Pares, no amics

Els pares no poden ser amics dels seus fills, i hi ha unes quantes raons a tenir en compte. Si som amics dels nostres fills, qui els nodreix? Qui els educa? Qui els dona suport emocional? Qui els posa límits? En definitiva, qui s’ocupa d’ells?

En aquests temps a vegades es malinterpreten els rols en les relacions familiars, hi ha pares que expressen tenir la millor amistat amb els seus fills adolescents. Pot passar que es creï una bombolla de pau i amor, d’igualtat i fraternitat on no hi hagi jerarquies.

Un fill necessita d’un referent clar a qui reconèixer com una autoritat, un suport, un suport que el guiï, que el nodreixi i que li doni amor, li posi límits, normes i que s’interessi per la seva salut física, emocional i intel·lectual. Aquest és el rol dels pares. Des d’una posició d’adult i assumint la figura materna o paterna que som, és des d’on es pot generar una complicitat més fluïda i connexions molt més intenses que reforcin els vincles familiars.

Els adolescents necessiten algú amb qui confiar, models de valors a seguir, un suport sòlid on sentir-se acollits, protegits i segurs, sostinguts i reconeguts com a part de la família. En l’adolescència tot és descoberta, experimentació, canvis, proves. Quan la família té una estructura sòlida, els adolescents se senten més segurs, estimats i valorats.

FamíliaEls adolescents han de cultivar les seves amistats amb els seus iguals i congèneres, han de trobar els seus propis límits, explorar les seves capacitats personals i forjar-se en l’entorn social que els envolta, és el millor aprenentatge que poden tenir en la seva transició a la vida adulta. La família és el punt d’ancoratge. Si només ens preocupem de ser els seus amics, els estarem negant tota la resta.

Quan volem ser tan políticament correctes o ens resistim a assumir el nostre paper com a pares, ens perdem les experiències més profundes. No hi ha moment més bonic entre un adolescent i els seus pares que quan es comparteix, quan cerquen el nostre afecte, quan necessiten parlar, quan hi ha algun problema i demanen la nostra ajuda, quan tots riuen i es diverteixen en família i milers de situacions sanes, divertides i en algunes ocasions tenses i deficitàries.

Recordem que la lleialtat, l’amor, la complicitat i la unió familiar es construeixen amb més fluïdesa assumint els nostres rols, sabent on som i on estan ells, les relacions poden ser molt més intenses que una simple amistat. No som amics dels nostres fills. Som els seus pares: nosaltres donem, ells reben. Nosaltres som els grans, ells els petits.

Si els tractem com a amics qui els donarà? Qui els oferirà un punt de referència? Qui els donarà estructura i solidesa? Què en quedarà, d’ells?

adolescència, amistat, pares, relació,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>