Castellar de n’Hug i el fals Eddy Merckx

Aquell diumenge de maig en què m’havia d’estrenar com a soci (amb carnet i tot) del club ciclista de Ripoll amb una escalada a Castellar de N’Hug, el dia es va llevar, com la majoria de matins de maig al Ripollès, amb les carreteres molles de les pluges de la tarda anterior i amb un fred que el sol no acabaria de fer desaparèixer del tot en tot el puta dia. Els nervis de la nova aventura m’havien impedit dormir aquella setmana en general i aquella nit en particular de manera que a les set del matí ja esmorzava copiosament en un intent de reunir energia potencial davant la incredulitat de la meva mare, pràctica i escèptica.

Enllestida la intendència alimentària i abillat amb el meu millor xandall vermell, a les vuit del matí en punt era a l’aparcament (ara desaparegut) de la plaça de l’Ajuntament per fer-me un amb els altres socis del Club Ciclista Ripoll. Després de la benvinguda i les putades habituals que tot nouvingut havia de patir vàrem partir direcció Campdevànol, terra d’interns folls i maquinària pesant. De sobte, la carretera es va convertir en el silenci dels pneumàtics lliscant sobre l’asfalt interromput només pel fred del matí i la respiració cada vegada més alterada per l’esforç i la tensió de tots aplegats en un compacte escamot. El so metàl·lic i constant de les cadenes canviant pinyons i plats amunt i avall em va sobtar mentre intentava trobar la millor relació per seguir aquella colla de veterans que se les sabien totes a lloms de la meva reconstruïda Orbea.

Deixant enrere Campdevànol, l’asfalt començava a enfilar-se cap a Gombrèn en una carretera de mil revolts en direcció al coll de Merolla on la meva joventut impetuosa em va fer picar amb els veterans del Club que volien deixar clara la seva jerarquia al nou, a mi. Vaig passar per Gombrèn amb el compacte grup capdavanter que ja començava a estirar la cursa social com un xiclet francès. De Gombrèn a dalt, vaig seguir sense massa esforç a un dels veloços germans Gómez, l’home a seguir que va intentar de totes, totes i sense èxit deixar-me enrere. El meu ego ja volava més amunt de la collada de Toses i encara que les cames ja les començava a tenir de fusta, em sentia feliç, enormement feliç en passar cagant hòsties, esprintant i guanyant en Gómez davant mateix del cartell dels mil noranta metres del Coll de Merolla, primer fita important de la meva primera cursa social.

Després de coronar el port em va envair la dolorosa sensació (suposo que per falta de glucosa) que mai més no voldria tornar a esforçar-me tant sobre una bicicleta i se’m repetia la idea que quant arribés a casa penjaria la bicicleta i me n’oblidaria per sempre més. Però l’aire fresc dels cims en aquella hora de maig en va reviscolar i en Gómez, ara amb una mica més de respecte cap a mi, em donava consells de reüll per pujar i baixar pinyons amb agilitat i moderar les meves ganes impetuoses de pedalar com si no hi hagués demà. Per la carretera enrevessada del coll de Merolla avall vàrem baixar en Gómez i jo cagant hòsties cap a la Pobla de Lillet escapant-nos dels perseguidors perduts encara a les boires enrarides del diumenge al coll de Merolla.

Critèrium de Ripoll
Critèrium de Ripoll

A la Pobla de Lillet ens vàrem reagrupar i a les primeres rampes de la carretera cap a Castellar de N’Hug vaig veure que la cosa no pintava massa bé (per a mi). En Gómez i en Rossell em varen avançar amb facilitat mentre les meves cames es negaven a funcionar com jo volia i una calor espectacular em feia suar per totes les superfícies del meu cos. Em sobrava el xandall, la samarreta apelfada que la mare m’havia aconsellat i els pinyons de l’Orbea no m’ajudaven gaire a enfilar-me amb facilitat. A mitja escalada ja veia clar que amb tota probabilitat moriria en aquelles rampes asfaltades i que en lloc de celebrar un esmorzar haurien de celebrar el meu funeral.

Cada un dels socis que m’avançava reia i em donava ànims alhora en una estranya cerimònia de misericòrdia i educació. Resultava evident que la meva joventut no bastava per escalar amb ganes. A uns escassos dos quilòmetres de Castellar de N’Hug, m’havia avançat tothom llevat d’un home d’uns seixanta anys llargs que li deien el iaio. jo me’l mirava de reüll i veia com cada vegada se m’acostava més i més a mi sense que ni jo ni les meves cames adolorides de rampes a cada un dels músculs esquelètics poguéssim fer res més que patir, patir i patir. Vaig calcular que si m’avançava abans d’arribar a dalt faria una maniobra hostil i el faria fora de la carretera, o també podria entaforar-li la manxa a la roda del davant o, en última instància, agafar-lo pel coll i asfixiar-lo. Estava determinat a no deixar que m’avancés, encara em quedava una mica de dignitat, poca, i forces, menys encara.

Davant l’entrada del petit bar on esmorzaríem, tots els socis m’esperaven animant-me en els meus darrers esforços agònics perquè el iaio no em fulminés. La sort i el poc espai que em quedava varen ser suficients per no arribar el darrer per uns escassos dos metres que em varen semblar dos quilòmetres. Malgrat la meva decepció i aliè als meus recents plans d’estimbar-lo si m’avançava, el iaio em va felicitar per haver pogut pujar abans que ell i com aquell qui res ens vàrem lliurar als plaers simples d’un bon esmorzar de pa amb tomàquet i truita als mil tres-cents noranta-cinc metres d’altitud de Castellar de N’Hug.

Per coronar la impressionant collada de Toses des de Castellar de N’Hug ens quedaven encara uns quatre cents metres de desnivell i patiment, però em varen resultar més fàcils després d’esmorzar, després d’asserenar-me i començar a creure en les meves possibilitats. Els germans Gómez em varen repassar anant i tornant, i en Rossell i en Quico de la Mimí i fins i tot el iaio, que baixava Toses amb un paper de diari al pit pel fred retallant revolts amb una precisió de mestre geòmetra, em va ensenyar els petits secrets del descens veloç i segur. A Ribes ja érem més amics que quan vaig sortir de la plaça de l’ajuntament i en arribar a Ripoll, tot i que em costava aguantar-me dret tenia el convenciment que el ciclisme professional era una bona opció.

Ara que la meva vida ja passa perillosament de sis dècades recordo amb satisfacció aquells instants de la meva vida, en què enfilat en una bicicleta reconstruïda, patint com un desgraciat a primera hora del matí envoltat de boires, silenci i revolts, creia fermament que tot era possible encara a la meva vida per encetar.

Pocs mesos més tard, en una cursa com a juvenil, per les terres de comtes de Sant Joan de les Abadesses, una colla de juvenils entrenats de valent em varen ensenyar que Le Tour, l’Eddy i les meves possibilitats eres coses molt diferents i allunyades. Malgrat tot, no vaig abandonar mai la pràctica del ciclisme perquè les sensacions que se t’arrapen a l’anima (i a les cames) quan t’enfiles pels ports de muntanya que esparraquen el cel són difícilment substituïbles per res més a la vida, encara que a un li sembli que la perdrà amb tant d’esforç.
Rock me mama.

ciclisme,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>