Animals que es disfressen

«Si se’t volen menjar, disfressa’t». Aquest és un dels mecanismes de defensa que els éssers vius han desenvolupat en el transcurs de l’evolució. Les disfresses i els uniformes a la natura són una estratègia que han adoptat molts animals per a evitar els seus depredadors o per a enganyar-los, o en d’altres casos per tal d’advertir-los d’un perill. Alhora, també és emprada per alguns depredadors per a enganyar les preses.

El món de les disfresses és tot un art. Un dels casos més emblemàtics és el dels camaleons, un grup de saures arborícoles particularment difós entre les selves plujoses de l’Àfrica equatorial i, especialment, a l’illa de Madagascar, on s’hi troben dos terços de les espècies del món. Observar un camaleó en plena selva tropical no és una tasca senzilla, perquè la seva coloració es confon amb la de l’ambient. Els camaleons tenen la capacitat de canviar de color d’acord amb el de l’ambient que els envolta, acció que realitzen gràcies als seus ulls, que poden detectar qualsevol variació cromàtica del medi; i les cèl·lules pigmentades de la pell, l’estat de distensió o de contracció de les quals és el responsable dels canvis en la coloració dèrmica.

Aquest fenomen es coneix com a cripsi, del grec cryptos, ‘ocult,’ i no és exclusiu dels camaleons. Un altre exemple de cripsi és el de molts peixos que tenen fosc el dors i blanc el ventre: només cal posar-se en la pell d’una gavina o d’una tonyina per a entendre com funciona. D’altres peixos són transparents, una bona forma de camuflar-se! Alguns casos peculiars dins del món de la cripsi són, per exemple, el dels coneguts insectes bastó i el dels insectes fulla de l’ordre dels fasmòpters i les papallones del gènere Kallima, que han desenvolupat unes ales que imiten perfectament una fulla amb la seva nervadura.

Un altre cas és el de la coloració aposemàtica —del grec apo, ‘fora’, i semat, ‘senyal’— mecanisme que consisteix a disfressar-se per a cridar l’atenció i indicar perill. Els colors vermell i groc són els preferits dels animals —i el dels taxis de Barcelona— per a cridar l’atenció. En són exemples les papallones roges i negres del gènere Zygaena, que contenen cianur; els dendrobàtids o altrament dites granotes de punta de fletxa, que contenen verins que han estat històricament emprats per les tribus amazòniques per untar les fletxes; o el cas més pròxim dels urticants tomàquets de mar (Actinia equina).

La coloració vermella i intensa dels tomàquets de mar (Actinia equina), molt abundants a la Mediterrània, és un exemple ben pròxim de coloració aposemàtica.

La darrera estratègia relacionada amb els jocs de colors és el cas de la coloració disruptiva, en què l’animal desdibuixa la seva silueta gràcies a la presència de taques, franges o falsos ulls. Aquest mecanisme de defensa és emprat sobretot per peixos i crustacis, com el cas de les galeres, que situen els falsos ulls vora la cua per tal de despistar el depredador cap a parts menys vitals del cos.

Un mecanisme molt més refinat és el mimetisme. Fou descobert pel naturalista anglès Henry W. Bates (1825-92) en una exploració a la selva amazònica. En aquest frondós ecosistema hi habiten unes papallones d’ales negres amb vistoses taques roges i blanques, entre les quals destaquen les del gènere Heliconius. Les seves erugues es nodreixen de les fulles de passiflora, i es desenvolupen unes papallones immenjables per als depredadors per les seves carns tòxiques. Bates va descobrir papallones de famílies diferents amb el mateix patró de coloració, però que en aquest cas eren perfectament comestibles pels depredadors. Aquestes espècies han aconseguit imitar la que és tòxica per tal d’enganyar els depredadors, que davant de la semblança d’espècies tòxiques les deixen totes en pau.

I acabem aquesta història de disfresses amb un cas d’engany molt sofisticat descobert el 2015 per investigadors de la Universitat de València. Van trobar una interacció sense precedents entre pugons i formigues que revela que aquests primers poden mostrar un comportament que han batejat com del tipus ‘Doctor Jekyll i Míster Hyde’. Normalment, ambdues espècies estableixen una relació simbiòtica, en què els pugons ofereixen sucres a les formigues a canvi de protecció. Això no obstant, els investigadors van descobrir que una determinada espècie de pugons produeix alguns individus que s’assemblen a les larves de les formigues i que, fins i tot, tenen una capa externa amb substàncies químiques més semblants a la de les larves de formigues que a la dels altres pugons. I llavors té lloc l’engany: les formigues agafen aquests pugons pensant que són les seves larves i els duen a les cambres on tenen les larves protegides. Un cop allà els pugons xuclen la sang de les larves de les formigues. No em direu que no és fascinant…!

Per arribar a desenvolupar tots aquests mecanismes, han fet falta milers d’anys d’interacció i d’evolució comuna entre espècies, el que es coneix com a coevolució. En els ecosistemes més rics en nombre d’espècies els fenòmens d’adaptació evolutiva mútua són més nombrosos. El millor carnaval és a les selves plujoses!

Les selves tropicals, amb el seu exponent nombre de biodiversitat, són l’indret del planeta on trobem el major nombre de casos de coevolució entre espècies.
animals, camuflatge, disfresses,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>