Homenatge a un paràsit

De paràsits, al llarg de les nostres vides, en trobarem uns quants. Gosaria afirmar que tots els éssers vius tenim paràsits en algun moment del nostre cicle vital, conscient que el «tots» és molt perillós d’emprar en ciència. Però aturo a reflexionar uns instants. Podria fer un llistat llarg de paràsits, però m’estimo més deixar que el lector famèlic faci una cerca a la Viquipèdia.

Entre el reguitzell de noms que se m’acudeixen penso en fongs, en plantes, en artròpodes… en els virus com a agents infecciosos al límit de la vida. També en persones més dolentes que la tinya i que xuclarien més la bona fe d’alguns que el vesc la saba de l’arbre on viu o els polls la sang del seu hoste.

Tots hem estat víctimes dels paràsits. Som animals i formem part d’aquest «gairebé miracle» que és la vida; éssers vius que no ens escapem del joc de la natura, de la cursa de l’ADN per replicar-se i conquerir món, de la lluita per la supervivència. Tots caiem al parany d’un paràsit sense adonar-nos: quan bevem, quan mengem, quan fem l’amor, quan respirem. És inevitable.

No toquis, no mengis, no besis, no respiris, no acariciïs si no en vols ser víctima. Sempre pots prevenir alguns paràsits o altres agents infecciosos, però si vols viure la vida —i penso que el propi mot vida ja n’és prou, d’explícit—, no et queda més remei que arriscar-te. O per contra, tanca’t en una cel·la asèptica i contempla l’etern instant d’anar morint. Punt i a part.

A dins d’un bosc cantava un cucut amb gran afany —entonàvem de petits—. I ho fèiem il·lusos d’allò que s’amaga al darrere de la dolça melodia. «Cu-cut! Cu-cut! Cu-cut!», fa el rellotge de paret a les tres de la matinada, com un paràsit del son.

I heus ací com un ocell inofensiu, que arriba el març a les nostres terres, esdevé el guanyador de tots els paràsits. Diuen les teories de l’ecologia evolutiva que no és bo posar tots els ous al mateix cistell. I això mateix és el que no fan el pit-roig, el rossinyol i altres aus que veuen com els seus gens es perden mentre els polls de Cuculus canorus creixen dispersos als nius de tota mena d’espècies diverses d’ocells del bosc.

L’estratègia en qüestió es coneix com a parasitisme de posta. L’evolució ha fet que els cucuts femella posin un ou a cadascun dels nius de diverses espècies d’aus després de retirar-ne un (i llençar-lo daltabaix). Tot seguit, quan el poll desclou, dotze dies abans que ho facin els propis del niu, llença la resta d’ous i comença a reclamar menjar de forma molt ben estudiada. Els pares adoptius, guiats pel seu instint maternal i embadalits amb el color ataronjat de dins del bec de la nova cria, el comencen a alimentar fins que creix i creix i creix… fins a ser deu vegades més gran que ells. L’engany estarà complert.

El cucut volarà cap a l’Àfrica tropical cap a finals d’agost, seguint tot sol el camí que van fer els seus pares sense que aquests li ho hagin pogut explicar. Però això ja és una altra història.

ambient, cucut, natura, paràsits,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>