Llei Rhodes, des de la mirada de l’infant. Quan la llei no ens protegeix (II)

Ara ja fa uns dies, en l’anterior número de la Tira (252), vam parlar de la Llei Rhodes i de les principals actuacions i protocols que esperem —i exigim— que entrin en vigor ben aviat.

Avui volem observar aquesta nova llei des de la mirada d’un infant que ha patit abusos sexuals durant la infància i des de la perspectiva de l’adult que, després d’un llarg procés terapèutic —sigui o no amb ajuda professional— aconsegueix trencar el silenci i pren la difícil decisió d’acudir a la via judicial per a denunciar els fets que van ocórrer fa anys.

En l’article anterior fèiem referència a la prova preconstituïda, aplicable en aquells casos que els menors siguin menors de 14 anys, tinguin alguna discapacitat o necessitin protecció especial. Aquesta prova té com a objectiu evitar que l’infant hagi de declarar reiteradament durant el procés judicial, que pot arribar a durar anys. És a dir: el menor haurà de fer una única declaració sobre els fets, evitant així causar una possible revictimització. Aquesta declaració serà gravada i utilitzada pels professionals especialitzats: metges forenses, advocats, jutges…

http://latira.cat/wp-content/uploads/2020/09/imagen.jpg
Aquesta podria ser una de tantes professionals que entren en l’exploració del menor i que, per tant, necessita saber què ha passat.

Ara per ara els infants víctimes d’abusos sexuals han d’explicar els fets una i altra vegada davant de professionals en diferents espais: clíniques, hospitals, comissaries, oficines de serveis socials… uns espais que, la gran majoria, no són terapèutics i tampoc no són adaptats o aptes per a aquesta funció. Mitjançant entrevistes interrogatòries amb persones desconegudes, diferents, per enèsima vegada s’espera que l’infant relati els fets de manera automatitzada, sense dubtar o expressar el mateix amb paraules diferents. Que l’experiència traumàtica que ha patit no li impedeixi d’explicar els fets. Tampoc la seva maduresa emocional. S’exigeix que el menor demostri no tan sols la seva innocència sinó també la culpabilitat del perpetrador dels abusos. Si li tremola la veu, es desdiu o sent confusió per tot allò que li ha passat, aleshores sembla que passa a jurisdicció provisional.

Parlem d’infants que majoritàriament pateixen abusos entre els 7 i els 12 anys d’edat, depenent del gènere. Parlem d’un dels col·lectius més vulnerables i desprotegits pel sistema i la societat. Parlem de perpetradors d’abusos a menors que no són condemnats per la falta de proves.
Una altra de les mesures a implementar a partir de la Llei Rhodes és que el termini de prescripció de delictes greus contra la infància i l’adolescència no començarà a córrer fins que la víctima tingui 30 anys i no els 18 actuals.

La majoria de víctimes relaten els fets entre els 35-50 anys, però la majoria es mor en silenci. En altres països del nord d’Europa, els delictes no prescriuen.

Els professionals especialitzats que treballen en aquesta vessant coneixen la realitat. Saben que la gran majoria dels infants que han patit abusos durant la infantesa no els explicaran a ningú fins ben entrats a la maduresa emocional i cognitiva. Per què? Doncs perquè aquest és el procés en què un infant sobreviu a un trauma d’aquestes dimensions. Pels sentiments de por, vergonya i culpa que el turmenten dia i nit, per por de ser jutjats pels altres, per por de les conseqüències per a la família, per estrès posttraumàtic que encara pateix, etc.

Tot i això, el sistema judicial encara exigeix que els adults que relatin abusos retrospectivament ho facin dins d’un marc temporal que no s’ajusta al marc temporal d’assimilació dels fets, de recuperació i d’empoderament per tal de fer la denúncia.

Imagina per un moment que són els teus fills o la teva neboda qui ha patit aquesta violència. Imagina per un moment que després d’anys de procés terapèutic, aquesta persona decideix que vol denunciar. Trencar el silenci. Imagina per un moment que això passa, i que li diuen que ja no hi és a temps, que el delicte ha prescrit.

És per això que creiem que la implementació immediata de la Llei Rhodes és un dret de la infància, i exigir-la en nom d’uns dels col·lectius més vulnerables i desprotegits pel sistema, és una obligació de la societat.

Cal recordar que, dins de la cultura de la violació, es continua culpabilitzant i revictimitzant la víctima.

adolescència, benestar, infància, llei rhodes, salut,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>