Viatge a León

Formàvem al pati, per grups, ordenats en una estranya formació de columnes, alfabet i mala llet, a la distància d’un braç, acarats al nord, al sol i a (algun) Déu amb una bata de ratlles, com les dels presidiaris i, a tocs de campana, desfilàvem en ordre silenciós cap a les nostres aules ordenades també amb números que sempre se subdividien en A i en B perquè la natalitat desbocada de l’època duplicava els cursos sense pietat i ens marcava en una divisió estranya que durava tota la vida de manera que els de l’A no es feien amb els del B ni de conya, in sæcula sæculorum.

A l’escola parlàvem i ens parlaven en castellà i consideràvem que el català era una cosa estranya, d’estar per casa, que el castellà era la llengua d’aquell imperi que no paraven de dir-nos que formava part de la mateixa unitat de destí en allò universal que mai no vàrem acabar d’entendre del tot, però que ens importava un rave.

Per a nosaltres res no era estrany perquè és ben sabut que la humanitat sobreviu amb allò que té a mà i així discorríem català o castellà en funció de amb qui parlàvem, una mica com ara, en aquest dos mil vint estrany, atuïts pels virus xinesos. En arribar als divuit anys em vaig adonar que no sabia escriure la llengua amb què parlava cada dia i a partir d’aquell punt d’inflexió em vaig esforçar per dominar-la tan com pogués. Ara que la meva vida ja té sis dècades confesso que no he pogut arribar a dominar-la mai del tot per diferents motius, entre els quals el DIEC i l’Optimot destaquen especialment amb el seu trist paper de confondre i encotillar.

Sempre m’ha resultat menys complicat escriure en castellà que no pas en català i ara penso que potser tant d’esforç no ha servit per a res. Si parlo en català correcte net de barbarismes la gent que m’escolta sovint o no m’entén del tot o pensen que em vull passar de puta i fer veure que en sé molt i això incomoda. Algun també pensa que, com que soc gran, parlo estrany.

Si l’esforç de la meva generació ens ha abocat a malfiar-nos de tota paraula amb tuf de castellà i ens hem convertit en uns consultors implacables del diccionari ha estat per adonar-nos que tot plegat no ha valgut la pena. Els adolescents sempre parlen una altra llengua i els importa un rave el català normatiu i l’enrevessat Fabra farcit d’excepcions. Així, sense contemplacions, irreverents i naturals, abandonen pronoms febles i les estranyes construccions forçades de Geroni Marvà i Ruaix, canten les hores com els britànics o els ianquis i incorporen un lèxic nou que és barreja de les mil llengües d’un món en constant evolució.

Des del meu confinament viral recordo que ara fa un any un amic de León ens va convidar a visitar aquelles terres llunyanes i estranyes on es parla un castellà diferent i on la gent, malgrat la propaganda (m’agrada aquesta paraula) és amable i conciliadora com sol passar sempre que un s’oblida d’escoltar consignes mediàtiques i visita bars per menjar tapes estranyes amb vins potents de terres estranyes.

A mesura que la C15 ens expulsava de Catalunya cap al desert de l’Aragó i l’Espanya de braus enfilats pels turons es manifestava com els esperits d’Íker Jiménez al parabrises de les autovies de la Hispania Ulterior, els topònims es tornaven rars i coneguts alhora i s’entrava en una realitat que vorejava Sòria i s’enfilava cap a Burgos en una estranya sensació de páramos i erms, unes quantes hores amb Mario i un acabava pensant que el Miguel Delibes de les lectures obligades dels Salesians ens el trobaríem en alguna àrea de servei de l’A231 o perdut en algun paratge de la Gran Dolina d’Atapuerca mentre l’homo Antecessor ens miraria des d’una pluja que avançava la realitat asturlleonesa o galaicoportuguesa.

León ens va acollir ben negra i ben guarnida de Setmana Santa, confraries i espelmes, peinetas i passos, tambors viscerals i misses, tapes i cortos, el Genarín estrany enfilant-se per almenes on el rom es destil·lava com orujo ancestral. Les pintades que reclamaven la independència de Castella em recordaven que tot és si fa no fa igual arreu. Donde Ezequiel servien menjars a centenes de turistes asturians de curiosa parla cantaire. La idea que en el Bierzo no hay nada i si hay que comer se come regeixen la vida d’aquelles terres abandonades a les seves Vals a les envistes del Canal de Castilla, abandonat també per la desídia humana.

Un fred intens idèntic al del nostre Ripollès menava els dies cap a nits molles del Barrio Húmedo que deu ser el lloc del món amb més bars per metre quadrat i també el lloc del món on les begudes amb montadito surten més barates.

D’alguna forma, el Generalísimo, la Formación del Espíritu Nacional, els festivals gimnàstics dels Salesians de Ripoll, el Cara al sol i el Montañas nevades encara viuen prop del Ferrol, Gijón, Ponferrada o Astorga i, prop d’on la terra fina en un majestuós Fisterra on encara deu cantar Andrés Do Barro amb el seu O tren, em revenen al cap aquells dies llunyans i estranys en què les noies de Santibáñez de Valdeiglesias varen fer o desfer el Camino del Francés per sortir cada diumenge a la tarda al River’s on la meva vida transcorria entre foscor i sofàs ara fa més dècades que anys.

Per això, ara, quan els xinos escampen virus com abans malaurança i atur per totes les economies occidentals, ara que el món ha quedat reclòs a balcons i menjadors asfixiants, ara que la vida s’ha simplificat cap a la senzillesa essencial i el preu del barril de petroli de Texas és negatiu, un pensa que potser, només potser, tot plegat és una puta merda.

Rock me mama.

Relats,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>