Aquest havia de ser un article sobre gats

Els que em seguiu a les xarxes socials ja us haureu assabentat que he adoptat un gatet. Com que ara és el protagonista de la meva vida, la intenció era dedicar als meus estimats felins un article des del punt de vista de la història de la seva relació amb els humans, començant pels primers indicis arqueològics de la seva domesticació fins a la persecució dels gats negres, passant per l’adoració que els egipcis sentien per aquests animalons. Però les muses són capritxoses i a partir de tot un seguit d’anècdotes irrellevants, he decidit que en l’article d’aquest mes us parlaria una mica sobre superstició.

Resulta que un matí em trobava cercant una mica d’informació a les xarxes al voltant de la persecució de gats a l’edat moderna, quan el mòbil va començar a sonar. Una amiga, desesperada, m’enviava tot un seguit de missatges en els quals es queixava del seu catastròfic matí: entre altres coses s’havia trobat la carretera tallada, havia fet tard a la feina i en ser allà s’adonà de la pèrdua del seu llapis de memòria que necessitava per a treballar. El resultat: havia hagut de tornar a casa —arribant al voltant de dues hores tard a l’oficina— després de descobrir que, a sobre, se li havia mort un membre del bestiar. Al grup, els missatges de les les altres noies de la colla deixaven clar que elles tampoc no havien començat el dia precisament bé. Era dimarts, dia 13 d’octubre del 2020.

No us enganyaré, jo tampoc estava precisament tranquil·la. Aquell dia havia de tornar a casa meva després de passar el pont d’octubre a Menorca i ja sabeu el que diuen: «Dimarts, ni embarcats ni casats». El meu viatge tenia una complicació: era el primer cop que viatjava amb el meu animaló, i era tan petit que vaig haver d’aconseguir un permís especial perquè el deixessin volar sense els vaccins després de barallar-me tota la setmana anterior amb la companyia aèria per a aconseguir endur-me’l a casa. Tenia la sensació que viatjant en dimarts 13, si alguna cosa podia sortir malament, sortiria malament. Mentre m’acabava el cafè vaig intentar racionalitzar aquella idea absurda i vaig demanar a les meves xarxes socials si els semblaria interessant que investigués una mica més sobre aquesta por irracional a un dia i un nombre concrets. Tal com us podeu imaginar, el tema va suscitar una reacció general contundent. Aquí em teniu, idò, per a resoldre el misteri de les nostres pors més inexplicables.

https://images.pexels.com/photos/2614/night-animal-pet-eyes.jpg?auto=compress&cs=tinysrgb&dpr=2&h=750&w=1260Sou supersticiosos, vosaltres? La majoria em respondreu que no, que això fa temps que s’ha superat i que és cosa de gent inculta i poc il·lustrada. Als altres, us agraeixo la sinceritat. Tots, absolutament tots els éssers humans, ens hem mogut per la superstició algun cop a la vida. La superstició és un fenomen social amb arrels psicològiques i no només es dona en contextos poc formats, si bé l’educació científica és una bona eina per a combatre-la, el que està arrelat al subconscient col·lectiu no és tan fàcil d’exterminar. Per molt i molt immunitzats que ens creiem, tenim una història conjunta arrelada a la superstició. Sota el jou de la credulitat s’han comès les més cruels barbaritats, però per curiós que us sembli, les creences culturals absurdes ens han salvat a molts col·lectius de més d’una pandèmia. Per a no enredar-me massa, us convido a llegir l’antropòleg Marvin Harris, qui té un parell de llibres molt curtets que us ajudaran a entendre una mica més el que us vull dir. Podeu començar per Vaques, porcs, guerres i bruixes: els enigmes de la cultura, publicat en francès el 1978 i en espanyol per primer cop al 1980.

Per tal d’aprendre una mica més al voltant de supersticions com la del dimarts 13, m’he basat en el que diu el psicòleg Stuart A. Vyse en el seu llibre Creure en màgia; la psicologia de la superstició (en anglès, Believing in Magic: The Psychology of Superstition), que també us recomano. Ja sé quin retret em fareu: parlem de psicologia o d’història? Efectivament, estimats, la superstició del dimarts 13 s’ha d’abordar des de l’antropologia, perquè no hi ha un fonament històric suficient com per a poder-ne elaborar una història com a tal.

Segur que heu vist en algun lloc l’eufemístic 12+1 per a haver de representar el número 13

La por del dimarts 13, igual que moltes altres supersticions —com la por dels gats negres, la el respecte d’obrir un paraigua sota cobert, el pànic de de trencar els miralls o que a les dones amb la regla se’ls talli la maonesa— no té una arrel concreta tangible més enllà del camp de la suposició. Són comportaments irracionals d’arrel popular que obeeixen a la creença que una acció els protegirà o per contra els condemnar. En la majoria dels casos, aquestes idees s’han transmès de generació en generació, sovint sorgint del fracàs o l’èxit anecdòtic després d’una sèrie de repeticions, el que obeeix totalment a l’atzar. No hi ha, així, un document històric que determini l’origen de la por dels dimarts —ni del número 13 o dels gats negres—, si bé sí que en podem trobar alguns en els que la superstició com a tal ja sembla estar present en el substrat social. Això sí: si aquesta creença és prou forta s’arriba a canonitzar i prendre’s per vertadera en determinats cercles, especialment en els populars.

Si accepteu les premisses anteriors, intentaré explicar-vos una mica sobre el rastre que ens deixen aquestes creences per abordar-les des de la història. Aprofito per dir-vos que no vaig tenir absolutament cap problema per viatjar aquell dia i que el dimarts va continuar amb tranquil·litat per a mi i per a les meves companyes. La por, però, hi fou present fins al llit, com hi és present cada dia fins que ens enfrontem a l’avorrida realitat, molt menys aterridora. Després de tot no hauríem evolucionat gaire com a espècie sense una mica de por.

https://images.pexels.com/photos/996127/pexels-photo-996127.jpeg?auto=compress&cs=tinysrgb&dpr=2&h=750&w=1260
En l’imaginari col·lectiu, passar per sota de les escales duu mala sort

 

Parascevedecatrifobia o la por dels dimarts tretze

També coneguda com a friggatriscaidecafobia en el món anglosaxó (sembla que el friday —divendres— porta el nom d’una divinitat vikinga —Frigga—) la fòbia del número 13 es coneix com a triscaidecafobia i és una de les supersticions més comunes als països occidentals. Tal respecte a aquest número porta a realitats tan extremes que fins i tot s’ha optat per eliminar la filera 13 de transports —especialment en els avions—, suprimir el pis 13 dels hotels o utilitzar l’absurd 12+1 per no haver de mencionar el número maleït.

L’origen de la fòbia del número 13 no és del tot clara, però si posem com a punt de partida el món romà, comprovarem que és freqüent aquest tipus de comportament ja en època antiga. En el cas dels romans i encara avui dia així considerat a Itàlia, el dia maleït és el divendres 17. La veritat és que la numerologia (així com l’astrologia, en menor mesura la nigromància i altres pseudociències) era un costum ben conegut i practicat entre els habitants del Laci, no només pel poble sinó també des de l’oficialitat. En la numerologia existeix la creença que alguns números són un reclam de la bona sort, mentre que altres tendeixen a cridar el mal temps i que la bona utilització d’aquests ens estalviarà més d’un disgust. És el cas del 17: escrit XVII en números romans, podem descol·locar els valors de tal manera que formem l’anagrama VIXI, que en llatí es traduiria per he viscut, relacionant directament aquest número amb la mort.

I per què el divendres? Bé, aquesta és una teoria que fa una mica més d’aigües, però és probable que el component judeocristià hi tingui alguna cosa a dir, com també veurem més endavant amb el número 13. El cas és que les escriptures ens diuen que la crucifixió de Jesús es produí un divendres, el que va propiciar una concepció nefasta d’aquest dia tan bonic entre els cristians —si és que ja no existia tal concepció— i per això es trià aquest dia per a situar la mort del Senyor. Si fou abans l’ou o la gallina és mal de constatar, però fixeu-vos en una cosa: el divendres és el cinquè dia de la setmana en el calendari gregorià, però el còmput antic considera que el primer dia de la setmana és el diumenge, el que situa el divendres com el sisè dia. Tornant a la numerologia, no era el 6 el número de la bèstia? De fet, com ja hem insinuat, només alguns països de la Mediterrània consideren el dimarts el dia nefast, essent més freqüent —sobretot en el món anglosaxó— que sigui el divendres el posat en qüestió.

https://images.pexels.com/photos/1309644/pexels-photo-1309644.jpeg?auto=compress&cs=tinysrgb&dpr=2&h=750&w=1260
Les files dels avions obvien el número 13 perquè es considera que duu mal averany

L’auge d’aquestes supersticions podria haver agafat força a través de les idees que les persecucions per bruixeria imposaren en els llecs

Des d’una perspectiva de gènere, tot i que sense massa referències a les fonts, recordem que el divendres és també el dia dedicat a la deessa Venus o a la seva equivalent en atributs Frigg, esposa d’Odin en la mitologia escandinava. Ambdues deesses posseeixen una relació amb el desig sexual —considerat positivament en època antiga en tant que fomentava la tan anhelada fertilitat— però que des de l’Església cristiana es va confondre amb la fornicació i per tant, com he explicat en articles anteriors, guarda una estreta relació amb la mania que tingué l’Església de demonitzar tota aquella divinitat pagana que no fos fàcil d’assimilar pels pobles que s’intentaven cristianitzar. Si el divendres té alguna relació amb el desig i l’excés, millor agafar-nos-el amb prudència, i si a sobre s’associa amb una deessa eminentment femenina, segur que el diable hi té alguna cosa a veure. He d’especificar, però, que aquestes reflexions teològiques no són tan antigues com penseu i que obeeixen més a una mentalitat d’època moderna que no pas a l’obscurantisme medieval, que sé que automàticament us ha vingut a la ment. Us ha vingut al cap la cacera de bruixes? En aquest sentit l’associació dona/desig femení i diable tenen pes suficient com per a considerar els divendres el dia de les bruixes per excel·lència, encara avui dia associat així des del punt de vista de l’esoterisme modern.

A més, el divendres també té més d’un episodi històric turbulent, perquè fou un divendres 13 de 1307 que sota les ordres del rei francès Felip IV ocorregué un episodi força cruent en la història cristiana europea. En aquesta data, un gran nombre de cavallers templers foren condemnats pels tribunals de la inquisició a ser cremats a la foguera, iniciant-se així una cruenta persecució en contra de l’Orde del Temple. Persecució que tingué una durada de més o menys vuit anys, moment en què es cremà el darrer maestrat de l’orde, Jacques de Molay, el 18 de març de 1314. Abans de morir, al cavaller se li atribueix haver llençat una maledicció dirigida al papa del moment —Climent V— i al mateix rei, en la qual condemnava aquest i els seus descendents a patir la ira de Déu fins a la tretzena generació. Segons les fonts, l’episodi fou confirmat per la desafortunada mort del representant de la cristiandat només trenta dies després, el que contribuí a engrossir la llegenda dels templers i el divendres 13 com el dia ominós per la injustícia comesa. Històricament, aquesta persecució està ben documentada, si bé no sabem fins a quin punt foren certes les paraules de Molay, ja que escenes similars es descriuen en les cròniques de l’època després que dirigents cristians condemnessin per heretgia diferents grups dissidents de la fe canònica per suposats crims contra la cristiandat, entre ells Ferran IV de Castella. Aquesta tendència s’explica millor si analitzem la delicada situació econòmica que patiren alguns regnats europeus a conseqüència de les croades, el que explicaria la necessitat imminent d’apoderar-se de propietats i riqueses alienes; i això inclou per descomptat algunes branques de l’Església, amb tant de patrimoni com foren els templers.

https://images.pexels.com/photos/1510543/pexels-photo-1510543.jpeg?auto=compress&cs=tinysrgb&dpr=3&h=750&w=1260
En la cultura anglosaxona, és el divendres 13 i no el dimarts 13 el dia considerat de mala sort. Això obeeix a raons històriques que més endavant exposarem. De la mateixa manera, a Itàlia, és el divendres 17 el que genera més fòbia social

Amb l’episodi dels templers hem tornat al número 13, que com podem observar, ja en època medieval sembla comportar certa càrrega negativa en l’univers mental cristià. Dues són les teories que fan referència aquest número i que inclouen un sopar amb tretze participants, si bé la més documentada des del punt de vista històric és la judeocristiana. Tretze foren els comensals el dia del darrer sopar i tretze els déus que participaren en un banquet en el Valhalla, després que Loki, el déu escandinau del caos i de l’engany, es presentés sense ser convidat. No és molt clar aquest episodi de la mitologia nòrdica per les variants que té arreu la mort de Balder, déu associat a la justícia i a la veritat. Malgrat tot, les tres principals versions existents coincideixen en un element comú: fou Loki qui, ressentit amb Balder, aconsegueix instigar la mort del déu per mitjà d’un joc macabre en el banquet al qual hem fet referència, condemnant a la resta del panteó nòrdic a l’obscuritat i la ignorància —a la mudesa, per a ser més exactes— després de ser privats de la clarividència de Balder. Altres versions també diuen que Loki és el déu número 13 del panteó i per això associen aquest número a les seves malifetes.

 

Moltes de les pors i supersticions no tenen arrels concretes tangibles més enllà d’elles mateixes

El cas cristià té una narrativa similar. En aquest sentit, el component número 13 del darrer sopar s’ha identificat com el traïdor Judes Iscariot, qui incitat pel Dimoni, també l’arcàngel número 13 del panteó jueu —aquesta és una cristianització posterior de la mitologia nòrdica—, acabarà venent Jesús als perseguidors. Per a més inri, l’arribada de la bèstia del llibre de l’Apocalipsi de Sant Joan està descrita en el capítol 13.

Ara que ja sabem que el número 13 no porta res de bo, per què en els països de parla llatina o Grècia és el dimarts el dia perjudicat i no el divendres, com semblaria més lògic? L’erudit benedictí Benito Jerónimo Feijoo publicà la segona meitat del segle XVIII un seguit de cartes que coneixem per Cartas eruditas y curiosas i que podem trobar en una edició en castellà del 2009: Cartas eruditas y curiosas, edició de Francisco Uzcanga (Crítica, 2009), que intenten explicar una mica els possibles orígens de la fòbia dels dimarts, considerat suposadament des de l’antiguitat un dia infaust per associar-se a la violència i a la guerra, donat que era el dia dedicat al Mart romà, déu de naturalesa bèl·lica per excel·lència. Feijoo pretenia, precisament, acabar amb la tendència del poble a les idees supersticioses, el que ens indica que a l’Espanya del segle XVIII, la del dimarts 13 era una superstició força arrelada. L’episodi més conegut associa el dimarts 13 a la captura de Xàtiva pels musulmans l’any 1276, un fet que sembla que produí entre la població certa histèria, ja que es corroborava així una superstició preexistent amb un fet històric. Però fem un apunt al voltant aquesta idea que només apareix residualment, sempre repetint la mateixa frase, a unes quantes webs d’internet.

Suposadament, a la revista Blanco i Negro, l’any 1922 el redactor cordovès Marcos Rafael Blanco Belmonte fa referència a la presa de Xàtiva com l’origen de la fòbia del dimarts 13 als Països Catalans i especialment entre la població valenciana. Cercant aquest article i intentant posar en relació aquest fet per a confirmar que a Espanya la superstició deriva de la presa de Xàtiva, les referències són pràcticament absents i no fa la sensació que l’article del cordovès, de principis del segle XX, sigui una bona prova per a confirmar que la fòbia dels dimarts 13 provingui d’un episodi històric concret.

La triscaidecafòbia és la fòbia del número tretze

Des del meu punt de vista, encara que podem confirmar que des de fa prou temps existeixen referències en els refranys i el folklore que el dimarts 13 és considerat infaust a la península Ibèrica, l’origen d’aquesta superstició és tan incert com a la resta d’Europa. Personalment el situaria més aviat a l’època moderna, moment en el qual l’auge de les persecucions per bruixeria comportà una resposta social desmesurada, conseqüència de la por imposada des dels mateixos òrgans de poder i les seves institucions que fomentaren a través de la paranoia social supersticions absurdes entre la població illetrada, que poc tenen a veure —si no és per associacions gratuïtes i poc fonamentades— amb l’entramat mític pagà previ al triomf del cristianisme. Amb això no nego la relació existent entre tots aquests referents, però sí que posaria entre cometes una continuïtat factible i demostrable des del punt de vista historiogràfic de totes les associacions que hem comentat. Ara per ara, com passa amb molts altres casos de superstició, no existeixen evidències suficients per poder determinar l’origen i evolució de la fòbia dels dimarts 13, si bé la seva existència posa de manifest la importància del subconscient col·lectiu en les manifestacions culturals d’arreu.

superstició,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>