Amics a mitges

«Amics fins al cel, però a la bossa no hi toquem», diem per aquí dalt. Els amics —i l’amistat, en general— són un bé que hem de saber mantenir, perquè «a la desgràcia i a la pena, els bons amics se coneixen». Amics, coneguts, companys. Si les amistats es torcen, tururut bonaigua. «El tenia per amic i em ficà en un embolic». La paremiologia catalana, sempre tan encertada.

El fals amic és aquell mot o aquella frase que s’assembla a una altra d’una altra llengua o d’un dialecte d’un idioma, tot i que en cada llengua el significat canvia. Això ens ho ensenyaven de petits a anglès amb l’exemple aquell que un constipat era una congestió… més intestinal que no pas nasal.

Els alumnes del meu institut, pràcticament monolingües en castellà, tenen problemes per a entendre que llevar és dur —però també treure— i que treure no és traer sinó portar. Fora de l’escola passa també quan demanem un cafè amb llet de civada i el cambrer pensa que és cebada, però no en té i diu que només en té d’avena. Potser no sap que avena és civada i que cebada és ordi. Una confusió que evidencia la colonització i un altre fracàs del bilingüisme.

Les mitges són calces a d’altres indrets del domini lingüístic del català.

Els castellanoparlants també solen tenir problemes amb el passat perifràstic: quan dic que vam fer un sopar pensen que el farem més endavant —vamos a cenar—, però els costa entendre que ja fa dies que està servit i pagat. En aquest aspecte, el català és el que dista de les altres llengües romàniques i, per una vegada, els podem eximir de culpa.

El fals amic no només és cosa de forasters, sinó que entre els catalanoparlants de diferents dialectes també passa: tots escurem els plats, però el significat no és el mateix per a uns que per als altres. Els valencians els escuren amb un fregall, però els principatins fins i tot amb la llengua, sense deixar cap rastre de menjar. I hi ha qui gita les coses amb força, però uns per llançar i els altres per vomitar… i d’altres que giten per anar a dormir.

Us hauran contat mil vegades les anècdotes dels mallorquins que van al Principat sense calces i després els fan falta perquè tenen fred. Les calces ripolleses són bragues mallorquines, i les calces mallorquines són les mitges ripolleses. I ja que hi som: els meus alumnes monolingües —sort del 25%!— demanen per les mitges del trimestre, i ja no sé si posar-me’n jo de mitges o partir-les per la meitat, perquè repetir constantment que medias són mitjanes però que mitges també són calces desespera qualsevol. I si després pensen que partir és marxar i ja no tornen? Potser «més val amics d’enfora que barallats de prop».

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>