Set, estat o sigut?

Sabem que algú és de casa quan diu que ha set ell. També sabem reconèixer els de Can Fanga per l’absència de vocals neutres, un mallorquí quan sala o un ebrenc pel seu xeic. Els catalanoparlants tenim aquesta mena de fília per la dialectologia. Deuen ser coses d’una llengua minoritzada.

L’article d’aquest mes, però, no va per per aquí. Va sobre la forma del participi del verb ser, el verb copulatiu per excel·lència que tot sovint ens porta pel camí de l’amargura. Aquest verb, dels més irregulars, prové de l’infinitiu del llatí vulgar essĕre; mentre que el verb estar, prové del llatí stāre. Hi podem afegir un tercer verb en discòrdia: haver-hi —un verb existencial, que sol funcionar en construccions locatives—, que prové de l’infinitiu llatí habēre. En evolucionar el llatí vulgar cap a les llengües romàniques, els usos i formes dels verbs també canviaren: els castellans assignaren uns usos a ser i d’altres a estar, així com també a haber. Els francesos van tirar pel dret: ser i estar convergiren en être i la resta en avoir. Els catalans, sempre al mig del pas, a vegades fluctuem: per a uns, soc aquí; per als altres, estic aquí.

Però què passa amb el participi? A les altes valls del Ter i del Tec, la forma col·loquial més habitual és set (o esset) cosa que no passa a tot arreu. Si bé coincidim amb els eivissencs, els baleàrics i els algueresos empren la forma culta estat en tots els casos, mentre que els barcelonins diuen sigut. I en la llengua estàndard, fins fa poc, tothom emprava una sola forma: estat, que justament coincideix amb el participi d’estar. Coses de la lingüística. Set, informal i regional; estat, formal i comú per a tots els parlants.

Des de fa uns anys, el barcelocentrisme ha relegat, malauradament, les formes locals i cultes a segona divisió i ha imposat sigut en tots els àmbits. No és l’única cosa: també ens ha fet empassar vivenda, buscar, sisplau, caldo, nòvio, tonto i tiet. Quan parlo del barcelocentrisme parlo de certes veus defensores del català que ara es parla, d’un català d’estar per casa, que van agafar el poder dels mitjans de comunicació i van anar incloent dialectalismes barcelonins en la parla més formal. Tv3, el Periódico, la Vanguardia, l’Ara… Llevat de VilaWeb, pocs se n’escapen. És per això que el modisme sigut ha desplaçat, erròniament, la forma culta i tradicional estat. Formes castellanes o dialectals han passat a la llengua culta, i de rebot, a la parla col·loquial. I qui dia passa, any empeny.

Així doncs, deixem el sigut per als barcelonins i reivindiquem el nostre set, això sí, en contextos informals, perquè la llengua estàndard només té i ha de tenir una sola forma: estat.

actualitat, atributiu, català, dialectologia, estar, ser, sociolingüística,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>