Colònia tèxtil per a noies

Avui, una vegada més, tal com vam fer fa un parell d’escrits, us parlarem de la colònia del Roig. En aquesta ocasió, però, ens situem en els anys setanta, moment en què el Roig es va convertir en una residència per a noies vingudes de Lleó que venien a estudiar i a fer feina a la colònia.

Per tal de conèixer la història de primera mà, l’Angelines Rodrigo, una de les noies que va viure aquesta experiència, avui comparteix la seva vivència amb tots nosaltres.

L’Angelines ens explica que ella és natural de Zamora però que se’n va anar a viure a la Bañeza, un poble de Lleó. Quan va fer els catorze anys, just en acabar els estudis primaris, a la mateixa escola on anava li van proposar l’aventura de venir a Ripoll a estudiar i treballar.

L’Angelines de jove.

En aquells moments ella no sabia ni on era Ripoll, però li va agradar la idea. Tot i això, quan ho va comentar als seus pares, no els va fer gaire gràcia: marxar tan lluny, i tan jove… però després d’informar-se amb d’altres famílies van cedir, donant a la seva filla l’oportunitat d’obrir nous horitzons.

El dia del comiat fou dur. Hi havia un autocar ple de noies de la mateixa edat que sortia de Lleó cap a Ripoll. Tot i la il·lusió que es respirava al bus, també anava ple de llàgrimes d’enyorança per la vida que deixaven i de nervis per la nova experiència que s’havien aventurat a viure.

Explica l’Angelines que després d’un camí, que es va fer molt llarg, van arribar a Ripoll. Un cop aquí, van donar un número a cada una d’elles, el qual els serviria per a reconèixer i identificar els utensilis personals del dia a dia i també l’habitació assignada, compartida amb una altra companya.

La colònia de Santa Maria: vista general de la fàbrica i la colònia. ©Arxiu Comarcal del Ripollès. Ref: ACRI150-44-N-20

Com a curiositat comenta que calia anar molt en compte amb aquest material assignat, perquè si es trencava un d’aquests estris del dia a dia —ja fos un got o un plat— calia reemplaçar-lo comprant-ne un de nou amb els propis estalvis. Era molt típic anar-lo a comprar a Can Noranta-cinc, a Ripoll.

La residència constava de dues parts: una que li deien la residència i l’altra el xalet, i et podia tocar un lloc o altre de forma aleatòria.

La vida a a colònia consistia a anar a l’escola al matí, on els venien a fer classe mestres de les escoles de Ripoll, i a treballar a la colònia tèxtil a la tarda o viceversa segons el torn assignat.

Una de les coses que recorda l’Angelines són els càstigs que la directora de la colònia els posava. Comenta que la sanció preferida per la directora era la de fregar la font. Tot i així, conta amb humor que a elles el que més els molestava era que el càstig fos durant el cap de setmana, perquè d’aquesta manera se’ls estroncava la oportunitat d’anar-se a esbargir a Ripoll.

Jardí i església de la Colònia de Santa Maria de Ripoll. © Maria Planas Autet

Curiosament recorda el càstig del dia de la mort del Caudillo. «Estavem totes mirant la televisió, i únicament sortien imatges de la mort de Franco. Feia molta estona que el missatge era el mateix i només es repetien imatges fúnebres de la situació. Nosaltres, fartes de la notícia, vam canviar d’habitació i vam iniciar una conversa amb les amigues. Al cap d’una estona va venir la directora i no va escatimar en insults».

L’Angelines, com moltes de les noies que van viure aquesta experiència, han continuat la seva vida a Ripoll i fins i tot han creat llaços familiars i grans amistats, sentint-se ripolleses de cap a peus. També hi va haver altres noies que van marxar de nou cap a la seva terra natal, perquè tampoc no va ser una situació fàcil per a noies tan joves. De fet, explica que una de les coses que encara avui dia li fa pena és el fet d’haver marxat tan aviat de casa i del costat dels seus pares. Realment els va trobar a faltar, ja que únicament les deixaven anar de visita a casa seva una o dues vegades l’any.

La colònia de Santa Maria: església, colònia i carretera nacional 152. ©Arxiu Comarcal del Ripollès. Ref: ACRI150-44-N-21

També recorda molts bons moments a la colònia, com quan organitzaven petites festes improvisades a les habitacions i encenien una espelma —en comptes del llum— perquè no les descobrissin. Allí menjaven patates, llaminadures… i xerraven de les seves coses. També podien anar al cine allà mateix a la colònia, i van tenir la oportunitat de continuar els seus estudis.

Explica que dels diners que guanyaven a la fàbrica els en donaven cada setmana una part per a les seves despeses, i que el romanent l’ingressaven en una llibreta fins que marxaven de la fàbrica. Aleshores decidien com invertir-los. La residència sempre va constar d’unes 200 a 250 noies que van donar molta vida al municipi.

L’Angelines, amb el seu caràcter de ben segur aventurer, es va atrevir a iniciar una nova vida a un lloc fins al moment desconegut per a ella. Tot i que es va trobar amb alguns moments complicats, va saber tirar endavant i viure l’experiència amb diversió i alegria. Gràcies, Angelines, per haver compartir aquests records avui amb nosaltres.

colònia santa maria, colònia tèxtil, el roig, fàbrica,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>