Va passar fa 181 anys

El mes de maig és el mes de Ripoll. La primavera ja està absolutament consolidada i les fiblades de fred que encara ens visitaven a l’abril ja no tornaran. De cop sabem que viatgem, irremeiablement, cap al bon temps i l’estiu. Com per a celebrar-ho, les grans festes del poble tenen lloc en aquest mes; La Festa Major de Sant Eudald i la Festa de la Llana i el Casament a Pagès. Amb tot, hi ha una altra commemoració, molt més important almenys des del punt de vista històric, que potser per esdevenir-se després de les anteriors, passa una mica desapercebuda. És la commemoració del setge i caiguda de Ripoll a mans de les tropes carlines, el 27 de maig de 1839.

Tots ho sabem, però com totes les coses que donem per apreses, en realitat no li donem la importància que caldria. Més enllà dels actes que organitza l’Ajuntament, el comú dels ripollesos té un coneixement insuficient, que no va més enllà de dues o tres frases generals i sovint errònies, del que va passar aquí el mes de maig de 1839.

Sabeu? No hi ha ningú que no s’esgarrifi quan veu el quadre del Guernica de Picasso, quan li parlen del setge del 1714 a Barcelona, o quan visita el poble vell de Corbera que fou, també com Guernica, completament bombardat per les tropes franquistes. Doncs bé, el poble de Ripoll també tingué el seu setge i també fou incendiat i sotmès. I que ningú no vegi en les meves paraules un punt d’orgull, només vull reivindicar la que ha set la nostra gran tragèdia, en els dotze segles que fa que Ripoll és Ripoll.

El setge i caiguda del nostre poble ha estat estudiat a bastament i s’han conservat les memòries i diaris dels defensors, dels atacants i dels habitants. Alguns eren nens en el moment del setge recorden i relaten perfectament tot el que va passar. Són documents molt interessants perquè parlen del nostre poble, de llocs pels que caminem diàriament, de persones de Ripoll amb cognoms que encara perviuen entre nosaltres. Però el que voldria proposar-vos aquesta vegada és que conegueu els vestigis materials que queden d’aquells fets. La història potser és molt avorrida si no va més enllà del text escrit, en canvi es torna molt interessant si, a part de llegir-la, podem veure-la i tocar-la. Però abans de parlar de les petjades d’aquells fets que encara perviuen entre nosaltres, caldria fer un ràpid apunt de per què Ripoll va acabar incendiat i destruït l’any de 1839.

L’ermita de Sant Bartomeu, construïda al segle X i ampliada al segle XII, fou convertida en fortí durant la guerra.
L’ermita de Sant Bartomeu, construïda al segle X i ampliada al segle XII, fou convertida en fortí durant la guerra.

En història mai no hi ha una sola causa que expliqui les coses, però sempre n’hi ha una que és la que desencadena totes les altres. En aquest cas tot va començar quan va morir el rei Ferran VII, l’any de 1833, sense haver tingut fills homes. A l’haver mort sense descendència masculina, el seu germà Carles Maria Isidre es proclamà rei, però els partidaris de Ferran rebutjaren les seves pretensions i s’afanyaren a proclamar reina la filla d’aquest, Isabel. La guerra començà aquell mateix mes d’octubre.

I què hi té a veure Ripoll en tot això? Doncs bé, per explicar-ho de forma senzilla, el problema de Ripoll fou que era una vila de tendència liberal, isabelina, en una zona que era majoritàriament carlina. El carlisme era fort en les zones muntanyoses. Si defugia els avenços de la modernitat, si propugnava el retorn a la tradició i als valors de la religió, era lògic que tingués en la gent de terra endins i de muntanya, tradicionalment més conservadora, la majoria dels seus adeptes. Però Ripoll era una vila industrial, i no us imagineu la indústria com la d’ara, però basava la seva economia, no en el conreu i la ramaderia, sinó en el treball del ferro, la manufactura i la producció d’armes de foc. Per força, per conveniència,
havia d’estar a favor del govern liberal, molt més obert en matèria econòmica, menys intervencionista, més modern. L’Estat Major carlí, que tenia a Berga el quarter general de Catalunya, no podia permetre que al bell mig del seu territori hi hagués una plaça liberal de la importància estratègica de Ripoll i productora, a més, d’armes de foc. Així, els carlins organitzaren una expedició a fi de sotmetre la vila, comandats pel comte Charles d’Espagnac. Ripoll comptava amb tres fortins exteriors i la seva murada per a intentar defensar-se, però la diferència de forces entre els dos bàndols era massa acusada. Tres dies aguantaren els fortins les escomeses carlines i fins i tot alguns dels defensors aconseguiren replegar-se dins de la vila quan foren abatuts, però amb el setge complet al voltant de la murada i sense ajuda exterior, la caiguda de Ripoll era qüestió de temps, atacants i defensors ho sabien. Equipats amb dos canons d’artilleria, els carlins finalment aconseguiren fer col·lapsar la murada defensiva i el 27 de maig n’ordenaren l’assalt definitiu. Els defensors, pocs, exhausts i tancats a l’església de Sant Pere, finalment rendiren la població.

Els assaltants entraren a sang i foc, mataren molta gent, van incendiar la quasi totalitat de les cases del poble i derruïren els ponts. El monestir no el tocaren, perquè ja havia estat saquejat i incendiat en 1835 a mans de partides descontrolades de soldats liberals. Els censos de població ens donen una idea de les desastroses conseqüències de la guerra: l’any de 1830 hi havia a Ripoll 3.205 habitants, el 1842 eren 939. Si bé cal matisar que no tots moriren en l’assalt, molts marxaren a viure a d’altres llocs.

Tornant a l’objectiu central d’aquest escrit, què en roman de tot això a dia d’avui, que puguem visitar? Doncs d’aquella època n’han romàs certes parts de la murada que envoltava Ripoll, les restes dels fortins que intentaren aturar l’atac, sabent que era una causa perduda, i algunes cases que se salvaren del foc, que són les úniques que tenim del Ripoll d’abans de 1839. Anem a veure-ho amb més detall.

Croquis de Ripoll l’any de 1839 envoltat per la murada, reforçada per la banda que donava al Freser. © Associació Palimpsest
Croquis de Ripoll l’any de 1839 envoltat per la murada, reforçada per la banda que donava al Freser.
© Associació Palimpsest

Comencem amb un croquis de com era Ripoll l’any 1839. Envoltat per la murada, reforçada per la banda que donava al Freser. Es distingeixen perfectament el pont del Raval de Barcelona i el pont d’Olot.

Les restes de la murada es poden observar des del Raval de Barcelona.
Les restes de la murada es poden observar des del Raval de Barcelona.

Podem fer una ruta tot seguint els vestigis que es conserven. De restes de la murada encara n’hi ha unes quantes. N’observem un bon tros al Raval de Barcelona, a l’interior del Museu Etnogràfic de Ripoll i a la part actualment recuperada i condicionada per a ser visitada entre els carrers Trinitat i Pirineus.

El fortí de l’Estrella es troba al costat de les restes de la murada recuperada fa pocs anys, apareguda després de l’enderroc d’uns edificis
El fortí de l’Estrella es troba al costat de les restes de la murada recuperada fa pocs anys, apareguda després de l’enderroc d’uns edificis.

Quant als fortins defensius, n’hi ha alguns que encara podem observar. A la pàgina anterior podem observar les restes del fortí del Pla de la Bandera, a la vessant est de la muntanya del Catllar, prop del Calvari. També podem veure les restes del fortí de Sant Bartomeu, a dalt de la muntanya del mateix nom, prop de l’ermita. De fet, per a construir-lo s’aprofità la casa de l’ermità. Finalment tenim el fortí de l’Estrella, al carrer dels Pirineus. Cal matisar que aquest no és l’aspecte original que presentava el 1839 —ja que fou refet el 1872—, però l’emplaçament és exactament el mateix. Si ens hi fixem, la base de la construcció presenta un tipus de pedra diferent, que sí que pertanyia al fortí original.

La casa Solanell pertangué a dos presidents de la Generalitat i feu les funcions de rectoria i d’escola al segle XIX.
La casa Solanell pertangué a dos presidents de la Generalitat i feu les funcions de rectoria i d’escola al segle XIX.

Acabem el recorregut a la casa Solanell, veient la façana que dona al carrer Trinitat. Una de les poques cases que romangué dempeus després de l’assalt carlí i la posterior demolició sistemàtica de cases i ponts que els soldats practicaren els mesos posteriors. Una placa a la façana ens informa que la casa data del segle xvii.

Tant de bo que quan tot això acabi, quan puguem a la fi tornar a caminar normalment pels nostres carrers, siguem capaços d’aturar-nos ni que sigui un moment a observar aquests vestigis de la tragèdia i puguem adonar-nos que les runes que ara veiem foren un dia altes murades, poderosos fortins, i que darrere seu o a dins, hi havia ripollesos com nosaltres que van lluitar i van morir un bonic i assolellat mes de maig, com el d’ara, fa 181 anys.

1839, 27 de maig, carlins, guerra civil, història, isabelins, memòria, ripollès,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>