Cada dia

Ja no és cap novetat el fet que al Ripollès hi abundin persones que treballen de cara al públic i que no parlen català; només castellà. Ara, fins i tot comença a passar que te’n trobes que els costa entendre’l. Es diu que el sector serveis té dificultats per trobar personal i no pot permetre’s el luxe de posar gaires requisits lingüístics per a la contractació, ja que segurament no trobaria massa crítica per cobrir les places, amb els sous que es poden oferir. Això no treu que es produeixin situacions que ens haurien de fer reflexionar com a país i com a comunitat lingüística.

Deu fer cosa d’un mes, o dos a tot estirar, amb la meva parella i un company que ens visitava, vam anar a fer una excursió per una de les contrades més fantàstiques i envejades que tenim a la nostra comarca. El cas és que, en acabar la ruta, vam parar a fer la tassa al poblet més proper per fer lluir el seu aspecte idíl·lic davant els ulls del nostre visitant, gens avesat a aquests paisatges i arquitectures, ja que és originari de la Marina Baixa. Era altament probable que la cambrera que ens atendria no parlaria català. I així va ser. Tots li vam demanar la beguda en català i, li va costar una mica, però ens va entendre.

El cas és que el nostre company es dedica professionalment i de ple en temes sociolingüístics. Així que va voler fer treball de camp. Li va preguntar a la cambrera d’on era, perquè no sabia identificar exactament de quin país sud-americà era el seu accent. Efectivament, de Colòmbia. Ho va encertar. Tot seguit, i sempre mantenint-se en català (meridional, és clar) li va preguntar on vivia, i ella li va dir que al mateix poble on érem, tot assenyalant amb el dit la direcció cap on era casa seva. És aleshores quan li va demanar: I tu que vius i treballes aquí, com és que no parles català?. La resposta, categòrica: No m’interessa, no m’agrada.

No ho sé, però a mi em costaria anar a Colòmbia i, plantar-me davant del nas d’un colombià (castellanoparlant, és clar) i dir-li que el seu idioma no m’agrada i no m’interessa. Però què passa? Que molt probablement jo necessitaré el castellà, per moure’m per Colòmbia. En canvi, nosaltres, amb el nostre comportament lingüístic no fem que el català sigui necessari als països catalans. Si a aquesta cambrera tothom li parlés en català, segurament s’adonaria que si vol encaixar en el seu entorn, li convindria parlar català. Però això no és així. Molt segurament, gairebé tothom li parla en castellà. Per què aprendre el català, aleshores?

Si ens passem al castellà, amaguem allò que som, invisibilitzem la catalanitat i, per tant, desapareixem del panorama.

Un episodi semblant vaig viure, no fa gaires dies, en una botiga de mobles de Vic, ciutat que es creu capital del catalanisme, l’independentisme i tots els ismes que tinguin a veure amb Catalunya i part de la resta. Dos dependents: un que parlava en castellà amb accent argentí i un altre que sabia català. Dic sabia català perquè semblava ben català però, per inèrcia, acabava parlant en castellà amb molta gent, jo inclòs, que en tot moment li vaig parlar en català. L’argentí anava deixant anar alguna paraula en català i, fins i tot, amb uns clients i en veu alta, hi va tenir una conversa breu en català que tothom va poder sentir. Doncs no, tots els clients de la cua de la caixa, que presumiblement entren osonencs independentistes catalanistes xupiguais, un per un, li parlaven en castellà, encara que fos amb un accent català marcadíssim, comme il faut. Després ens queixarem que el català recula, que cada cop el parla menys gent, que els immigrants no s’integren lingüísticament, etc.

Però això no és tot, família. Fa uns dies, una bona font em va explicar que teníem instal·lats, durant uns dies a un d’aquests pobles bucòlics que tenim al Ripollès, uns alumnes d’una escola d’aquestes tan valentes i amb tanta requesta de la Catalunya Nord on es fa immersió lingüística en català. Venien per fer una estada lingüística, per veure que més enllà de l’escola, també es pot fer vida en català. Doncs bé, aquesta font es va quedar esmaperduda quan el professor li va dir que ja començava a ser un problema fer l’estada lingüística en català al Ripollès perquè la gent es dirigia als alumnes en castellà. I no només perquè les cambreres colombianes parlin castellà, no. Sinó perquè es veu que ara molts ripollesos senten el català septentrional i, pensant-se que fan un favor a l’interlocutor, li parlen en castellà. I resulta que no li fan un favor ni al visitant ni a la llengua comuna.

És evident que són molts, massa, els prejudicis que sobrevolen el comportament lingüístic de la catalanofonia. Però per què fer tant cas a aquests dimoniets i angelets que ens giravolten pel cap tot aconsellant-nos coses estrambòtiques a l’hora de parlar? Si el més senzill és parlar en català amb tothom! I si no ens entenen, llavors ja serà el moment de fer experiments. Però si ens passem al castellà, amaguem allò que som, invisibilitzem la catalanitat i, per tant, desapareixem del panorama. Ens podem queixar, podem acusar el govern d’Espanya d’atacar el català, dir que els autogoverns dels països catalans no fan prou… Però durant aquests darrers segles d’ocupació italiana, francesa i espanyola el català s’ha mantingut viu fins que hem començat a ser educats i parlar en castellà al desconegut, no fos cas que el català el molestés. La nostra llengua es pot atacar, però per molt que facin, nosaltres la podem seguir parlant. I d’això, nosaltres en som els últims responsables. El futur del català ens el juguem nosaltres. En els nostres actes. Cada dia.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>