L’Ogassa mineral i la connexió al diable

Prop de Sant Joan de les Abadesses, on els primers contraforts de Serra Cavallera afloren altivament des del seu son antediluvià, jau, estesa, plujosa i sovint obscura, l’Ogassa mineral. El camí costerut que la fendeix en dues meitats marca l’antic assentament de miners, ara reconvertit a llogarret de segones residències, restaurants, botigues d’embotits casolans i de mels de mil flors.

Feia poques setmanes que en un despatxet calorós del Consell Comarcal del Ripollès a la Roser Salomó i a mi ens havia deixats plantats un funcionari estrany que desconeixia internet i el futur i que, a més, tampoc no els volia conèixer. El rebot que ens va agafar va ser, com deia la Roser en aquell llavors, de quilòmetre i mig, però lluny de desanimar-nos vàrem seguir pensant que havíem de fer alguna cosa per començar a vendre webs, guanyar calés. De manera imperativa, necessitàvem un client, el primer client, i no sé encara per què, els dos vàrem pensar que havíem de conquerir els remots llogarrets deixats de la mà de l’electricitat, Tesla i internet (la xarxa que no existia segons el funcionari) i que la fonda de Can Costas a l’Ogassa mineral, seria el candidat perfecte.

De la mateixa manera que havíem fet amb els nostres amics del Consell Comarcal del Ripollès unes poques setmanes enrere, havíem preparat la demo d’una web, aquesta volta acarada a la restauració, amb la qual volíem impressionar al propietari del restaurant, el qual, segons la Roser, no tindria cap inconvenient a pagar-nos una pasta (moderada) per tenir el seu negoci publicat al món i saber que qualsevol persona de Los Angeles (Califòrnia), per exemple, podria fer-li reserves de taules a la Ogassa dels miners un divendres a la nit.

En aquell temps, costava molt de fer entendre a la gent que tenia negoci arriat que internet els podia afavorir. L’explosió de canals a la televisió, que ofegava les paraules, no parava de dir que internet era un cau de pornografia infantil, el mal en persona a la pantalla del PC, i, cada vegada que parlàvem d’internet amb algun botiguer, ens malmirava i sempre, indefectiblement, ens acabava demanant si teníem res a veure amb la pornografia i més en concret amb la infantil que assotava la llunyana i avançada Bèlgica de l’Eddy Merckx, el millor ciclista de tots els temps.

Tot i que explicàvem i tornàvem a explicar els fets que la pornografia i el diable eren una cosa i nosaltres i internet una altra de molt, molt diferent, la gent ens escoltava reticent per acabar contestant-nos amb un breu, lacònic i premonitori no m’interessa, si de cas ja us trucaré (que és la resposta que se sol donar quan en realitat vols dir, no m’interessa una puta merda). Els nostres possibles clients, creuats de braços (senyal negatiu de l’ocult llenguatge corporal) mai no pensaven a demanar-nos una targeta per a trucar-nos, la qual cosa ens feia pensar que la cosa no anava gaire bé.

Aquell hivern del mil nou-cents vuitanta vuit estava essent tan dur, plujós i fred com solen ser tots els hiverns al Ripollès, però les decepcions en la venda de les webs ens l’amplificaven més encara. Sense desànim, la Roser va aconseguir una cita, un dijous a les vuit de la nit a Can Costas per explicar-li al propietari, el nostre projecte multimèdia i ensenyar-li la demo de la nostra web del seu restaurant (ja llavors exitós sense internet).

El fosc i costerut camí ple de revolts que mena a Ogassa és perillós i ple d’estimballs per tot arreu. Aquella nit, la broma envaïa la carretera i vàrem haver de fer tot el camí en segona per no sortir-nos de la ruta intricada que només existia als plànols de l’exèrcit (els més fidels per als terrenys desconeguts). Després d’uns minuts eterns en què ja pensava que havíem sobrepassat la mineralitat d’Ogassa, les grogues llums de sodi del carrer, únic, del llogarret ens varen deixar davant l’edifici ampli, imponent i poc il·luminat de Can Costas.

Havíem previst dificultats tècniques. En aquells temps heroics, les connexions a Internet es feien sobre primitives línies telefòniques de coure commutades amb mòdems analògics i molta, molta, molta paciència. Anava jo armat amb cables i allargaments telefònics, connectors RJ-11 i dos mòdems PC-Card Newmedia que en aquells moments eren el súmmum quant a velocitat i fiabilitat.

El fred era intens i la nit, tancada i humida, acollonia. La solitud del carrer únic invitava a fugir ràpid i avall de nou malgrat la cita i l’esforç per arribar-hi. La Roser, sempre animada, va relliscar i va acabar ben llarga i estesa a l’entrada del bar, gràcies a la humitat, la poca llum i el seu ímpetu indomable de venedora folla.

El bar era silenci, la televisió muda i cega presidia la barra de fusta i totxo vist. Ningú no omplia les taules ni les cadires. Nosaltres, amb la nostra tecnologia tan allunyada del carbó i la mineria, ens vàrem sentir inútils i sobrers, absurds i irreals mentre al defora s’hi sentien llamps llunyans i trons immensos, quan el propietari va aparèixer del no res amb una d’aquelles safates de cambrer, gran, grisa, descomunal, com d’alumini bàsic.

Va recordar la cita i amablement ens va donar opció a connectar a la línia telefònica del seu despatx enfonsat a les entranyes de Can Costas. Deu minuts després d’unes quantes connexions fallides, canvi de cables, canvi dels RJ-45 i dos mòdems analògics més tard ens va dur en un altre despatx igual de fosc que el primer per provar de nou, entre llamps i trons, la connexió a telefònica, a la nostra web i al món.

No va funcionar la connexió de cap despatx ni de cap de les dues cabines públiques del local. L’home, amb una cara de pensar que ja ho sabia ell que tot allò no podia anar bé de cap manera, es va encongir d’espatlles i tots tres ens vàrem mirar sense saber què fer ni què dir. Per segona vegada, la connexió al món, les nostres ànsies de propulsar el Ripollès a l’infinit i més enllà fallaven estrepitosament, ara per culpa de Telefónica de España S.A., la xarxa commutada de la mineral Ogassa i pel convenciment d’aquell home a qui no li importava gens el que féssim doncs ell seguiria tenint gent a dinar cada diumenge i convençut que els calés que ens hauria d’haver pagat no li haurien servit per a ben res.

En sortir, un cop plegats cables, allargaments i connectors, afogat i mut el nostre afany de connexió, de poc que la Roser no torna a caure, ara al carrer. A l’hostil fred de la broma densa que envaïa Ogassa, ens vàrem quedar mirant l’un a l’altre, abrigats i decebuts després d’haver fos un dels mòdems i ens va entrar aquell riure ximple que ens va durar fins abandonar les mines i desaparèixer en la boira secular de la inconnectada Ogassa.

A dia d’avui, la tel·lúrica Ogassa resisteix les connexions a l’exterior malgrat l’RDSI primer, l’ADSL després i la fibra actual.

Rock me mama!

internet, ogassa,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>