Ràdio i televisió

En aquesta ocasió us vull parlar de la ràdio i la televisió, dues fonts de companyia i d’entreteniment, ara ja quasi imprescindibles a les llars de pràcticament tot el món. Tanmateix, de ben segur que els més veterans recordeu les tardes en companyia de la ràdio i l’arribada de la televisió, davant la incredulitat dels més grans, en veure que aquella capsa amagava tant de poder dintre seu.

Per tal de poder fer memòria sobre aquests dos entranyables aparells, us he volgut compartir l’experiència de Joan Vestit de Sant Quirze de Besora, qui ha dedicat la seva vida a muntar ràdios i televisions amb les seves pròpies mans, i que per tant, ha gaudit de veure-les créixer de forma imparable.  

Explica en Joan que des de ben petit ell sempre havia desitjat de muntar ràdios, però la seva família no ho acabava de veure una feina segura i preferien que fos ferrer. Tot i així, ell no va tirar la tovallola i va planificar una estratègia per a poder fer allò que més desitjava. Un bon dia va desmuntar unes quantes peces de la ràdio de casa seva, fent així que no hi hagués més remei que el seu pare li demanés el favor de si la podia arreglar. Va ser llavors quan el jove manetes, sense dubtar-ho, se la va mirar i li va dir al seu pare que calia comprar unes peces per a poder muntar una nova ràdio. D’aquesta manera, en Joan va convèncer la seva família de la traça que hi tenia, i que efectivament s’havia de dedicar a aquest petit gran negoci.

Explica que va costar que els més grans confiessin en aquestes dues fonts de comunicació, i que els donessin l’oportunitat d’entrar a casa seva. D’entre les moltes anècdotes que es va trobar en la seva trajectòria, comenta que un dia va anar a muntar una ràdio a casa d’una gent a petició del fill de la casa. En arribar la mare li va dir que ella no volia cap ràdio, ja que una cosa que parlés sola només podia ser cosa del diable. Tot i així,  la dona, amb la cortesia que s’estilava en aquells temps, li va oferir a en Joan que entrés que li prepararia alguna coseta per a esmorzar. Mentre la dona preparava el menjar al jove, va començar a fer proves amb la ràdio, en la qual en aquell moment  se sentia la missa. La dona incrèdula amb el fet que una cosa tant endimoniada pogués estar oferint missa per als feligresos, va demanar-li tot estranyada: 

–I fan missa per la ràdio?

En Joan de forma intel·ligent, va respondre: 

–I és clar, mestressa. ¿No veu que les ones de la ràdio van pel cel? Per tant, això no és cosa del dimoni sinó del Cel.

D’aquesta manera va ser com la ràdio va entrar en aquella casa, i que com segur que en moltes altres, ja no en va sortir més. 

Més tard, cap a l’any 1956, va arribar la televisió i en Joan Vestit també va sentir l’atracció d’interessar-se per aquesta nova forma d’entreteniment, la qual no va tardar a formar part del seu negoci. 

Explica que en aquells temps no tothom tenia una televisió i era bonic veure com la gent es reunia als bars, o a les cases dels veïns per veure-la i comentar el programa que estaven retransmetent. Val a dir que en aquella època la televisió tenia una programació limitada. De fet, els programes començaven a partir de les sis de la tarda i a la nit es passava un film. És interessant explicar que cada film tenia uns rombes determinats, indicant per a quina edat era adequada. 

De ben segur que són moltes les anècdotes passades davant la ràdio o la televisió i és bo recordar l’arribada d’aquests dos entranyables aparells que van entrar a casa nostra i que sembla que s’hi van trobar bé per a quedar-s’hi.

història, memòria, ripollès,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>