Una pandèmia silenciosa: tot depèn del focus d’atenció

Obre la finestra. Això no passarà mai! Segurament, si miréssim enrere i ens demanéssim si seria possible viure confinats a casa durant més de quaranta dies, patir les conseqüències d’una pandèmia mundial, fer compres compulsives de farina i paper de vàter, observar com s’atura l’educació i veure com el motor de l’economia es paralitza, ens prendrien per ximples de primera categoria.

Sembla ser que tot comença a tornar a la normalitat. No ens ho creiem ni nosaltres mateixos! Ara mateix, vivim amb més intensitat? Més senzillament? O simplement gaudim més dels petits plaers del dia a dia? Sigui quina sigui la vostra resposta, us convido a reflexionar-hi. Això no obstant, del que no tinc cap dubte, és que durant aquests dies, de portes cap endins hi ha hagut situacions de tot i per a tot. Hem tingut temps per a exercitar la nostra creativitat, el sentiment de comunitat i pertinença han ressorgit com el fènix i s’han restablert noves formes de relacionar-nos amb l’entorn, la nevera o amb els membres de la nostra família.

Personalment, crec que el que més ens ha arribat a emocionar han estat les experiències de vida i les històries que hi ha al darrere de cada persona. No em puc oblidar de tota l’ajuda comunitària i la sensibilització vers els altres. Sembla que tornem a defensar el bé comú del conjunt global de la població? ¿O per contra, tot això, formarà part d’un episodi més dels fets ocorreguts la primavera de l’any 2020? Bé, suposo que tot dependrà d’on cadascú de nosaltres continuï posant el seu focus d’atenció.

Conscienciem-nos, com a societat, que la millor prevenció comença a casa i continua implicant tots els agents socials que intervenen amb infants i adolescents

Durant aquests dies no he deixat de pensar en totes les dones que viuen sota les amenaces de la seva parella i amb tots els infants que, malauradament, viuen i pateixen qualsevol tipus de violència a casa. De fet, el proppassat 25 d’abril fou el Dia Internacional Contra el Maltractament Infantil. Recordeu que tampoc no crèiem que el Covid-19 formaria part de les nostres vides et voilà. En aquesta mateixa evidència és quan cal replantejar-nos per què ens costa tant d’aproximar-nos i sensibilitzar-nos a aquelles realitats que no ens toquen de prop.

Àlex Jiménez és el president de l’Associació Reach des de l’any 2017.
Àlex Jiménez és el president de l’Associació Reach des de l’any 2017.

Tot i així, continuen essent una pitjor pandèmia, arrosseguen vides i ens condemnen a viure una mort en vida. Ostres, que     dur que sona. Evidentment que sí. Experimentar i estar exposats a una situació de risc constant no és viure, és sobreviure, com totes les víctimes del Covid-19.

Ara i sempre hi haurà pandèmies més silencioses que ens concerneixen a tots. Tenim un compromís i una responsabilitat social. Vist així, trencar la barrera del mite en relació —això no passarà mai (a casa)— podria ajudar i possibilitar a totes les víctimes que hem patit qualsevol tipus de violència, a trencar el silenci i demanar ajuda. Oferir una major visibilització i continuar treballant per a la prevenció i sensibilització de les violències.

Si davant del Covid-19 hem après que la millor cura per a la prevenció de més contagis i víctimes de mort era romandre a casa i seguir les indicacions de professionals, com podríem ajudar a defensar els drets dels menors? Què podríem fer per a protegir-los davant de qualsevol amenaça de per vida? Doncs bé, com a supervivent i professional, us recomanaria que els facilitéssim totes les eines de les que disposem.

Com ja sabeu, l’Associació Reach (reach significa aconseguir en anglès, però per nosaltres significa fent camí) té seu al Ripollès i a Girona. El projecte neix l’any 2017 i està format per sis professionals que, juntament amb la cooperació de col·laboradors, treballen de manera altruista per la prevenció, la sensibilització i la reflexió de les violències sexuals infantils.

Dintre del que són les mesures per a la prevenció de violències a la infància, ens centrarem especialment en tres: aquelles estrictament més vinculades a la situació de postconfinament que estem vivint.

Dir ‘no’ i respectar el ‘no’ al seu cos significa construir i enfortir les bases de confiança, l’assertivitat i el respecte cap als teus fills.
Dir ‘no’ i respectar el ‘no’ al seu cos significa construir i enfortir les bases de confiança, l’assertivitat i el respecte cap als teus fills.

Primer de tot, el retrobament amb la família i amics. Començo a llegir i a escoltar informacions relacionades amb l’obligarietat de fer petons i abraçades. M’entren la suor i les pors. Per a començar, sempre cal respectar l’espontaneïtat del menor, el seu espai vital, el seu espai íntim i per damunt de tot, el tipus de contacte físic que vol establir amb els altres. Si com adults continuem obligant-los a fer petons com a norma moral imposada d’educació, ¿per què creiem que els petits sabrien identificar quan algú està sobrepassant els límits físics? O és més, ¿com haurien els nostres adolescents de prendre consciència del significat del sexe o de petons amb consentiment? Però si a ells els obligàvem a besar, oi? Us proposem no deixar de ser creatius i cercar alternatives divertides per a saludar, dir bon dia o adeu: fer una ganyota, fer el soroll o imitar un animal. És fàcil, diferent, divertit i espontani.

En segon lloc, avaluar el tipus de comunicació existent a casa. Una comunicació efectiva, oberta i de confiança, que fomenti l’enteniment, una relació igualitària i no de domini cap als nostres fills. A l’hora de prevenir els abusos, els adults hem de començar a entendre que els menors tenen veu i és necessari que els escoltem adequadament. Si no, no tindrien cap motiu per a explicar-nos allò que els passa. Si se senten jutjats, ens veuran com una amenaça; la pròpia por de ser castigats i la falta de confiança els aturarà a l’hora d’explicar-nos què els passa realment.

En tercer lloc, l’empoderament del propi cos. Per això cal explicar-los quines són les seves parts íntimes i ensenyar-los a respectar el seu cos i els cossos d’altres persones. No els parlem de peres ni culleres: parlem-los de vulves i de penis. És necessari que siguem clars. A més a més, cal que respectem quan diuen ‘no’. També, l’empoderament per a anar sols al bany i durant la dutxa (tant sols sota vigilància). Una educació afectiva sexual els capacitarà amb eines reals.

Qüestionem-nos quines mesures preventives estableixen els organismes que ens representen

Malauradament no soc un cas aïllat al Ripollès. Segons el consell d’Europa, un de cada cinc nens pateixen algun tipus d’abús sexual infantil abans dels disset anys. El 80% es produeix dins de l’entorn de confiança del menor: familiar directe o persones conegudes (pare, avi, oncle, cosí entrenador, mossèn, professor, amic de la família, monitor, etc.).

Durant el confinament s’han registrat més de 1050 consultes de menors des de la Fundació Anar i un de cada dos casos ha patit de violència. Si tornem al començament, tot dependrà d’on posem el nostre focus d’atenció.

Des de l’Associació Reach us convidem a seguir-nos a les xarxes socials. A més a més, trobareu materials gratuïts descarregables a www.associacioreach.org. Recordeu: hi ha pandèmies que es viuen des del silenci. Ensenyeu-los a dir ‘no’, respecteu-lo i no caigueu en estereotips d’educació moralistes que desempoderen la voluntat dels infants. Si ho detectes, notifica-ho.

adolescència, empoderament, infants, pandèmia, violència,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>