uns cartrons bruts de mil lavabos més que prèviament han disposat estratègicament per no emmerdar el terra que encara ningú no ha tingut temps ni collons de netejar del tot.

Ara, amb els telèfons mòbils la cosa està que treu foc. Al nostre llauner (que treballa sol) el truquen una mitjana de cent persones per hora i a totes els diu ara passaré. Però no hi passa.

Fa pocs anys si no posaves tubs d’aram per a l’aigua eres un merda. Ara, els has de posar plàstics, amb tres recobriments d’alumini, polímers polimòrfics multifuncionals i molta fe, perquè no em crec que vagin millor que els altres, sincerament.

I així, de mica en mica anem tenint un lavabo minúscul que no sabem ben bé quan s’acabarà de completar, perquè al paleta encara li falten dues rajoles que deuen estar als infernals forns de Nules i al llauner multifuncional (que també exerceix màgia sobre electrons i coures) segur que li faltarà un tub d’alguna cosa o una tapeta de la cagadora o el cargolet fet a la xina que colla la vàlvula del desaigua de polietilè del rentamans ceràmic que va arribar trencat i es va haver de canviar a corre-cuita.

Demà tornarà el llauner a les vuit del matí, si el deixen d’emprenyar els clients al mòbil i, amb una mica de sort, ja només caldrà que els tècnics de no sé on posin la mampara estranya de la dutxa que té mides precises i que només ells sabran col·locar d’aquí a tres setmanes, més o menys, si és que abans no ens pilla una altra vaga general, una altra setmana santa victoriosa, o algun altre desastre que ara no encerto a endevinar del tot per molt que m’hi esforci.

Mentre, he vist el nostre paleta enfilar-se laboriós i apressat escala amunt cap a casa d’alguns altres incauts que no saben que a les vuit del matí començaran a cardar unes trompades de por, pocs minuts abans de marxar a esmorzar.

Rock me mama.

Relats,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>