Cap a on va l’art actual?

Un dijous plujós de finals de novembre em vaig escapar de la rutina habitual de la tesi doctoral d’art medieval per a endinsar-me a un altre estil artístic en ple debat: l’art contemporani. I així és com començava l’aventura d’aquell matí davant de l’antic Palau Cervelló del carrer Montcada de Barcelona. A una banda, turistes fent cua per a entrar al Museu Picasso. I jo, a l’altra, aguantant el paraigua amb Déu i ajuda sota el temporal, esperant que obrissin les portes d’un nou museu amb un nom difícil d’oblidar: el Moco Museum.

Us asseguro que aquest nom no es va originar en clau de màrqueting, malgrat sembli que ho hagin fet expressament. Aquest museu és la nova sucursal del Moco Museum d’Amsterdam, acrònim de Modern, Contemporany & Street Art, on s’hi exposen els grans noms de l’art contemporani: Banksy, KAWS, Basquiat, Takashi Murakami… i un Dalí colat entremig com qui no vol la cosa.

L’art contemporani sempre estarà a debat i en boca de tothom perquè és l’art més immediat i encara no ha passat els filtres del pes de la història. Quins artistes seran recordats i venerats i quins s’oblidaran per sempre més d’aquí cent anys? Tants noms i tants moviments artístics estranys generen confusió al públic que l’observa i l’intenta entendre. Ningú no va dir que per ser actual també seria fàcil.

Sortint del museu amb un batibull d’idees al cap i amb la proximitat de les festes nadalenques i l’any nou, em vaig marcar com a propòsit per aquest darrer article de l’any, intentar explicar-vos quines són les tendències que segueix l’art actual i de quina manera se cerca l’originalitat en un món que està en continu desenvolupament artístic.

El Moco Museum de Barcelona. © Moco Museum.

El primer que cal diferenciar són els conceptes d’art modern i d’art contemporani, que tendeixen a confondre’s o a substituir-se entre ells. Parlarem d’art contemporani quan ens referim a les obres que comencen a crear-se a partir de la segona meitat del segle XX fins a l’art actual més immediat. Dins d’aquest estil, hi trobarem moviments artístics molt diferents entre ells i que s’aniran solapant al llarg dels anys: l’art pop, l’art pobre, l’art corporal, l’art natura, els grafits, l’hiperrealisme, el net.art, l’Immersive Art… i tota una llarga llista de noms que desembocaran fins a l’actualitat.

Amb el concepte d’art modern hi tenim més problemes. Si som estrictes, hauríem de definir com a art modern l’estil artístic comprès entre els anys 1860 i 1960 (amb moviments artístics ben coneguts com el modernisme, l’impressionisme, el cubisme, etc), però si parlem d’època moderna en termes purament històrics, fem esment al moment de la il·lustració del segle XVII. I entremig d’això, alguns agafen el concepte modern per a definir a l’art de moda del temps present i que substitueix el terme d’art contemporani. S’ha d’anar en compte, doncs, a l’hora de fer servir el concepte de modern i saber amb exactitud a què ens estem referint.

El segon problema amb el que l’espectador es pot topar quan s’encurioseix amb l’art contemporani és la quantitat de moviments artístics diferents que aquest abasta. Com que és una art en desenvolupament i transformació constants, tots intenten diferenciar-se a través de categories i tecnicismes anglesos. El MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) i el Moco Museum de Barcelona, són alguns dels museus on us podeu iniciar en aquest món artístic en plena efervescència. El MACBA us presentarà artistes contemporanis des del 1960 fins a l’actualitat. I el Moco exposarà, principalment, obres d’artistes més presents.

Partint d’aquesta premissa, em disposo a posar-me a la boca del llop per explicar-vos algunes de les noves tendències de l’art actual, agafant de referència les obres exposades al Moco Museum:

 

Digital Immersive Art

Segur que haureu sentit a parlar de les experiències immersives en museus i espais diversos: és la gran moda artística del moment.

L’artista de l’Immersive Art cerca que l’espectador s’involucri dins de l’obra i el seu univers, arribant a perdre la noció d’ell mateix en el procés. Per tal d’aconseguir-ho, les obres s’envolten d’experiències de cos sencer on hi interactuen la vista, l’oïda, el tacte i fins i tot l’olfacte. A través dels processos digitals —els anomenats New Media (projeccions de vídeo, tecnologies de so i llum, etc.)— l’artista aconsegueix envoltar l’entorn de l’espectador i convertir-lo en una part més activa de l’experiència artística.

De fet, la sala més instagramejable del Moco Museum és una sala immersiva anomenada Diamond Matrix del grup Studio Irma. La sala és una instal·lació de centenars de diamants lluminosos que van canviant de color al ritme d’una música de fons. L’experiència immersiva s’aconsegueix a través dels miralls disposats arreu de la sala, que envolten al públic fent perdre la noció de temps i lloc. Un espectacle que s’ha de viure!

Diamond Matrix, Studio Irma, al Moco Museum de Barcelona. Fotografia: Laia Cutrina.

NFT (non-fungible tokens)

Els NFT són obres digitals en clau artística. Es componen d’actius criptogràfics que assignen la propietat de forma digital, de manera que no es poden reproduir tan fàcilment. Tot i que qualsevol persona se’ls pot descarregar i compartir-los, només en podrà reclamar la propietat el comprador original. Gaudi per a tothom, exclusivitat per a un.

Per a posar-vos un exemple, l’artista més famós del Digital Artwork anomenat Mike Winkelmann (i conegut com a Beeple), va vendre aquest maig un dels seus arxius digitals per 57 milions de dòlars, desafiant el tradicional mercat de l’art d’obra física.

Ell també hi té cabuda al Moco Museum amb l’obra Everydays–Raw 2020, 33 NFT’s que se’ns mostra de forma contínua en una pantalla i que resumeixen la idea d’un món apocalíptic i de fantasia desencadenat per la pandèmia. Sembla que el confinament també va fer aflorar el cantó més artístic de les persones.

Everydays–Raw 2020, Beeple, al Moco Museu de Barcelona. Fotografia: Laia Cutrina.

 

Grafits

Els grafits sempre restaran en el debat etern de considerar —o no— vandalisme les pintades en espais urbans. Quan podem parlar del grafit com a una obra d’art? És una difícil reflexió, però gira entorn a una fórmula bàsica: si al darrere hi ha una intenció estètica, una volguda reflexió entorn al contingut de l’obra i a la idea que expressa i una voluntat perquè aquesta interaccioni amb el públic, llavors és art.

Si us demano que em digueu un conegut artista de l’art urbà i del grafit segur que em direu: «sí, dona, aquell que va pintar la nena amb el globus i que té un nom estrany». I així és com m’estareu parlant d’un dels grans artistes del panorama més actual de l’art contemporani: Banksy.

Una de les coses que més m’agrada d’aquest artista és que —més enllà de les seves obres reivindicatives contra la guerra, violència o canvi climàtic— també crea obres que promouen la reflexió del seu mitjà de creació. És a dir, ens posa a la corda fluixa i ens fa pensar si el grafit és obra d’art en el món actual o si no encaixa i s’ha de considerar un vandalisme absurd. L’art urbà ha de ser un nou estil artístic?

Hi vaig trobar tota aquesta filosofia artística a l’obra Forgive Us Our Trespassing, que passava desapercebuda atès que estava exposada cara a cara amb la famosa Girl with Balloon (Gold). Però per a mi tenia més valor la primera, que mostrava una presencialitat severa a la sala, i la transformava en un templet d’art urbà. De fet, aquesta obra, formava part d’un documentari gravat l’any 2010 a Londres sota el títol Exit Through the Gift Shop, on Banksy reflexionava sobre la pintura urbana i el vandalisme a través de les seves creacions. La idea ja ens la resumia un any abans, després de pintar Devolved Parliament, quan va dir: «You paint 100 chimpanzees and they still call you a guerrilla artist».

Forgive Us Our Trespassing, Banksy, al Moco Museum de Barcelona. Fotografia: Laia Cutrina.

 

Superflat

El Japó és un dels països que aposta més fort en el panorama de l’art contemporani. L’estrella indiscutible és Takashi Murakami, que potser amb el nom no us sonarà, però el recordareu envoltat de Doraemons i les seves flors amb cares somrients i amb pètals de colors (fins fa ben poc, impreses en el disseny de les ampolles d’aigua amb gas Perrier).

Tot i que se’l coneix per la seva vessant més pròxima a l’art pop, Murakami és precursor d’una de les grans tendències artístiques actuals anomenada Superflat. Agafa influències directes del kawaii, el manga i l’anime, però també de la cultura popular japonesa posterior a la II Guerra Mundial. Crea un món d’imatges grotesques, distorsionades i fantàstiques. Un híbrid artístic que intenta redefinir la identitat tradicional japonesa des de la modernitat mesclant passat, present i futur.

L’anomenen el nou Andy Warhol del Japó!

Fragment en detall de l’obra Pink River, Takashi Murakami, al Moco Museum de Barcelona. Fotografia: Laia Cutrina.

 

Impressions 3D

Si passegeu un dia pel Mediamarkt us trobareu, al costat de les impressores tradicionals, una de les últimes tecnologies que més renom s’està fent en el mercat tecnològic i del disseny: impressores 3D.

Amb una impressora 3D pots fabricar material mèdic i quirúrgic, pots construir petites figuretes dissenyades directament al teu ordinador i i pots recrear obres d’art… o fer-ne de noves.

Aquest aparell és el mitjà creatiu de Cyril Lancelin, un artista que experimenta amb els límits de l’arquitectura per tal d’obrir noves perspectives. Juntament amb el seu propi estudi creatiu, l’anomenat Town and Concrete, experimenta la fina línia que separa el món físic del món creatiu i imaginatiu utilitzant diferents instal·lacions i tècniques com la impressora en 3D.

Acostumats a veure les escultures tradicionals, passejant pel Moco Museum de Barcelona arribes a un espai obert, una petita terrassa amb una de les obres d’aquest
artista. Si no fos per la cartel·la que ens proporciona les pistes més importants de cada creació, aquesta obra passaria totalment desapercebuda. Però quan hi llegeixes que és una «escultura impresa en 3D amb vidres especials» i que fa tres metres de llarg i ample, quedes bocabadat. I llavors entens per què ha de ser exposada en un lloc com aquest.

Pyramid Connect, Town and Concrete, creada expressament per a ser exposada al Moco Museum de Barcelona. Fotografia: Laia Cutrina.

Sabeu què em va deixar també bocabadada? La quantitat de gent jove que gaudia del museu aquell dia. Que una institució sigui capaç d’atraure l’esperit encuriosit de la joventut, això és un mèrit. Mèrit que s’emporten, també, tots els artistes actuals que dia a dia ens intenten fer entendre el món actual d’una forma més plaent i artística.

Com veieu, un dijous qualsevol es va convertir en un dia de reflexió, experimentació i molta estimació envers l’art. Animeu-vos a trencar les vostres fronteres i a descobrir nous mons i noves perspectives fins ara mai plantejades.

Us desitjo molta cultura, molt art i molt gaudi per a aquest nou any 2022! Gràcies, lectors!

art natura, art pop, art urbà, digital immersive art, grafit, hiperrealisme, macba, momo museum, museu, net.art, pop art,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>