Viure la mort

[Dedicat a una cria de mallerenga carbonera].

Quan em pregunten si la mort és part de la vida responc indubtablement que sí. La mort és una fase intrínseca de la vida des que naixem, des que hi ha vida. On hi ha vida hi ha mort i no hi ha mort sense vida. Viure implica tenir present que tard o d’hora hem de morir.

Tot cicle vital comprèn quatre fases: néixer, créixer, reproduir-se i morir. És clar que aquest és l’ordre lògic dels fets. Si no naixem, no podem passar cap de les altres fases. Tampoc no podem deixar descendència abans de créixer i ser sexualment madurs. Però sí que ens podem morir abans de reproduir-nos o abans de créixer (i també abans de néixer).

La mort teòrica esperada correspon a la darrera etapa, però aquesta es pot anticipar prematurament i deixar sense efectes les altres dues. Això també ho hem de tenir present. Tot i no ser el desitjat, forma part de la pròpia natura. La natura ha evolucionat perquè no tothom neixi o creixi o perquè no tothom s’arribi a reproduir. Però si hi ha una cosa que tenim en comú tots els éssers vius, aquesta és la mort. Des del moment de néixer aquesta és la fase de la qual tenim la certesa absoluta que haurem de viure.

A la natura hi ha espècies que s’alimenten de les larves o ous d’altres espècies, així que podem dir que no arriben a néixer. També hi ha espècies que s’alimenten de les tendres cries d’altres espècies, les quals no poden arribar a créixer. Alhora, no totes les espècies arriben a reproduir-se. Només ho fan aquelles que han estat afavorides per la selecció natural, tenint en compte que segons les condicions variables de l’entorn s’afavoreixen unes determinades característiques.

Urnes funeràries a la plana de les Gerres, en un indret remot de Laos.
Urnes funeràries a la plana de les Gerres, en un indret remot de Laos.

A tots ens agrada que la vida completi el seu cicle. Sobretot per a aquelles espècies que estimem i, especialment, en el cas dels nostres iguals. I a més cal afegir-hi una altra fase del cicle vital que és necessària per a una mort que arriba per causes naturals. Aquesta fase prèvia a la mort és l’envelliment.

L’envelliment es dona després de la reproducció, amb excepció d’alguns casos a la natura, com el de les mantis religioses, en què el mascle és devorat per la femella durant la còpula. Ella se’l va cruspint, començant pel cap, mentre la resta del cos d’ell segueix realitzant l’acte sexual. Es tracta d’un acte altruista del mascle —o potser d’un engany de la femella—, que un cop ha complert la seva tasca reproductora serveix de reserva energètica per a la femella.

Fora d’aquests casos curiosos, l’envelliment, igual que la mort, no pot ser un tabú social. Ens agrada la joventut, i és bo que sigui així, però arriba un dia en què el Peter Pan que portem a dins creix i hem de poder gaudir de les altres etapes de la vida i ser conscients que el temps va passant. No és bo així evitar parlar de la mort o de la vellesa encara que de petits o de joves ens pugui semblar un fet llunyà. Una persona sàvia no ignora la mort, hi arriba preparada. La té present sense que això li sigui un problema. Parla de la mort com una part més de la vida.

Ser conscients de la mort implica evitar jugar de forma innecessària amb la nostra vida i arribar amb serenor a les etapes més complicades. Assumir que ens hem de morir pot ajudar-nos a tenir una vida més plena. És normal que ens dolgui la mort, i encara amb més raó si la mort és prematura o inesperada o si comporta un sofirment. Però voler viure vol dir assumir que aquestes coses poden passar.

La ciència pot aportar les seves respostes i pot parlar del procés físic que significa la mort, però encara resten molts interrogants que no s’han pogut resoldre. Cada persona, cultura i religió tenen una forma d’entendre la mort. Totes les maneres de fer-ho són vàlides i respectables. L’important és que totes elles ajudin a entendre i viure la mort. És conegut el cas dels monjos budistes que en sentir l’arribada de la mort es retiren a passar les seves darreres hores meditant. Em van explicar el cas d’un monjo de Mongòlia que va ser trobat momificat en la posició del lotus. Segons la seva creença, el monjo es troba en un profund estat de meditació que el pot arribar a dur a la il·luminació, és a dir, a esdevenir un Buda.

A plena primavera fan niu els ocells i comencen a néixer moltes cries. No totes arribaran a adultes, per això segueixen l’estratègia de pondre diversos ous. L’objectiu a la natura és passar els gens. Alguns ocells quedaran a mig camí, cauran del niu en un intent de volar o se’ls menjarà un moix. La mort d’un poll de mallerenga ens entristeix, però ens recorda que la vida penja d’un fil i que som afortunats de poder viure el cicle de la vida. I que ben aviat veurem volar les altres cries.

ambient, mort, naixement, natura, vida,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>