Una plaça a la Lira

Tots oblidem molt ràpid allò que ja no existeix, el nostre cervell està especialment dissenyat perquè així sigui. De la mateixa manera que sempre veiem la mateixa cara al mirall, independentment de l’edat que tinguem, ens acostumem de seguida al nostre entorn canviant i ens fem la falsa idea que les coses sempre han existit més o menys com les veiem. Després, anys més tard, un record, una conversa o una fotografia, fa que ens adonem del parany pietós que el cervell ens ha endossat i, descol·locats, ens refugiem en velles frases estereotipades: ‘és veritat’, ‘que fort’, ‘com passa el temps’… Perquè en realitat el que provoca vertigen és adonar-se dels canvis que han esdevingut mentre hom existia, davant dels propis ulls.

Les fotos antigues poden ser molt boniques. Ens agrada mirar-les una vegada i una altra fixant-nos en els detalls. Però protegits i segurs com estem en el nostre present, no ens donem per al·ludits, no hi érem, no vivíem, en certa manera no va amb nosaltres. Ara bé, què passa quan mirem una foto de fa deu o quinze o vint anys? Doncs que en reconèixer perfectament la vestimenta, les botigues, els cotxes, fins i tot les voreres i els empedrats dels carrers, ens adonem que formem part de la història i no podem creure com de ràpid ha passat el temps ni com hem pogut oblidar allò que en un moment donat també fou el nostre present.

La plaça de la Lira vista des de la plaça de l’Escorxador

En base a aquesta reflexió m’agradaria proposar-vos un viatge per nostre passat més immediat agafant un dels espais més quotidians de Ripoll, la plaça de la Lira. Com quan recordem qualsevol cosa, començarem el nostre viatge des del present, des d’ara mateix.

A la banda esquerra teniu la plaça en una foto actual. Inaugurada l’any 2010, fou obra del despatx olotí RCR Aranda Pigem Vilalta Arquitectes i de l’arquitecte ripollès Joan Puigcorbé. Molt discutida en un principi pel seu disseny i cost, rebé més endavant diversos premis i mencions, arribant fins i tot a representar Espanya a la Biennal de Venècia.

Ara per ara ben pocs ripollesos la discuteixen, ja és ben nostra. I sabeu quina és la ironia? Que en realitat la plaça només fa deu anys que existeix, però com deia al principi, no cal anar cent anys enrere per a adonar-se que les coses canvien i que el cervell no és amic de guardar eternament allò que ja no és. Sembla talment com si portés tota la vida entre nosaltres, però no és així. Per a la gran majoria de ripollesos l’aspecte del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer sempre havia estat aquest que veiem a continuació. La foto és del gener de 1998, just abans que els edificis que ocupaven l’espai de la plaça fossin enderrocats. Podem recordar el carrer de sentit únic que permetia els pas del cotxes i com a apunt curiós veiem al centre la mítica Cansaladeria Aurich.

El carrer de Mossèn Cinto l’any 1998.
© Miquel Parés

A la part inferior podeu veure l’aspecte que oferia l’espai de la Lira per la vessant oberta al Ter. En aquells moments ja s’havia començat el procés de millora i rehabilitació de les façanes que donaven al riu.

Uns mesos més tard, al juliol de 1998, la Lira i els comerços situats als baixos foren enderrocats. A la columna dreta podeu veure l’aspecte que tingué durant força temps, tot esperant que es prengués una decisió de com s’adequaria l’espai.

Arribats a aquest punt, esquivarem conscientment tot el procés polític de presa de decisions, debats i controvèrsies entre els diferents partits de Ripoll, en relació a què s’havia de fer amb aquest espai. Més interessant és centrar-nos en respondre una pregunta cabdal: què era en realitat allò que hom anomenava la Lira?

De fet, per a tots aquells que hem nascut a finals dels anys setanta en endavant, la Lira era un espai entre el riu i el carrer Verdaguer, on segons deien els més grans hi havia hagut un teatre, però mai no l’havíem vist per dins. És hora de respondre, de respondre’ns la pregunta i de donar-hi un cop d’ull.

La Lira vista des de la banda del riu Ter.
© Miquel Parés

Doncs bé, la Lira era el nom popular que rebia una Institució que s’anomenava Acadèmia Catòlica, que portava funcionant a Ripoll des del 1905. Tal com dèiem abans, la Lira era sobretot un teatre, però també tenia annexat un cafè i als pisos superiors comptava amb varis locals on diferents entitats del poble hi tenien la seva seu. Podríem dir que era una barreja d’ateneu, casal popular i centre associatiu, tan típic dels pobles petits i que ara anomenaríem equipament cultural. Durant molts anys fou l’únic espai d’aquestes característiques a Ripoll i va complir una funció importantíssima des del punt de vista de foment del teatre, essent seu de l’Agrupació Marià Font, a part de permetre la reunió i donar un espai a les diverses entitats esportives i culturals del poble, en una època en que no es podia comptar gaire que els ajuntaments oferissin facilitats de cap tipus per a fomentar l’associacionisme.

 

Ara que ja sabem què era és hora de veure-la. Heus aquí una fotografia interessantíssima que va fer el fotògraf Miquel Parés dies abans de l’enderrocament. Aquest petit teatre acollia gairebé 300 persones i portava 75 anys funcionant. No cal dir que el seu desnonament fou molt i molt polèmic. El propietari, un barceloní anomenat Lluís Torras, entrà en conflicte amb la Junta de l’Acadèmia Catòlica per haver rellogat locals a altres entitats sense haver-li demanat permís. Davant de l’amenaça de desnonament, el poble es posicionà immediatament en contra, arribant a formar una plataforma anomenada Salvem la Lira i l’Ajuntament —el primer triat democràticament després de la llarga nit del franquisme—, volgué fer valdre la seva recent estrenada legitimitat democràtica exercint de mediador.

L’estat ruïnós que presentava la Lira, uns dies abans de ser enderrocada. © Miquel Parés

A la pàgina següent podem veure un testimoni de la mobilització ripollesa contra el desnonament a la plaça de Sant Eudald. Era el juliol de 1979.

La premsa local també parlava contínuament de la polèmica que envoltava la fi de la Lira. El diari El Ripollès, del primer de desembre de 1979, encetava la pàgina amb el titular «La Lira, últimes glopades de vida» i «Última hora: la Lira, desnonada». L’article s’il·lustrava amb una fotografia de l’accés principal a la Lira, que encara existeix: es troba just entre la botiga de roba de Can Moreno —avui GAES— i el restaurant Gustus, a la plaça Gran.

Finalment, el novembre de 1979 la plataforma ciutadana perdé el plet que havia interposat contra el propietari Lluís Torras i es concediren quatre mesos de gràcia a l’Acadèmia abans d’haver de plegar de tota activitat.

El que ha passat des de llavors ja ho sabem, però no m’agradaria acabar aquest article amb aquest regust estrany de final, perquè la història mai no s’atura. Deixeu-me que posi la darrera foto, de quan la Lira era la Lira, en homenatge a les persones que hi actuaven, les que hi anaven a veure teatre, les que es reunien al cafè… en definitiva, les que tenien aquest espai com un lloc important i quotidià. Des del seu present confortable i segur d’aleshores no haguessin imaginat mai, no haurien pogut creure, que la Lira acabaria essent el que és avui mateix: una bonica plaça al cor del poble.

Recollida de firmes per a salvar la Lira. Fotografia de Joan Garriga extreta de l’article de Toni Vilalta Seco, «La Lira i la recuperació impossible d’un espai comunitari», a Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès (2009-10).

Fragment del diari El Ripollès (01/12/1979).

Repartiment de la comèdia «Morena Clara» en tres actes, representada al teatre de la Lira el mes de febrer de 1954. Fotografia extreta del llibre Quadre escènic de l’Acadèmia Catòlica.

història, la lira, ripollès,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>