Ara no puc perdonar

Les persones podem viure situacions vitals molt difícils: atemptats, accidents, actes traumàtics, revessos de la vida… i això pot fer que visquem instal·lats en el sofriment. El que no canvia és la manera com ens relacionem amb el que ha passat. Si ho acceptem o no, si ens hi posicionem a favor, en sintonia i amb consonància amb el que es porta la vida, o si hi estem en contra.

Per la meva experiència vital i pel que he pogut anar observant, estar en contra —no poder fer el procés per a integrar el que la vida ens ha portat— manté el sofriment. Allò que rebutgem s’instal·la amb més força.

No perdonar és potenciar el ressentiment, ancorant-nos en el passat. Això és com prendre cada dia una culleradeta de xarop emmetzinat: ens enverina poc a poc. El que ha passat ja ha passat, ja s’ha experimentat. De què ens serveix mantenir aquest dolor dins nostre? La qüestió no és caminar disculpant els altres per les seves accions nocives i desagradables, el tema és alliberar-nos d’això.

Perdonar, en canvi, té a veure amb l’elaboració, el procés d’acceptació i comprensió d’allò que va passar. En la mesura que deixem de culpar i jutjar ens sentirem alliberats d’emocions tòxiques, negatives, verinoses i destructives. Té a veure ja no tant amb un acte interpersonal en què perdonem l’altre i que ens situa en una posició de superioritat o arrogància, sinó més aviat —tal com diu Joan Garriga— «un moviment intern d’acceptació del que és i de deixar anar, un moviment amorós». Aquesta seria la primera clau per a treballar el perdó. L’amor allibera i transforma, el ressentiment encadena i manté. Perdonar és un gest d’amor cap a un mateix.

En el món una cosa és ben segura: que ens feriran i que ferirem. Deixeu-me que us expliqui la història d’un caragol petit:

Un dia, després de ploure, un caragol petit i laboriós avançava tranquil·lament per una petita branca d’un arbre a la recerca del sol primaveral. Hi havia invertit tot el matí, i estava a punt d’arribar-hi. De cop i volta, un altre caragol de conquilla brillant i aspecte impulsiu que caminava just darrere seu, es va llançar per tal d’avançar-lo bruscament, topant amb ell i fent-lo caure cap avall. Un cop a baix, i una mica masegat, va pensar: «pobre noi, no té res més a fer que presumir de la seva insolència i ímpetu de joventut. Segur que és a causa de l’estrès i l’ansietat que alberga». I de seguida va prosseguir a pujar de nou. En arribar a dalt de tot i veure’l, el caragol de conquilla brillant es va posar en guàrdia creient que faria el mateix que li havia fet ell. El petit caragol el va mirar, va somriure i li va dir:

–A la fi he arribat, una mica masegat.

El caragol es va quedar perplex:

–No estàs enfadat amb mi pel que t’he fet? —va demanar.

–En absolut. Comprenc la teva actitud i la teva precipitació —va respondre el petit caragol.

–De totes maneres, perdona’m.

–No hi ha res a perdonar.

El caragol de la conquilla brillant va quedar més pertorbat encara:

–No estàs ressentit amb mi? No hi ha res a perdonar? T’he fet mal.

–Sí, m’has fet mal, però no has estat tu: ha estat la teva agressivitat que et domina.

I és que, quan comprenem, no cal perdonar.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>