Gran o mitjana?

De tant en tant, m’agrada anar a un McDonald’s per menjar una de les seves encertades hamburgueses, amb patates rosses al punt, alguna amanida sintètica però correcta i prendre alguna beguda gasosa el gas de la qual dura el temps just de l’àpat abans de desaparèixer com per una art d’encanteri inexplicable que hauria meravellat Louis Joseph Gay-Lussac. El cafès dels McDonald’s són sempre dolents sense excepció, però almenys els serveixen amb uns gots aïllants i gruixuts que, a diferència de la vida breu del gas volàtil de les Coca-Coles, conserven l’escalfor fins a l’emprenyament. No fa massa anys els demanava cervesa, però ara ja no ho faig perquè acabo essent l’únic ésser viu de l’establiment que en pren i els nens de catorze anys, a molt estirar, em malmiren des de la seva Coca-Cola de quart de galó, aigualida, sense gas i amb gels trinxats com calamarsa de tardor tardana.

No fa massa que em queixava (sempre em queixo em diuen a casa) que les dependentes dels McDonald’s eren extremadament hàbils en capgirar-me els menús que jo m’havia anat aprenent mentre feia cua per demanar. Del gran nombre de possibles combinacions que es poden fer amb la seva oferta de menús, sandvitxos, complements, amanides, begudes i postres memoritzava tot allò que m’agradaria menjar i beure per descobrir, en arribar a la caixa, que la dependenta de rar accent no europeu tenia una altra opinió d’allò que jo havia triat i que, davant la meva desesperació, m’ho capgirava tot perquè sempre hi havia alguna oferta més econòmica, més sucosa, amb més quantitat o que, simplement, estava d’oferta i punt… Aquest hàbit de confondre l’havia observat, com diria Serrat o Tarrés, a tots els establiments de la cadena des d’Algeciras fins a Istambul. Coses de les multinacionals.

Després, en un enèsim intent de desestabilitzar el personal els de McDonald’s varen instal·lar unes fantàstiques màquines amb pantalla tàctil per fer la comanda directament que estalviaven passar per la caixa de tota la vida, un s’estalviava la cua i, de passada, no calia atendre les recomanacions confuses de l’estrangera caixera de torn. Quan em vaig acostumar a les noves pantalles que em permetien triar tot allò que jo volia sense entrebancs lingüístics ni ofertes poc temptadores, després, McDonald’s es va reciclar a si mateix i va inserir unes noies embotides en ajustats uniformes negres que deambulaven per les pantalles per vigilar que tothom ho fes bé, per ajudar o per confondre, verbs que a voltes son indistingibles.

Els meus cabells són blancs per qüestió d’edat i de genètica però de cap manera no reflecteix aquest color cap minusvàlua mental, psíquica ni cap grau d’imbecil·litat patològica extrema. Dit això, en un diumenge qualsevol havia triat per sopar amb la meva família un magnífic McRoyal De Luxe® amb unes patates petites i una Coca-Cola petita d’aquelles que es desnaturalitzen en un tres i no res, és a dir que, en un temps predeterminat a fàbrica, perden gas i gels alegrament si un s’hi torba massa. Ja se sap, fast food, fast drink.

Alegre, ja anava a pagar amb la VISA de La Caixa que cada dos per tres m’oblida el número secret quan una de les uniformades deambuladores em mira (els cabells) i em diu somrient que si agafo el menú em sortirà més barat, m’esborra la comanda i me la refà al seu aire sense cap mena de respecte pel meu lliure albir gastronòmic (per dir-ho d’alguna manera). Quan decidida arriba a la pantalla de tria de patates em demana si les vull grans o mitjanes i, com que li dic que petites com les que ja havia triat, em mira estranyada i comprova desconcertada que no existeix l’opció de patates petites. Davant la desesperació de la meva dona que ja em coneix els rampells hostils insisteixo que les vull petites. Pacient, decideixo acceptar educadament unes patates mitjanes i la uniformada passa de pantalla amb un somrís estrany al rostre i, per al seu horror, veu que (de nou) només pot triar-me Coca-Cola gran o mitjana. Òbviament li dic que la vull petita, la Coca-Cola. En aquest moment ja m’havia abandonat la meva família en un intent de dissimular i desfer-se de cap relació que els pogués unir a mi. La noia de l’uniforme no estava entrenada per a la hostilitat de la lògica aristotèlica i, confusa, em diu que em surt més barata la seva tria que no pas la meva… i llavors descobreix que la seva opció em surt més cara, poc, però més.

Decidida, ràpida i somrient va marxar abandonant-me a la meva dissort amb un menú que no volia, d’una mida que no m’agradava i amb un preu que tampoc era més baix del que m’havia dit.

Malgrat tot, com sempre, el McRoyal De Luxe® va ser bo, encara que més petit que la darrera vegada seguint la imparable tendència al minimalisme enganyós que aquesta gent manifesta sense vergonya. Després, ens va dur el menjar a taula com si estiguéssim en un restaurant una cambrera amable i vigatana perquè, a més, les foranes brillen per la seva absència en una maniobra que no acabo d’entendre però que almenys em permet, ara sí, que em comprenguin clarament quan em desespero i renego déus i hòsties des de Folgueroles fins al Sènia o a les Cases d’Alcanar.

I’m loving it.

Postdata primera: només hi trobo a faltar la possibilitat de demanar un cafè sol, però sé que només m’entendria en Fran de la Taver i que potser algun Prat se m’emprenyaria per generalitzar banalitats de manera innecessària.

Postdata segona: hòstia santa el pallasso, carda por!

ambient, natura,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>