Matèria prima

Hi ha una pregunta que la gent em fa sempre quan parli de la meua feina de fabricant d’instruments, a la qual no pensi espontàniament —perquè tal com passa als que som capficats en un tema nit i dia, dia i nit, soli començar pel punt on estic quan em toca parlar-ne, i no se m’acudeix començar pel més elemental—: els teus instruments, amb quina fusta els fas?

La fusta que s’empra per a fer els instruments de vent no és la mateixa que la que serveix per als instruments de corda, ja que els criteris no són els mateixos: en el cas dels instruments de corda la ressonància de la fusta és fonamental, i en el cas dels instruments de vent es necessita una fusta dura, densa, i tan homogènia com sigui possible. De fet, com que són instruments que es fabriquen al torn, fem servir les mateixes fustes que els tornejadors, sempre que aquestes tinguin una duresa i una densitat mínimes. No cal estranyar-se aleshores que es facin servir moltes fustes exòtiques, particularment la família molt gran dels palissandres, ja que reuneixen aquestes condicions; però vull evocar en aquestes línies les fustes autòctones que tradicionalment s’han fet servir per a fabricar els instruments de la cobla de joglars.

La primera de totes és el boix (Buxus sempervirens). Amb aquesta ja n’hi hauria prou, si no fos per les peces de diàmetres importants, com són les campanes de les xeremies, o certes peces estrictament funcionals com és el braguer de la cornamusa. Ben assecat i ben preparat, amb eines ben esmolades, el boix és un plaer de treballar-lo; i ja que és una fusta clara, quan la peça és ben polida, la podem tintar. Aquesta fusta convé particularment per als instruments melòdics: els flabiols, que no necessiten dimensions gaire importants —sobretot si es fan de dues peces—, els gralls de les cornamuses, però també les peces no musicals que permeten que l’instrument funcioni com són el bufador i les nous del bufador i del grall, elements que no necessiten trossos llargs. I també serveix per a les xeremies, fetes en tres o quatre elements.

Si el boix és la fusta més emprada, la més preuada és la de ginjoler (Zizyphus jujuba). No en sé la raó, ja que no és tan dura com el boix, i que no sol créixer recta, cosa que fa que s’esquerdi força assecant-se, i que costa trobar peces prou llargues com les que es necessiten per a fer les tenores. Tot i així, en l’inventari d’un fabricant d’instruments de Perpinyà del segle xix vaig llegir que venia de segona mà un baixó vell fet de ginjoler. Em costa d’imaginar com havien de ser els troncs que ho van permetre!

D’esquerra a dreta i de baix a dalt: un flabiol de ginjoler, un d’albercoquer, i un de boix i ginjoler
D’esquerra a dreta i de baix a dalt: un flabiol de ginjoler, un d’albercoquer, i un de boix i ginjoler

Existeixen alguns flabiols antics, però, de dues peces, pels quals van associar boix i ginjoler: el cap, que és la part que rep el buf i doncs que produeix el so, fet de boix, i la cama, la part que produeix les notes, feta de ginjoler. És a dir, que el cap és fet amb una fusta més dura que la cama; és una combinació de les qualitats de totes dues fustes.

A les Balears, a banda del ginjoler, fan servir força l’ametller (Prunus amygdalus) i l’albercoquer (Prunus armeniaca). Aquestes fustes, però, tenen unes vetes molt pronunciades, cosa que pot produir petits esclats a la vora dels forats melòdics al moment de foradar-los, i que en el pitjor dels casos pot esberlar la peça. Com el ginjoler, l’ametller tampoc no creix recte.

«El boix tornejadís, les til·les àgils mil formes prenen adondats pel ferro». Virgili, Geòrgiques, Llibre 2n, vers 449

D’una manera general, les fustes de fruiters convenen per a fer els bordons de les cornamuses, ja que no pesen tant com el boix, i si són d’un diàmetre suficient poden servir per a fer el braguer així com les campanes de les xeremies.

Com a fruiters encara podem citar l’olivera (Olea europaea), el cirer (Prunus avium), el pruner (Prunus domestica), el llipoter o arbocer (Arbutus unedo), o encara el garrofer (Ceratonia siliqua). Més excepcionalment la servera (Sorbus domestica), la pomera (Malus domestica) i la perera (Pyrus communis).

Per als instruments de dimensions més importants com la xeremia tenor i el baixó es necessita una fusta que pugui proporcionar unes mides suficients tot i ser mínimament dura. L’auró (família dels acer) reuneix aquests dos criteris.

Tots aquests arbres poden servir sempre que siguin silvestres. Les fustes dures necessiten un creixement lent, en condicions que no són de conreu. Un cop tallats al moment adequat s’han d’assecar, etapa importantíssima per al futur instrument, però força llarga. És la raó per la qual sempre estic cercant estocs de fusters i tornejadors que ja porten anys de dessecació. Si mai en sentiu a parlar d’algun, aviseu-me! Això m’interessa.

boix, flabiol, fusta, gínjol,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>