L’home que em tocava els cabells

Quan jo era una mica més nen que ara, cada mes i mig o dos mesos, a mitja setmana, venia a casa havent sopat un home gran que era barber amb una maleta petita de fusta plena d’eines estranyes amb les quals ens tallava els cabells a mi i al meu pare mentre miràvem obstinats algun dels dos únics canals de la televisió en blanc i negre. Llavors, la gent tenia més d’una feina i les jornades laborals s’allargaven fins al cansament i l’extenuació. Mai no m’havia agradat que m’asseguessin a la cadira del menjador i em tallessin els cabells ben curts perquè quan l’endemà matí anava d’hora a l’escola a peu, el fred de l’hivern se m’arrapava al cap pelat i tenia la ferma convicció que si m’haguessin donat un copet a les orelles m’haurien caigut a terra i s’haurien esmicolat com si fossin de vidre.

Quan vaig ser una mica més gran, vaig descobrir que els barbers de Ripoll tenien negoci i actuaven professionalment en locals que en deien barberies tot i que jo llavors no tenia barba. Una vegada vaig anar al carrer del Bisbe amb un barber que, quan havia d’entrar el cotxe, movia la paret falsa del fons de la botiga i apartant clients i les cadires de braços de barber desava el seu automòbil ocultant-lo darrera d’aquella paret d’ara-sí-ara-no, com haurien fet els de la màfia calabresa o els de l’Honorada Societat de ‘Ndrangheta als seus millors temps, amb permís de Martin Scorsese. No hi vaig anar gaire perquè el dia que els vaig dir que volia els cabells curts me’ls varen rapar tant que semblava un supervivent d’algun camp de concentració polonès i la meva mare em va dir prou, s’ha acabat el bròquil i et busques un altre barber que tingui noció de les mides, encara que no fossin les del Museu d’Arts i Oficis de Paris on es guarda el metre en una ànima d’iridi, com la meva.

Així ho vaig fer i vaig anar a parar a les hàbils mans d’un barber coix, extipògraf, de la Carretera de Ribes en aquell temps en què tot el trànsit de Puigcerdà a Barcelona (i a l’inrevés) passava en doble sentit per davant de la barberia del meu barber i del bar Jaume on anys més tard els meus amics i jo entendríem més malament que bé la capacitat de les pintes angleses de cervesa. Per anar a cal barber no calia demanar hora, hi anaves i prou, t’esperaves mentre fullejaves algun diari de mesos enrere, el Marca o simplement feies vida social amb els altres clients de totes les edats. Els que eren més grans que jo miraven el Paris Match on hi sortien dones conilles i se satisfeien mig d’amagat (de vegades ni això) mentre xerraven animadament amb amics i amb el barber al més pur estil comunitari de les latrines romanes. Quan hi anava de fosc, en aquella tristesa infinita dels hiverns al Ripollès, i era dels últims de marxar, veia com el barber coix, en acabar la seva jornada, treia uns plafons de fusta de la rebotiga i els penjava sobre els vidres per la banda de fora de les portes. Jo sempre li xerrava de ciclisme i tots dos admiràvem l’Eddy, en Merckx, i detestàvem l’Ocaña, un altre ciclista que sempre queia.

Però llavors, com sempre sol passar amb totes les coses de la vida, hi va haver un moment en què els barbers de tota la vida varen deixar d’estar de moda perquè tothom buscava algun cosa més que la simple arrapada higiènica amb màquina elèctrica o manual. Va ser en aquell moment que un jove, un tal Lorenzo, d’arrels portugueses, va posar una barberia on hi tallava els cabells a navalla. M’hi vaig apuntar per primera un estiu que la meva mare m’hi va obligar a anar perquè es veu que fotia pena (jo) amb el meu cabell descontrolat com argelagues assotades per vents siderals. En Lorenzo estava a la cresta de l’onada i si no anaves a tallar-te els cabells amb l’Àngel, no havies anat enlloc, no podies anar enlloc. Innovador, l’Àngel tenia una altra sala per a dones sobre la mateixa barberia per a homes i tot plegat tenia un toc més modern que la modernitat. Les cues eren desesperants, sense hores convingudes, anaves a agafar torn i podies esperar hores fins que l’Àngel no et toqués els cabells. Jo aprofitava les esperes inacabables per rellegir alguna dramàtica gramàtica anglesa demodé, que em donava un cert aire d’intel·lectual i també teca infinita per a les hores d’espera.

Llavors, ja ningú no se satisfeia a les barberies ni ningú no volia anar amb els higiènics cabells curts d’antany, records d’altres èpoques més grises i amargants. L’Àngel, en una frenesia laboral, guanyava concursos de perruqueria i assistia a cursets a l’estranger. El so de les seves tisores i el vaivé de la seva pinta em varen acompanyar molts anys de manera regular, un cop cada dos mesos, aproximadament, fins que vaig anar a Barcelona, a buscar la manera de veure que les coses i la vida eren dures, molt dures.

Va ser una època en què vaig anar poc al barber a Ripoll, amb l’Àngel, però de tant en tant, m’hi deixava caure perquè no vaig trobar enlloc de l’Eixample ningú que tallés els cabells a navalla com ell ho feia. Però de mica en mica, passada l’època de la gran urbs, la vida se’m va recloure sobre ella mateixa i Ripoll em va esdevenir de nou el meu teatre vital i, amb la tornada, vaig recuperar l’Àngel i el seu tallat a navalla. Entre mig, se li havia esfondrat de nit la perruqueria de dones al cim de la d’homes (sense víctimes) i havia ampliat el negoci amb una sucursal a la carretera de Barcelona on un seu assalariat hi tallava cabells en un local on abans només hi havien els horts i les ortigues salvatges que marcaven la fi dels límits territorials de Ripoll on la meva infantesa encara campava tendra i no gens llunyana.

Al poc, l’Àngel inquiet va canviar-se a un altre local, sempre separant homes i dones, però ara eren més propers que mai els uns amb les altres. Com Dylan, els temps havien canviat força i els nois anaven a tallar-se els cabells a les perruqueries de dones en un intent de lluir una nova estètica que fos diferent. Al nou local, l’Àngel tenia màquina de cafè, recepció, lavabo i un local net i curós, ben il·luminat on unes quantes oficiales et preparaven, mentre ell anava d’una banda a l’altra atenent homes i dones, tothom amb aquells enormes davantals de barber agafats amb velcro al clatell.

Va començar a donar hores convingudes i una d’aquelles noies rentava els caps com si li anés la vida. La recordo especialment, era jove, morena, sempre semblava que estigués emprenyada amb tothom i quan t’agafava el cap per rentar-te els cabells te’ls ensabonava com si fossis un cavall, amb aigua freda i energia, o amb aigua calenta (depèn del seu estat sentimental) i energia, sempre amb molta energia, tanta que quan acabava de rentar-te el cap, tenies la sensació que t’havia de caure a terra el cabell i tota la pell del cap. Un dia, va desaparèixer i no la vàrem veure mai més. La que la va substituir era més alta però no tan energètica i tenia un millor control sobre la temperatura de l’aigua i de l’energia aplicades.

Potser cansat de tant enrenou, un dia l’Àngel va decidir retornar als orígens. Ja havien desaparegut la major part de barbers de Ripoll, els homes ja anaven a les perruqueries de dones, es depilaven les celles, les aixelles, les cames i el cos en una insinuació que els temps ja havien canviat per sempre més i que Dylan ja no era més que un vell xaruc oblidat que només servia per cantar al Vaticà cançons que ningú, ni tan sols el vent, ja no entenia. En el seu local petit treballava sol, donava hores per telèfon i tant atenia homes com dones amb puntualitat germànica. L’Àngel havia entès la vida d’aquella manera que només l’edat et deixa entendre i, quan hi anava, filosofàvem sobre la vida, les dones incomprensibles i els vells i bons temps en què ens semblava que tot era molt més clar, més simple i més agraït que no pas ara. I com aquell qui res, l’Àngel, el meu amic Àngel continua essent l’únic home que mai m’ha tocat els cabells amb amor, amb l’amor de tallar-los com cal, com es feia abans i ha estat aquest any que ens ha pillat la pandèmia de la Covid-19, o com collons es digui aquest virus xinès, que m’he adonat que l’Àngel ha estat rapant-me la closca amb estil i navalla quaranta-sis anys i que ha estat treballant de barber cinquanta anys llargs, perquè va començar als dotze anys, en aquella època en què es treballava per viure, no per realitzar-se, per ser feliç o per pagar-se una casa, sinó, simplement per viure, i moltes vegades, tan sols per sobreviure.

Ara, una mica per un test posat a traïció al costat d’una pilota, per la Covid-19, o perquè en aquesta vida tot té un final, l’Àngel ha decidit jubilar-se i s’ha jubilat pim-pam. Quan passo pel davant del seu darrer local giro el cap per inèrcia i encara em sembla que l’hi veig, davant del mirall, pentinant-se o tallant-se els cabells ell mateix com feia sempre quan no tenia clients per atendre, amb art i seguretat, tal com es feien abans les coses ben apreses, tal i com es fan les coses que a un li agrada de fer i, tot d’una, em sembla que l’Àngel encara és allà, prim, elegant, amb aquell aire de Sean Penn i ben pentinat, somrient davant el plataner que li feia al·lèrgia, mentre contemplava la vida que ens contempla a tots nosaltres contemplar-la i a mi, ben pensat, encara que em faci molta mandra, m’hauré de buscar un altre barber.

Rock me mama.

barberia, cabells, perruqueria,
Publicat el

Comentaris

  • Josep Anguera diu:

    Si mal no recordo el barber que anava per les cases amb bicicleta i maleta de fusta es deia Casado.
    Acostumava a tallar els cabells al meu avi que vivia a la carretera de Ribes.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>