Ripoll fifties

«De totes les històries de la història, sens dubte la més trista és la d’Espanya perquè acaba malament». Així s’expressava Jaime Gil de Biedma en un dels seus poemes més famosos.

Aquesta imatge sembla extreta d’un musical nord-americà de Hollywood. Tan sols quatre joves ripollesos de vint-i-pocs anys vacil·lant de cotxe, fa seixanta-cinc anys. Font: Museu Etnogràfic de Ripoll, donada prèviament per Eloi Cuadrado

El poeta es referia òbviament al desenllaç de la Guerra Civil Espanyola i de la posterior Segona Guerra Mundial, que deixà el país al marge de la victòria. Mentre els països que havien guanyat la guerra recuperaven els sistemes democràtics i iniciaven una llarga i sostinguda recuperació econòmica, Espanya observava incrèdula com els aliats permetien a Franco seguir amb el seu règim militar. Començava una molt llarga postguerra, una mena d’edat mitjana dos punt zero, amb un sistema social anacrònic i una política econòmica absurda, que va provocar que els espanyols triguessin vint anys a recuperar el nivell de vida dels anys trenta.

És molt lògic que el poeta sentís aquesta llàstima per les generacions que hagueren de viure en aquests anys; de fet és una percepció que tots compartim, vulguem reconèixer-ho o no, quan observem la gent gran. La sensació de superioritat del joves enfront del vells és molt comuna. Oblidem massa fàcilment que els avis que ara veiem a les residències o caminant feixucs pels nostres carrers, també tingueren vint anys en algun moment i que per tant també sentiren, com tots els joves, que el món els pertanyia.

És interessant sentir parlar la gent gran de la seva època. Nosaltres no podem entendre com van poder resistir en aquell temps tan trist i gris, suggestionats com estem pel color mateix de les fotografies, com si el fet que fossin en blanc i negre signifiqués que la vida també ho era. Però el que ells ens expliquen quan els deixem parlar, sense demanar-los sempre per la maleïda guerra, ens dibuixa un Ripoll ple de vida, amb cines, bars i sales de ball, on la gent gaudia al màxim el poc temps d’oci que els hi deixava la jornada laboral a les moltes fàbriques i tallers que llavors omplien la vila. Ens costa molt creure que un Ripoll així hagués existit, més que res perquè molts dels llocs dels que parlen els grans ja no existeixen. Així doncs, de la mà de les fotografies de l’època, us proposo un viatge (un més) pels llocs d’oci i esbarjo dels ripollesos que a la dècada dels cinquanta rondaven la vintena.

El Marabú s’inaugurà l’any 1947 i funcionà fins als anys setanta. Fotografia: Miquel Tubau i Serra

A la fotografia de dalt veiem el Marabú, situat on actualment hi ha un gran supermercat davant de l’estació d’autobusos. Aquesta sala de ball, que sembla sortida d’una pel·lícula nord-americana de gàngsters, s’obrí al 1947 i funcionà fins a la dècada dels setanta. Era la gran discoteca dels nostres avis. Ningú no ha fet el recompte, però de ben segur una gran quantitat de parelles de Ripoll es conegueren en aquest espai.

El bar La Molina també fou mític en el seu moment, i es trobava exactament on avui hi ha el bar Cabina. Va obrir als anys cinquanta regentat per Juanito Cuadrado. Quina gran sorpresa per nosaltres i pel jovent d’ara, que creiem que el món i l’anar de festa va començar amb nosaltres, en adonar-nos que ells també anaven al Cabina, encara que no es digués així.

El bar La Molina, a la plaça Gran, és avui el bar Cabina

Gil de Biedma: «De totes les històries de la història, sens dubte la més trista és la d’Espanya perquè acaba malament»

Just al costat del Bar Molina, un altre bar que també servia com a sala de ball: El Jardín de las delícias, inspirat en la sala de festes El Cortijo, famós en aquell temps a Barcelona. Només funcionà quatre anys com a bar, perquè l’any 1954 fou enderrocat per a construir-hi el Cinema Molina, que va estar en actiu que va estar en actiu gairebé una vintena d’anys, entre 1954 i 1971.

El Jardín de las delicias, just al costat del bar La Molina

Si fem un breu repàs de la història, ens trobarem que en un moment donat hi havia a Ripoll tres cinemes que funcionaven de forma simultània: l’esmentat Molina i els dos de sempre, l’Ideal i el Condal, que acaba de fer cent anys i és l’únic que ha sobreviscut d’aquella època daurada.

I què en podem dir, de l’activitat cultural? També en aquest camp la oferta era nombrosa i variada. A part de l’Acadèmia Catòlica —de la qual vam parlar en l’anterior article—, el poble comptava amb dos locals més dignes de ser anomenats. Un era el Casino, situat a la casa Alòs —més coneguda com a Cal Fideuer—, on a part de ball i teatre també es feien exposicions de pintura. Per a acabar també hi havia la Cooperativa La Económica Ripollense, situada al carrer Trinitat, que era de caire més popular que les dues anteriors. Segons sembla, les tres entitats rivalitzaven fort a l’hora d’oferir els millors programes d’esbarjo de cara a les festivitats locals.

Així doncs, més enllà de la pàtina daurada que tothom posa quan recorda el seu passat, no hi ha dubte que part de raó tenen els avis de Ripoll quan recorden un poble que bullia de vida; on gent de les contrades veïnes, en una època on la gent no es desplaçava com ara, no dubtaven a venir a Ripoll a passar-ho bé.

La dansa dels Clavells (1946) . Al centre, la parella formada per Josep Maria Sargatal i Maria Pellicer. Fotografia: Miquel Tubau i Serra

Acabem l’article i seguim pensant que ni bojos canviaríem la nostra època per la seva, però potser ham guanyat una mica d’humilitat i hem perdut paternalisme. Pensem per un moment com ens deuen veure ells a nosaltres, tot el dia enganxats als nostres mòbils, sense saber la sort que tenim de tenir les necessitats bàsiques cobertes, i posant-nos tristos (ratllats, que en diem ara nosaltres) per unes bajanades que a ells, sens dubte mil vegades més forts i endurits que nosaltres, els desperten una rialla de compassió, aquest cop justificada. Tampoc ells no es canviarien per nosaltres. La joventut és invencible, i com l’amor, és eterna mentre dura. Possiblement d’aquí vint o trenta anys, els joves ens demanaran per la nostra època, la pandèmia, el confinament; i quan sentin pena per nosaltres, somriurem amb suficiència i entendrem completament els avis d’avui dia, que des dels seus vuitanta o noranta anys ens miren, i somriuen.

Ja és tradició deixar la millor foto pel final. És tracta de la Dansa del Clavells, al 1946, celebrada a la Plaça de l’Ajuntament. Al centre, la parella formada per Josep Maria Sargatal i Maria Pellicer.

anys cinquanta, bar cabina, bar molina, marabú, ripoll,
Publicat el

Comentaris

  • Maria Carme Colome diu:

    Tinc 71 anys i recordo molt tot el que has anomenat, vaig ballar al Marabú, vaig anar al bar la Molina i al cine i vaig fer teatre a l’acadèmia catòlica; i a més on hi ha ara el Basar Xinès davant del passeig, tenim la pista on es juga a hoquei però també s’hi feia ball al estiu.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>