Cap i cua

Sempre he sentit a dir que tot torna i que el que baixa puja i al revés. És a dir, que se sap d’una manera ancestral que la vida no és una successió de causa–efecte en línia recta cap a l’infinit.

Segons el diccionari, un cicle és una cosa que té un inici i un final. Els cicles meteorològics, econòmics, de pau, de guerra, etc. Aquesta visió cíclica de la vida ja va ser posada en qüestió per Heràclit, cinc segles abans de Crist, quan afirmava que cada cara té un revés com els dos extrems del diàmetre d’una roda que gira sempre. També les religions orientals, budisme i hinduisme, consideren l’univers com un seguit de cercles que no tenen principi ni fi i que la transcendència consisteix a saltar de cercle en cercle espiritualment fins arribar al darrer, al setè cel.

Friedrich Nietzsche el segle XIX es va interessar enormement en aquesta qüestió i va elaborar la cèlebre teoria del retorn etern. També ho va fer el francès Albert Camus el segle XX amb el llibre El mite de Sísif, segons el qual els Déus condemnen Sísif eternament a pujar una enorme bola de pedra al cim d’una muntanya per a després deixar-la rodolar i recomençar. Penso en aquell magnífic símbol internacional de la comunitat gitana: una roda de carro. Una síntesi no tan sols del seu caràcter nòmada, sinó que els radis, com els cicles, emergeixen en línia recta fins que topen amb una roda sense principi ni final.

Fragment de Sísif, d’Antonio Zanchi (aprox. 1660).

Amb la teoria del retorn etern, el filòsof alemany va sintetitzar i donar nom a una concepció del temps i l’univers que ja tenien a l’antic Egipte. Tots els actes, tots els pensaments i tots els esdeveniments es creen i destrueixen dins un únic cercle que només es destrueix per a tornar a néixer.

El filòsof francès Albert Camus adapta el mite de Sísif al pensament existencialista, tal com havia de ser. De la vida sense cap sentit, que en el fons el canvi no és possible, en l’existència absurda i l’esforç que requereix. Un mateix pensament que comparteixen els antics egipcis, Heràclit, els escèptics, els pitagòrics, Nietzsche, Camus i el pagès que afirma que el que és del riu torna al riu.

Aquesta visió tan determinista no vol dir que sigui contrària a les causes i efectes que també hi són. Així no es fa estrany que Camus, tot i que expressa una visió tan nihilista i absurda, s’involucrés a fons en el moviment obrer afiliant-se al PCF i en el moviment independentista d’Algèria, on havia nascut. Només els cicles de la vida permeten utopies com la recerca de la veritat. La que els pensadors cobegen com els metges la immortalitat o els legisladors la justícia, tot i saber que no pot existir la mort sense la vida i que les lleis no seran mai plenament justes.

La idealització dels objectius i cicles que ens hi allunyen o ens hi apropen. No hi ha més.

mite de sísif,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>