Calderilla

Quan un motor de combustió interna no sona bé, el meu amic Ferran Òdena, diu que fa fressa de calderilla. La imatge és explícita i entenedora. La meva moto no fa fressa de calderilla, de moment, i espero que pel preu que em fan pagar per les revisions periòdiques cada deu mil quilòmetres, passin molts anys fins que no en faci.

De la calderilla, en català ortodox cal dir-ne xavalla, però no queda tan bé dir que la moto fa fressa de xavalla. El significat de xavalla és, segons el DIEC la moneda fraccionària de poc valor, però en realitat en té molt, de valor.

Fa uns dies, després de visitar un pacient amic de la família, i abans de sortir del pàrquing de l’Hospital General de Vic, o Hospital Universitari de Vic o com collons es digui ara vaig anar a fer cua davant la màquina d’atracament organitzat més coneguda com la puta màquina del pàrquing per validar el tiquet d’aparcament i poder sortir del recinte.

Davant meu una dona intentava entrar el tiquet a l’esmentada màquina infernal. Totes les posicions possibles per inserir el tiquet són quatre, a saber, una cara pels dos extrems i l’altra cara també pels dos extrems, quatre en total i només una de bona. Curiosament, aquella dona parsimoniosa va haver d’entrar el tiquet primer per les tres posicions incorrectes.

La cua darrera meu anava augmentant de manera preocupant, eren prop de la una i la gent anava per dinar, atrafegats. Segons la polida pantalla lcd de la màquina, a la dona del meu davant li tocava pagar 10,10 €. Amb horror vaig veure que treia un portamonedes ple de xavalla, de calderilla, vaja, i amb més horror vaig veure que començava a posar monedes de cinc cèntims, de dos cèntims i colant-ne alguna d’un (que li màquina li retornava, encertadament, jo hauria fet el mateix).

Quan va arribar al deute de 6,85, sobtadament, la màquina li va escopir el bitllet, li va tornar els calés amb mala folla vessant-los tots pel terra i… tornem a començar…

Parsimoniosament, la inalterable dona va anar posant moneda rere moneda tot i el meu oferiment de pagar-li jo el pàrquing amb la meva ràpida Visa, però no, honesta i calmada va declinar la meva oferta i va continuar com si res, posant monedes i augmentant la cua. La màquina infernal li va escopir un parell de vegades més les monedes a mig fer. Crec recordar que algú dels que fèiem cua va caure a terra en un síncope de desesperació.

Dotze minuts i trenta-tres segons després que hagués començat l’operació de pagament, finalment, la màquina li va acceptar tota la xavalla i li va validar el puto tiquet. Mentre marxava, els vint-i-dos que érem a la cua la vàrem malmirar amb intensitat mentre ella endreçava el portamonedes, pausadament.

Amb la satisfacció de la feina ben feta, llavors, sense immutar-se, va pujar al seu Ford Fiesta gris marengo, va arrancar col·lidint primer amb l’automòbil de davant, després amb el de darrera, endavant i enrere fins que va tenir prou espai per escapar amb el seu automòbil abonyegat enmig de la trencadissa de llums i intermitents. El motor del Ford, per cert, li feia una escandalosa fressa de calderilla.

Val a dir que el pagament amb Visa es fa amb uns breus i distorsionats deu segons.

Aquell dia vaig constatar que mai no podré entendre perquè totes les dones quan paguen alguna cosa sempre ho fan amb calderilla i com més petita millor. Un altre dels misteris insondables del puto univers.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>