Allò que encara és nostre

M’ho imagino perquè jo, probablement, pels anys setanta, no era gaire res més que un projecte que es resistia. Però m’imagino que quan es va instaurar el règim polític actual, qui més qui menys era conscient de com havia costat d’aconseguir-lo. I que, per tant, calia tractar-lo com un gerro de porcellana fina i mirar que no s’escantonés per enlloc; en definitiva, gaudir de la democràcia, encara que fos una democràcia una mica transvestida, però al capdavall, democràcia. Suposo que també hi van haver molts pactes de no-agressió per no embolicar la troca quan s’albirava una etapa tranquil·la i pròspera després d’una dictadura grisa i agressiva. Es posaven uns límits una mica consensuats i mirem de no tocar el formigó quan encara és tou, no fos cas que la paret caigui o que hi quedi una marca lletja per sempre.

Potser amb el pas dels anys, l’esperit constructiu ha anat cedint terreny a l’afany de poder, que evidentment sempre ha existit, en la política. Potser allò de no tensar les costures ni trepitjar l’ull de poll no fa aquell respecte que feia abans. El cas és que els temps de l’elegància s’han fet fugissers i, amb el segle XXI, ha arribat allò com del carnaval, que tot s’hi val, per aconseguir el poder. I com en el carnaval, hi ha polítics i institucions que es disfressen, interpreten papers i fan coreografies vistoses per aclaparar opinió pública i electorat, perdent de vista el seny, aquella voluntat constructiva i la prudència. Perquè el que importa és el moment, guanyar ara. I demà, ja canviarem de vestuari o ballarem al ritme d’una altra música per aconseguir l’objectiu que ens proposem. Perquè ser coherents amb el que hem dit i el que direm? Si vivim en un món de mindfulness, centrat en l’ara i l’avui, en què el pes de l’ahir és ben vague i el futur…? Ai, el futur…! prou feina tinc ara com per pensar-hi..!

Per què no grapejar totes les institucions democràtiques al seu gust per aconseguir el que no pots amb les mans netes? Si la demagògia és una arma que els pot servir, benvinguda sigui.

Analitzant la política es pot concloure fàcilment que a alguns partits probablement els rellisca tenir un país cohesionat, sa, culte, que creixi, amb una població feliç… És evident que només tenen clar que volen aconseguir el poder i acontentar aquells quatre a qui es deuen, a qualsevol preu. Si no, per què cerquen problemes on no n’hi ha? Per què van a fer mal a una part de la seva població i del seu patrimoni cultural? Perquè torpedinen contínuament el sentit comú? Per què no grapejar totes les institucions democràtiques al seu gust per aconseguir el que no pots amb les mans netes? Si la demagògia és una arma que els pot servir, benvinguda sigui.

Demagògia com totes i tantes afirmacions que propugnen al voltant de la immersió lingüística. Han creat la concepció que els catalans som una molèstia i el català, una rèmora imposada. I ells, que s’hi rebolquen com els porcs al fang, perquè estan en plena competició per veure qui la té més grossa i qui és més alfa. I qui més ens punxa, encara que això impliqui portar la legitimitat i el sistema al límit, més punts sembla que guanyi. I ens ataquen perquè diuen que toquem els nassos quan, en realitat, el que voldríem és marxar i no haver-nos d’entendre. Diuen que obliguem a parlar en català quan, per exemple, només entre el 2014 i el 2017, l’administració espanyola va aprovar 297 normatives que imposen el castellà per sobre cap altra llengua. I no oblidem les darreres dades de la Generalitat de Catalunya, que indiquen que vuit de cada deu catalanoparlants canvia de llengua quan parla amb un castellanoparlant! O que el 90 % de les marques incompleixen la normativa que les obliga a incloure el català a les etiquetes i ningú les sanciona. Tot això, sense descuidar-nos del llarguíssim reguitzell d’agressions lingüístiques amb què es troben molts ciutadans pel simple fet de parlar la seva llengua al seu país i que són tolerades per les autoritats. Aleshores, qui imposa què?

La immersió es fa d’una necessitat evident quan veiem algunes de les darreres dades d’usos lingüístics: només el 28 % dels joves de Barcelona parlen català de manera habitual.

Em fa molta gràcia quan per la petita pantalla hi treuen el cap tertulians de l’òrbita d’aquests partits, que reivindiquen que els castellanoparlants de Catalunya també paguen els quatre canals de TV3 i que, per tant, la meitat de la programació hauria de ser en castellà. Afirmacions acalorades que no cerquen la reflexió. Perquè la gràcia és veure com obliden expressament que els catalans catalanoparlants també paguem els sis de Televisió Espanyola, ens surten més cars i són pràcticament íntegrament en castellà. Més demagògia i populisme.

També és paradoxal que aquests col·lectius polítics considerin que la immersió lingüística en català vulnerava el dret de vuitanta famílies d’escolaritzar els fills en la seva llengua. Paradoxal, perquè obvien que el canvi d’idioma que han forçat priva de gaudir del dret a la immersió lingüística (recollit a la legislació vigent) a la resta de famílies dels companys d’aula. I si prenem com a referència una ràtio hipotètica de vint alumnes per classe, la xifra de famílies afectades se situaria a 1.520, davant les vuitanta que dèiem.

No compta, que un comitè d’experts del Consell d’Europa, el 2019, emetés un informe que defensava que la immersió lingüística en català és la millor manera de garantir el coneixement de la llengua. O que la Comissió Europea, el 2007, es manifestés en el mateix sentit.

Ara estan cofois perquè una sentència del tribunal suprem espanyol obliga la Generalitat a impartir, als centres públics, un 25 % de la lliçó en castellà. Una decisió que trenca tot un consens polític històric. D’una banda, el de la Llei de normalització lingüística, aprovada el 1983 amb 105 vots a favor, una abstenció i cap en contra. De l’altra, el de l’aprovació de la Llei d’educació de Catalunya, amb el suport de CiU, el PSC, ERC i ICV-EUiA (80 % dels vots en tots els articles i el 90 % en la major part de l’articulat). També és interessant veure com el consens és vigent, cosa que demostra una enquesta del GESOP d’aquesta tardor, que el situa al 80 %. Per tant, quina legitimitat té aquesta sentència judicial?

Però és que, a més, la immersió es fa d’una necessitat evident quan veiem algunes de les darreres dades d’usos lingüístics: només el 28 % dels joves de Barcelona parlen català de manera habitual. I tan sols el 32,4 % dels habitants del domini lingüístic el fan servir normalment. El català encara és patrimoni cultural d’Espanya. No seria més lògic que volguessin protegir-lo en lloc de reduir-lo? Doncs per si no cola això de demanar que el 50 % de la classe sigui en castellà, defensen el trilingüisme, per poder reduir la quota de català al 33 % de manera dissimulada però amb intencions evidents. La qüestió és tocar el voraviu a Catalunya, asfixiar més el català, mobilitzar votants que potser també podrien acontentar amb formigó o toros i aconseguir el govern a base d’utilitzar-nos com a ase dels cops. Demagògia a dojo i el tarannà constructiu, que cotitza a la baixa.

Que l’escola sigui en català és un fet que es qüestiona sovint des de sectors reaccionaris.

No compta, que un comitè d’experts del Consell d’Europa, el 2019, emetés un informe que defensava que la immersió lingüística en català és la millor manera de garantir el coneixement de la llengua. O que la Comissió Europea, el 2007, es manifestés en el mateix sentit. És que fins i tot l’ONU, ho ha dit! I a més, resulta que els estudiants de Catalunya, que suposadament tan sols fan en castellà l’assignatura de castellà, no treuen precisament la pitjor nota d’Espanya en aquesta matèria ni a l’informe PISA (sistema internacional d’avaluació d’estudiants) ni a la selectivitat.

D’arguments per defensar la immersió lingüística no en falten. En canvi, la defensa de més castellà a les aules no hi ha cap evidència que la fonamenti, més enllà de la demagògia i els interessos partidistes kamikazes. El problema és que, al segle XXI, els arguments ja no guanyen sempre les batalles. El fum i el soroll de l’espectacle en què s’ha convertit la política els fan ombra. És qüestió que no perdem de vista allò que ens interessa, allò que és la nostra raó de ser, i que, quan s’apaguin els focus i s’esvaeixi aquest boirum, no hagi desaparegut la llengua; no hagi desaparegut allò que encara és nostre.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>