La màquina d’escriure paraules

Sempre he sentit una fascinació extraordinària i inexplicable per les màquines, aquella colla de caragols, palanques, engranatges, olis lubricants, juntes, lleves i manetes de control destinades a fer coses inversemblants en una harmonia rarament apreciada pels seus usuaris. Quan jo no era gran, el control de les màquines donava una certa aura d’autoritat que es transformava en enveja a ulls dels que no tenien la capacitat d’entendre el seu funcionament ni traça per assimilar-ne el seu control.

El pare, excel·lent manyà de la vella escola, sempre anava atrafegat reparant màquines d’alguna mena per pura curiositat i el desgavell de peces estranyes que escampava per la taula del menjador havent sopat els dies feiners, a banda de fer-me anar a dormir tard, em cridava l’atenció poderosament. De la seva col·lecció de tornavisos de punta plana, Phillips o Torx i de les claus fixes de tota mena que acabaven barrejant-se inevitablement amb les claus Allen i un munt de cargols i cargolets, volanderes i brides, em va quedar tatuat a la meva ànima d’infant la voluntat de saber què collons passava dintre de cada una de les màquines que a partir de llavors m’ha anat caient a les mans. Encara ara, sempre que algun giny nou cau al meu abast, la primera pensada és desfer-lo per saber com funciona.

M’agradava la tranquil·litat que abans teníem a la vida amb una màquina per a cada cosa elemental de l’existència. Així, teníem una màquina de rentar roba, una màquina de retratar gent i coses, una màquina de cosir teles, una màquina de sumar (i restar) números, una màquina de picar carn i un llarg etcètera de màquines que culminava per a mi amb la fascinant màquina de treure els pinyols de les olives que havia construït el meu oncle Joan de Granollers, al cel sia, i que col·locava ostentosament al bell mig del menjador en una clara demostració d’enginy, vanitat i traça realment difícils de superar cada diumenge de visita familiar, d’aquelles que ara ja no es fan, no sé si per falta de família o de ganes de rebre-la.

Vinc d’una època en què escriure era una pura artesania manual per la qual et podien dir que feies bona o mala lletra, com els metges, i això ja formava part d’aquesta art antiga i enigmàtica de posar en grafies harmonioses els pensaments més ocults.

A l’escola escrivíem de manera horrorosa (crec que és l’estat natural de l’home) i ens donaven quaderns de cal·ligrafia (lletra maca, en la seva traducció de les arrels gregues) per practicar, fer bona lletra i poder entrar d’escrivent al despatx d’alguna empresa el dia de demà, però al final va ser una puta merda com totes les previsions que es van fer del futur des del passat.

Potser per la fatigant necessitat d’escriure-ho tot primer i entendre-ho després (cosa que no sempre assolia), sempre m’havien atret les màquines d’escriure paraules. De l’Underwood més de vint quilos i centèsima mà que corria per casa a la qual sempre se li encallaven les lletres fins a la darrera Olivetti verda i lletja de mala lletra italiana i tapes de plàstic pseudopolimèric sempre havia desitjat tenir una màquina d’escriure elèctrica. En aquella època de la meva vida, i de la civilització, l’adjectiu elèctric implicava que la cosa, la que fos, aniria de collons. De fet, l’adjectiu elèctric havia substituït al més destructiu atòmic, abandonat ja en aquell llavors després dels desastres termonuclears de les illes Bikini o de les ermes terres de Nevada abandonades a la seva dissort.

En la meva innocència, imaginava que la conjunció de la previsible i familiar mecànica amb la màgica electricitat negra de les màquines d’escriure paraules acabaria donant-me agilitat en l’escriptura, desimboltura amb el verb i bellesa en el traç. Així, decidit, vaig estalviar els primers sous de mestre i vaig anar a mercadejar a la impremta de Can Maideu de Ripoll la compra d’una màquina elèctrica per escriure collonades com ara aquesta que llegiu. Després d’unes setmanes de visites continuades, i suposo que per esgotament del pacient senyor Maideu, vaig emparaular una enorme Olivetti elèctrica, potent com un Chrysler Hemi del seixanta-sis. El pes de la màquina tampoc no distava gaire del tonatge del Chrysler, magnífic d’altra banda.

Per l’emoció de la compra, recordo amb precisió cada un dels detalls i minúcies (que solen oblidar-se) del dia que la vaig haver d’anar a buscar (i pagar, que abans les coses es pagaven al comptat) pocs dies abans d’un d’aquells Nadals tan freds del Ripollès que ara ja no es donen (gaire). Pocs dies abans, m’havia afectat una inoportuna grip de manera que el dia de la recollida vaig haver de demanar ajut al meu amic lúdic Ramon Sargatal que tenia un Dos Cavalls remorós i la disposició altruista per acompanyar-me a transportar la màquina voluptuosa i verda.

Amb esforç, la vàrem poder encabir al portamaletes de l’automòbil francès d’en Ramon, un Citroën de suspensió nyigui-nyogui. Com que en Ramon tenia pressa, em va abandonar a la meva sort al peu dels seixanta-tres esglaons que amb uns quants trams irregulars em durien a casa meva. Vaig haver de gastar part de la poca energia que no m’havia consumit la grip per hissar a mans soles la bèstia de molts quilos fins a casa. Com vaig poder, vaig enfilar-la a la taula de la meva habitació que feia d’escriptori on redactava a mà contes i poemes amb mala lletra però amb el convenciment que ara tot seria, hauria de ser, diferent.

Armat d’una bola plena de lletres que m’havien regalat amb la màquina i que la podia canviar si la lletra que feia la màquina no m’agradava, o per si volia fer cursives, vaig engegar la bèstia. El consum elèctric devia ser elevat, perquè a l’instant varen saltar els diferencials de casa per a desesperació de ma mare que cuinava una paella d’arròs amb una llauna de tires de calamars d’aquells tant bons als seus fogons elèctrics tan de moda, com la màquina.

Restablert a corre cuit el flux d’electrons a casa, vaig encaminar-me de nou al meu escriptori de contador de contes fàcils i curts per engegar la màquina després de reforçar els diferencials i les línies de coure estil Edison fins a la meva habitació d’escriptor novell.

Fascinat i nerviós, vaig accionar de nou el commutador elèctric per contemplar el ball fascinant de la bola de lletres en posar-se en posició d’escriure paraules. Després de posar-hi paper al carro, vaig escriure les primeres lletres, picades amb mala llet per l’electricitat i la ferralla. Varen ser per fer tentines, una a, una q i alguna lletra més a l’atzar que em varen emocionar per la pulcritud i la mala llet amb què aquella cosa les escrivia. Després de menjar a corre-cuita un plat del saborós arròs amb calamars que la mare havia pogut acabar de cuinar vaig reprendre impacient la prova vera d’escriptura electromagnètica amb l’inici d’un conte que em ballava pel cap feia un dies però que havia anat posposant a l’espera de la possessió de la màquina d’escriure paraules.

Empès per la impaciència i l’emoció, em vaig anar embalant i, a la tercera ratlla, quan vaig adonar-me que la rapidesa de la màquina d’escriure paraules servia de moment per anar més ràpid a escriure-les malament amb lletres saltades i errors electromagnètics que haurien complagut Tesla, les descomunals vibracions de la màquina varen fer entrar en ressonància els cargols que subjectaven les potes plegables de la taula de fusta. La gravetat, com sempre, va actuar de la manera clàssica previsible i els cinquanta quilos llargs de l’Olivetti electromecànica em varen caure als peus com les pomes al cap de Newton.

Amb ajut del pare, que s’havia despertat pel daltabaix d’aquelles migdiades breus que la gent feia abans, em vaig alliberar de la tenalla de l’escriptura. En una taula improvisada, sota la mirada temorenca de la meva mare que esperava un altre terrabastall imminent, vaig practicar tota la tarda per acabar adonant-me que segurament no era pas l’estri més adequat per escriure res en silenci, calmadament i sense ensurts perillosos.

Coix per la caiguda de l’Olivetti i amb ressaca encara de la grip destructora vaig tornar l’endemà mateix la màquina a Can Maideu ja que havíem establert un providencial període de prova. Pocs mesos més tard vaig poder comprar una nova però aquesta vegada silenciosa màquina d’escriure paraules, aquesta volta electrònica, la nova paraula de moda, que tenia una cinta figaflor i una petita pantalla LCD on hi cabien a penes sis lletres bellugadisses però que em va semblar l’invent més revolucionari des de la màquina de vapor o els escuradents.
Amb la màquina d’escriure electrònica de pantalla curiosa vaig teclejar-hi tota mena de textos fins que, no pas massa temps després, els primers processadors de textos executats sobres sistemes operatius i ordinadors personals IBM em varen canviar la vida amb una nova paraula de moda, informàtica, que no m’ha abandonat des de llavors.

Això sí, de tant en tant, a altes hores de la nit, teclejant paraules suaus com aquestes sobre un àgil MacBook Pro de lluminosa pantalla d’una resolució que t’hi cagues que els d’Apple m’han fet per a mi (diuen), segons com, enyoro els cinquanta quilos inestables i massius de l’Olivetti i aquelles vibracions que m’alteraven l’anima fins la destrucció molt més del que ho fa el zumzeig silenciós dels missatges remots dels amics desconeguts de les noves xarxes socials que volen a les meves nits desbocats com els ocells perduts de Rabindranath Tagore en una tempesta d’electrons i desesper.
Rock me mama.

ripollès,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>