A la llum del far

La tramuntana és tan forta que no se senten els udols del déu Èol. El vent huracanat enfurisma la mar, que respon amb immenses onades que trenquen contra els penya-segats del nord de l’illa. L’escuma grimpa per les parets verticals i l’aigua ho banya tot d’un plugim salat. Un centenar de metres més amunt, a pocs metres del precipici, un far estoic avisa els tripulants amb el seu centelleig de la proximitat de les rocoses costes de l’illa del vent.

El vent bat sense treva les humides parets de marès de l’antic far, que s’esmicolen cada dia una mica més deixant el terra ple de polsim blanc i deixant entreveure el pas del temps. Abans de la seva construcció, la costa nord de Menorca havia vist més de set-cents naufragis. Amb el primer far construït en aquesta zona el nombre d’accidents marítims va disminuir, però un sol far no va evitar el naufragi del vaixell de vapor francès Général Chanzy, que una nit d’hivern amb vents huracanats de l’any 1910 va deixar 156 morts i un sol supervivent.

Arran d’aquella tragèdia, es va millorar la senyalització marítima de la costa menorquina, amb la construcció de dos fars més a la costa nord, i que juntament amb els dos del sud i un a cada port donarien la denominació de l’illa dels set fars.

A l’interior de la torre l’escala de cargol s’enfila fins a la llanterna, que alberga la gran lent de Fresnel, que segueix rotant en suspensió dins una cubeta circular que conté mercuri —que en redueix la fricció i accelera la velocitat de gir de l’òptica—. El gir de la lent és hipnotitzant i el seu ritme pausat amansa les emocions. Dins la cúpula del far el temps ve marcat per l’antic mecanisme de rellotgeria de la lent.

Al món hi ha uns divuit mil fars, però no n’hi ha dos d’iguals. Cada far és únic i té el seu propi codi de llampades, amb les quals es comuniquen amb els tripulants. Per tal de conèixer la seva història ens hem de remuntar al far d’Alexandria de l’illa de Pharos, que es va esfondrar amb un terratrèmol, o també al desaparegut Colós de Rodes, gegantina estàtua del déu Hèlios que donava entrada a la ciutat grega.

La història dels fars tampoc no s’entendria sense els faroners, que hi passaven llargues temporades sols o amb les seves famílies, sovint aïllats. Només ells i les persones que han pogut conviure amb els fars saben que es tracta molt més que un edifici que fa llum.

Amb l’automatització dels fars l’ofici de faroner ja és una reminiscència dels temps passats. El frenesí dels nostres temps fa que aquests indrets es desvirtuïn. Molts d’ells ara són bars, hotels de luxe inaccessibles per a la majoria o simples estampes de postureig estiuenc. Però la lent segueix girant, inalterable, desafiant la modernitat accelerada, i durant les nits hivernals aporta un bri de claror intermitent entre el caos dels temps actuals.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>