A favor de Mogrony

Diu la Bíblia que els camins del Senyor són inescrutables, però la veritat és que l’univers de la toponímia és més vast que el nostre. Serralades, rius, turons, plans, comes… els humans sempre hem sentit la necessitat d’anomenar-los i de diferenciar-los dels altres. Això és meu, això és teu. Aquí hi ha tal cosa, aquí tal altra. Aquesta sembla això, la d’allà té aquesta forma.

Sabem qui va poblar aquell territori abans que nosaltres molt sovint gràcies als noms de lloc. És cert: les construccions, la documentació i els ossos no sempre són indispensables per a fer-nos una idea dels nostres avantpassats, sinó que l’etimologia sovint acaba fent la feina grossa.

La toponímia ens dona informació d’aquell indret de moltes formes: per comparació, per extensió, per metonímia, per circumstàncies històriques… hi ha mil raons que justificarien un topònim. Però va, anem per feina, que no hi ha gaire espai. Us parlo avui d’un lloc màgic per a molts de ripollesos: Mogrony, que és com n’hauríem de dir i escriure.

Segons Joan Corominas, els forasters escamparen la forma Montgrony, contaminada per la paraula mont ‘muntanya’ present en altres topònims semblants.

Al santuari gombrenès li ha passat, segurament, una mica de tot: un desconeixement etimològic, una ultracorrecció i una mala normalització. Si bé la pronúncia i l’escriptura tradicionals havia estat sempre Mogrony, algú va decidir afegir-lo a la moda dels monts. Si fem cas de l’etimologia en català, caldria escriure tots els topònims compostos de munt– amb una u, de la mateixa manera que fem amb els mots patrimonials: tramuntana, muntanya, muntar… Fixeu-vos que en els topònims passa al final (Bellmunt, Sobremunt) però no al principi (Montsià, Montalbà). Però és que és clar: Montgrony no ve pas d’una muntanya anomenada Grony, sinó d’una altra cosa ben diferent.

És fàcil de caure en l’error: si diem Montserrat i diem Montseny, per què diem Mogrony? No seria Montgrony? Però Mogrony no té res a veure: deriva de l’adjectiu *mucrōniu, derivat de mucrōne, que significa ‘mamelló’ o ‘punta punxeguda’. I no penseu que les referències són exclusivament mamàries: observeu el relleu i establiu-ne una comparació. Au, ja tenim topònim… i equivocació.

És hora de normalitzar els noms de lloc si un dia volem ser un país normal. Però com que tot plegat encara és lluny, fem justícia i recuperem el nom de Mogrony!

Publicat el

Comentaris

  • Marc, Sobre això que dius: “la pronúncia i l’escriptura tradicionals havia estat sempre Mogrony”
    On ho has vist que s’escrigui així? Em pots donar la referència?
    Em faries un favor ja que les referències que m’han donat fins ara són que el seu nom original era Montgrony i que Coromines estava equivocat. També es va equivocar en Coromines amb Penyiscola que en lloc de derivar-la de “penyal” la va fer derivar de “penis” i li diuen Peniscola. També es va equivocar amb “Pobla de Cérvoles”, que sempre s’havia dit “Cèrvols” en català i no pas Cérvoles que té una clara influència castellanítica.

    Per cert Gombèn, no s’havia dit sempre “Gombreny”? Cal recuperar Gombreny?
    Felicitats per l’escrit i salutacions cordials

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>