Bèsties, monstres i éssers fantàstics en un monestir

Quan ens aturem a mirar detingudament un pòrtic romànic, com per exemple la portalada del Monestir de Santa Maria de Ripoll (s. XII), descobrim que, en la majoria de casos, entre les escenes que configuren el món del cristianisme hi ha també tot un conjunt de imatges que podríem denominar amb el nom de profanes, és a dir, no sagrades. El mateix ens passa quan passegem per un claustre: bèsties, monstres, i tota una sèrie d’éssers fantàstics irrompen la quietud monàstica.

Molts cops aquestes imatges passen desapercebudes, com si es tractessin d’una simple decoració marginal; però de ben segur que la majoria de gent es demana què hi fan aquesta tipologia d’éssers, aparentment malignes, en un context monàstic o catedralici. I com interpretava la societat de l’Edat Mitjana tots aquests personatges?

Aberdeen Bestiary (s. xii). Aberdeen University Library, Escòcia. Font: Wikipedia Commons
Aberdeen Bestiary (s. XII). Aberdeen University Library, Escòcia. Font: Wikipedia Commons

Per a comprendre la presència de motius monstruosos en un edifici medieval és necessari, primer de tot, que entenguem el substrat social i cultural del moment. Al segle XII la societat, que es regia per un sistema feudal, no tenia els mateixos privilegis ni tampoc el mateix accés a la cultura. En el Ripoll de l’any 1140, moment de la construcció de la portalada del monestir, els únics que sabien llegir i escriure eren els monjos que conformaven la comunitat benedictina del monestir ripollès. La gent del poble era analfabeta i tenien una vida totalment marcada per la religió. Com es podia transmetre, doncs, tot el missatge dogmàtic de la religió cristiana a una població que no sabia llegir? La solució venia donada per la utilització de la imatge i del color, que podien substituir la paraula.

Sovint, la representació monstruosa en un edifici religiós ens passa desapercebuda

Així doncs, hem d’entendre les imatges de bèsties, monstres i éssers fantàstics com un mecanisme de l’Església per a poder transmetre el missatge cristià a partir de canals que fossin comprensibles i quotidians per a la societat de l’època, i que poguessin ser llegides de forma visual tant per laics com per monjos.

La segona qüestió que ens podem plantejar és d’on provenien aquestes imatges fantasioses. Una font indispensable la trobem a les Etimologies de Sant Isidor de Sevilla, llibre del segle VII dC en el qual s’explica l’origen dels noms dels animals i va servir com a base per a establir dues categories dins del regne animal: els animals domèstics i les bèsties o animals salvatges. Els animals, doncs, s’utilitzarien per a explicar veritats religioses. Aquest fet va provocar que, durant el segle XII, es produís una nova popularització de les històries d’animals i una recuperació de la tradició clàssica del món de les faules, on les característiques dels animals servien per dibuixar veritats morals i donar lliçons.

Les Etimologies i altres manuscrits del mateix estil com el Fisiòleg, del segle II dC, van donar lloc a una nova fórmula literària que esdevindria popular a l’Europa medieval: el bestiari.

Representació de l’evangelista Marc en forma de lleó a la Portalada del Monestir de Santa Maria de Ripoll (s. xii). © Laia Cutrina
Representació de l’evangelista Marc en forma de lleó a la Portalada del Monestir de Santa Maria de Ripoll (s. XII). © Laia Cutrina

El bestiari, doncs, es convertiria en una obra pseudocientífica moralitzant sobre animals i éssers fabulosos, on s’establirien relacions entre Crist i Satanàs —o el bé i el mal— i els animals. Un reflex del pensament de la societat del moment, que creia que el món exterior no era res més que l’aparença o el reflex simbòlic d’una realitat més profunda. I d’aquí naixerien totes les imatges de bèsties i monstres que omplen portalades, claustres i cornises de l’art medieval.

Els animals recopilats en el bestiari i representats a l’art medieval es podien dividir entre bèsties del bé —normalment com a prefiguracions de Jesucrist— o bèsties del mal —pecats capitals principalment—. També es podien dividir en diferents categories segons el seu medi o provinença.

La representació del cranc segons les característiques descrites en el Bestiari. El cranc pintat prové de les pintures murals de Sant Pere de Sorpe (segle xii, MNAC) i el cranc esculpit es troba al brancal de la segona arquivolta de la Portalada del Monestir de Santa Maria de Ripoll (s. xii). © Laia Cutrina
La representació del cranc segons les característiques descrites en el Bestiari. Pintures murals de Sant Pere de Sorpe (segle XII, MNAC). © Laia Cutrina

El bestiari tel·lúric —terra— és el que conté la bèstia més representada en tot l’art medieval: el lleó. La seva imatge era molt utilitzada ja que es podia adaptar a contextos molt diferents. Per exemple, agafant com a referència la Portalada del Monestir de Santa Maria de Ripoll, podem trobar com a representació del bé el lleó símbol de l’Evangelista Marc; o a la Bíblia, on es denomina Jesucrist com el lleó de Judà. En canvi, si donem un cop d’ull al claustre del mateix monestir, podrem observar dos capitells romànics amb lleons ferotges, que representen el pecat de la ira.

La segona categoria és el bestiari aquàtic —aigua—, on hi destacaria el cranc. La seva representació en el bestiari ens permet parlar de fins a quin punt tenien coneixença de tots aquests animals la societat medieval. Els animals descrits en el bestiari eren percebuts com a reals, malgrat molts d’ells ni tan sols els haguessin vist. El cas del cranc és realment especial perquè, tot i sabent que existeix, la seva representació no coincideix amb les seves característiques reals, i això ens permet veure el punt de fantasia que tenia aquest tipus de literatura.

Sirenes de doble cua de peix al claustre del Monestir de Santa Maria de Ripoll (s. xii). © Laia Cutrina
Sirenes de doble cua de peix al claustre del Monestir de Santa Maria de Ripoll (s. XII). © Laia Cutrina

En tercera posició trobem el bestiari aeri —aire— i ens sorprendria veure-hi com a classificat el camaleó. El mateix passa amb la quarta categoria, el bestiari igni —foc— on l’animal principal és la salamandra. D’ella en naixeria un monstre ben conegut: el drac.

L’última categoria del bestiari classifica monstres, animals híbrids i éssers fantàstics, la majoria d’ells de connotació negativa i utilitzats per a les representacions del mal. La més admirada, se’ns dubte, la sirena, malgrat fos la prefiguració del pecat de la luxúria. Aquestes es podien representar amb cos d’ocell o amb doble cua de peix. Tots aquells que fossin híbrids, és a dir, una barreja de diferents parts del cos d’animals, sempre serien una mostra de malignitat, per falta de puresa pròpia. A tall d’exemple, hi trobaríem el centaure, l’harpia o el basilisc. Com a ésser fantàstic en representació del bé hi hauria l’unicorn, que amb el seu corn purificava les aigües contaminades i només podia ser tocat per dones verges, és a dir, se’l relacionava amb la virtut de la puresa.

centaure
Un centaure a la Portalada del Monestir de Santa Maria de Ripoll (segle XII). © Laia Cutrina

Hem pogut observar com el repertori animal, fantàstic i el bestiari eren un recurs més de l’art medieval (i en aquest cas concret del romànic) per transmetre a la població d’una forma més didàctica, entenedora i universal, el missatge de l’Església, juntament amb la seva policromia original, el color, que completava la simbologia. Van acabar formant part del substrat cultural, social i quotidià de l’Edat Mitjana i van esdevenir la manera d’unir totes les classes socials sota un mateix pensament i creença.

Només em falta convidar-vos a visitar el Monestir de Santa Maria de Ripoll per a admirar-hi tot aquest repertori anecdòtic i fantàstic, i també engrescar-vos a descobrir més bèsties i bestioles a tot el patrimoni medieval de la nostra comarca!

bestiari, ripoll,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>