Amb dues o tres amigues em conformo

Segurament heu sentit a dir moltes vegades allò de qui té un amic té un tresor. I és totalment cert. Ja fa dies que em fixo —bé, en realitat fa uns anys— que no tothom és el que sembla, ni jo mateixa! I pel que fa als amics, la qüestió es torna més fosca.

Tal com ja sabeu, i si no us ho refresco, em dedico al màrqueting digital i a ajudar emprenedors a iniciar els seus projectes. Sí, tinc molts amics interessats en la meva feina. I és just del que parlaré avui.

Ja fa temps que em passa que em surten amics de sota les pedres. Però el que em passa, també, és que alguns amics d’abans s’aprofiten de l’amistat. I aquí va una història.

Una amiga —a qui anomenarem Mireia—, vol emprendre un projecte. Fa molt de temps que li dona voltes, i en aquest impàs em truca entre dues i tres vegades a la setmana per a explicar-me totes les seves càbales. Per descomptat, aquestes càbales tenen a veure amb la meva professió: que si no sé com hauré de gestionar Instagram, que com hauria de ser el meu logotip, que si recomanes posar publicitat (a latira sempre!), que si com ha de ser la meva web, i el llistat segueix. Per una qüestió d’amistat, doncs, la Mireia se sent lliure de trucar tantes vegades com faci falta, fins i tot els caps de setmana, i tenir-me penjada al telèfon l’estona que a ella li calgui. I aquí una, que ja ha après a dir que no, escolta totes les pregàries i intentava donar solució.

Quan la Mireia ja ha deixat de ser tant cagadubtes, passa a segona fase. Ja sap què és el que vol fer i com, així que a la fi decideix que jo, la seva amiga de batalles com a emprenedora, la pot ajudar. Demana un pressupost per a crear una pàgina web en dos idiomes i tot el tema d’imatge visual corporativa. Sobre el pressupost, jo em puc fer càrrec de la part de la web; sobre disseny gràfic, li demano a un proveïdor amb el que tinc molta confiança. Enviament per correu fet!

Entrem a la tercera fase. La Mireia rep el pressupost i li sembla que, com que som amigues, caldria ajustar-lo una mica. Fem una reunió telemàtica comentant tot i els perquès de cada cosa. Entenc que ella de l’entorn digital no en sap gaire i potser hi ha algunes coses que no sap d’on baixen ni per a què serveixen. Després de que tot estigui dit, em demana una rebaixa molt quantiosa del pressupost. La Mireia considera que, com que som amigues, jo tinc l’obligació moral de fer-li un bon descompte per donar-li suport. A més hi afegeix dos punts: el primer diu que un cop feta la web em recomanarà a tothom. I el segon, que ella ja em vol contractar, però que el seu marit no es refia de fer feines amb amics, i no sigui que jo sigui una gata en comptes d’una llebre.

Ja fa temps que em passa que em surten amics de sota les pedres.

La quarta fase ja és aquí. Li dono voltes al tema del pressupost i al final arribo a la conclusió que si no té gaire diners i que si li puc donar un cop de mà, que no sigui per mi que el seu projecte no vegi la llum. Configuro un nou pressupost, on perdo més diners que no pas en guanyo, la Mireia l’accepta i em demana si li puc regatejar la feina al dissenyador gràfic. Em prenc un xarrup de lleixiu. Responc que això de cap de les maneres és possible i que si vol una rebaixa en disseny gràfic que cal que demani menys. Respon que ja s’ho farà ella. Em plantejo tirar-me a la via però arribo a la conclusió que no cal. Li dic que d’acord, però que a les hores jo no vull fer-me càrrec de cap cosa mal feta.

Benvinguda cinquena fase! Recordeu que us he dit que la web havia de ser en dos idiomes? Doncs em passa els textos del primer idioma. Sorpresa! Són copiats del seu competidor directe. Decideixo que per aguantar la jornada i la conversa seriosa amb la Mireia necessito ja un cubata de lleixiu i una mica de salfumant. Li truco. «Mireia, m’has passat uns textos que són copiats de… això no és legal». Ella s’ofèn. «Mireia, has vist que has copiat fins i tot el seu contacte? Si et plau, revisa’l i passa-me’l de nou». Ella al final reconeix que sí, que els havia copiat, però perquè havia entès que jo els hi refaria. Que siguin dos cubates, si us plau. Arribem a l’entesa que ella els refarà i jo hi donaré un cop d’ull. Els retorna al cap de dues hores, impossible haver fet aquesta feina en dues hores! I bàsicament el que em passa són els mateixos textos on ha canviat el nom de la competència pel seu, i ha esborrat algun paràgraf. Ho dono per vàlid per no perdre més temps ni salut.

La sisena fase és la que té a veure amb la imatge corporativa. Ara us faré un espòiler. Ni el Word ni el Paint —i si m’apureu, el Canva— no serveixen per a fer logotips professionals. Quan va passar tot això el Canva no existia, així que me’l va passar en Word. Fico el cap al vàter i tiro de la cadena. Això ja no s’aguanta per enlloc! Sabeu allò que tinc molta paciència? Doncs truco a la Mireia amb el millor dels meus somriures i amb ganes d’una conversa conciliadora. Arriba a la conclusió que tinc raó, imagineu-vos el xurro que havia fet, i que sí, que li digui al dissenyador gràfic que accepta el pressupost. Respiro!

Setena fase. Seguim amb el tema dels textos. La Mireia ha decidit que no només he de revisar el nyap dels textos en la primera llengua, sinó que també els he de traduir. Aquest projecte ja em té superada però he perdut ja tant de temps i a sobre he embolicat a un altre proveïdor que no vull deixar a l’estacada. Li dic que d’acord, no vull discutir i vull acabar ràpid. Faig les traduccions i començo a muntar el web.

Vuitena fase, les fotografies del web. Resulta que la Mireia ha pensat que podria anar jo a fer les fotos del seu negoci. Ja veieu que la Mireia pensa molt pel seu compte i dona moltes coses per fet. No obstant, si hi vaig jo, em convida a dinar a casa seva. Sincerament no em ve de gust. «Mireia, ni soc fotògrafa ni vull ser-ho. Contracta si us plau algú que et faci aquesta feina i deixa de ser una rònega». Al final acaba enredant el seu cunyat.

Novena fase, muntatge final. A la fi ja tinc tot el material i puc arrodonir la feina. Tinc tantes ganes d’acabar i tancar que no hi veig el moment. Per sorpresa meva, la web queda molt bé.

Desena i darrera fase: l’entrega. La Mireia està molt contenta amb el resultat final i diu que em recomanarà a tothom. A més afegeix que amb tots els entrebancs que he tingut en alguns moments pensava que el seu marit tindria raó. Li dono la factura i li dic molt secament que m’ha de pagar durant aquella setmana. Em demana si podem fer el pagament de manera més informal. Li dic que no. Es molesta. Jo també. Finalment fa el pagament aquell mateix dia.

He après a dir que no i em sento poderosa quan veig que algun projecte no em convé i em volen aixecar la camisa.

El temps passa i a la Mireia li va prou bé al seu nou negoci. Pot ser perquè sap treure d’on no hi ha, o perquè comença a fer les coses bé. Al cap d’uns anys se li ocorre una altra idea de negoci. Em truca i me l’’explica. La guio. Em demana el telèfon del dissenyador gràfic que ja havíem contractat en el primer projecte. Li dono i penso que ja s’espavilarà. Em torna a trucar amb més qüestions. Li les resolc. Em parla d’una nova web amb comerç virtual, em pregunta sobre les opcions que té. Li les explico. Després d’uns quants dies em torna a trucar amb més dubtes i li dic a la Mireia que ja el que hauríem de fer en tot cas és reunir-nos i que li cobraré les hores d’assessorament. Ella ho entén i afegeix que econòmicament està molt bé ara per crear aquest projecte. De fet, jo no pensava tornar a passar pel tràngol anterior i en certa forma respiro.

Al cap de dos mesos la Mireia em passa un enllaç per WhatsApp. Endevineu què és? Efectivament, la seva nova web del seu nou projecte! Truco a la Mireia, no tinc clar si estic molesta o descansada. Parlem sobre la nova web i ella no perd l’ocasió de demanar-me si veig alguna cosa que s’hagi d’arreglar. Li dic que està tot perfecte i meravellós. Posats a tenir barra, li pregunto directament quin és el preu que ha pagat. Caic de la cadira quan m’ho diu. Per a aquesta nova web havia pagat una gran quantitat de diners. Li dic directament, ara sí que enfadada, que com és que no m’havia demanat pressupost a mi quan tenia aquests diners per a gastar-se després de tot el que havia fer per ella en la web anterior. La seva resposta no va poder ser més clara:: «Lara, és que tu i jo som amigues, i és clar, barrejar amistat i negoci no és gaire bo».

Per sort, d’aquesta experiència en vaig aprendre molt. Entre totes les coses, que la Mireia realment no era amiga. De fet, no se si és realment amiga de ningú. De tant en tant em segueix enviat algun missatge i sempre té alguna qüestió sobre màrqueting a fer. Ja no responc a les qüestions, evadeixo el tema. Tampoc m’ha portat mai cap client.

També he après a dir que no, i em sento poderosa quan veig que algun projecte no em convé i em volen aixecar la camisa. Perquè en realitat de vegades el preu que es paga no importa tant, sinó com és el procés i l’actitud de tots els agents implicats.

Així que almenys ara amb un parell o tres d’amigues ja em conformo. Que siguin bones persones, que valorin la meva feina i que valorin la nostra amistat. Que sigui avui per a tu i demà per a mi. I que siguin amigues de veritat.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>