I tu, escoltes per a comprendre o per a respondre?

Fa unes setmanes vaig rebre la trucada d’una senyora de fora del Ripollès demanant-me informació sobre els meus serveis. Per tal protegir la seva identitat, li canviaré el nom i parlaré de la Rita.

El to de veu de la Rita era fluix, trist, mig gemegós, mig clement, semblava com si tendís a disminuir alguna pena i, alhora, s’entrebancava amb les seves pròpies paraules. Percebia pressa i a la vegada por.

Quan em demanava una cosa i jo iniciava la resposta, em tallava per seguir parlant ella, posant per davant del que jo creia que volia sentir de mi, el seu missatge. Les frases eren molt llargues i semblava que necessitava sentir-se dir a ella mateixa: «jo sé que soc forta, però són molts anys els que aguanto». I ho repetia una vegada i una altra.

Em trucava des de casa seva i, de cop i volta, algú va entrar al seu domicili. El to va canviar a una articulació més seca i contundent:

–Ha arribat, si us plau, no em pengi —va dir.

No ho entenia, però de sobte el meu cos es va tensar, saltant-me les alarmes internes.

–Val més que em tanqui a una habitació i així no sent la nostra conversa. Ha arribat begut. Si us plau, no em pengi —va repetir.

Es va fer el silenci. Només la sentia respirar fluix però de manera accelerada, com si li costés agafar aire i a la vegada no volgués cridar l’atenció. L’angoixa era palpable. De sobte, es van sentir uns cops llunyans i objectes metàl·lics que queien a terra.

–Ho sent? Està fent cops de puny a la paret. Ara ha sortit al balcó i ha tirat l’estenedor. Deu voler canviar-se de roba. Si us plau, no em pengi —em va dir amb una fredor colpidora.

Les persones que truquen als telèfons d’ajuda o cerquen refugi en amics o familiars no ho fan pas des d’una posició de calma i serenitat, sinó tot el contrari.

–Digui’m el seu DNI i la seva adreça —li vaig demanar automàticament.

–No servirà de res; si us plau, no em pengi —la seva fermesa em sorprenia.

Seguíem en silenci mentre sentíem els moviments d’ell. Em vaig encongir. Em va envair tal magnitud de por que no sabia ni sostenir el bolígraf. Em trobava en un lloc públic i sentia la necessitat de cridar i sortir corrent. Cap a on? A qui podia demanar ajuda? On era ella?

No recordo si van ser dos, cinc o deu minuts fins que em va dir:

–Ja està, ja ha marxat.

–Què és el que vol fer ara? —li vaig demanar, intentant mantenir-me igual de ferma.

–No hi puc fer res. Ell ja està denunciat. Tenim el judici ben aviat. Ja he passat algunes nits a un hostal però quan torno a casa és pitjor. No tinc on anar i ell tampoc. Només vull que m’escoltin i que això s’acabi.

Aquella nit, la Rita va trucar a la policia per prestar declaració. Al 016 vaig trucar jo per assabentar-me de què fer en aquesta situació i la resposta que em van donar va ser que jo no hi podia fer res, que havia de ser ella la que truqués. Ella es va negar a trucar-hi perquè deia que ja havia parlat molts cops i ara havia d’esperar una resolució.

Amb la Rita vam mantenir el contacte telefònic durant una setmana fins que va contactar amb algunes associacions de dones que li aportessin el suport que cercava.

Desconec el desenllaç del judici i la seva situació actual. Des d’aquí vull dir a totes les Rites que esteu fetes d’una valentia extraordinària per cada petita passa que doneu per a sortir-vos-en. Però només amb valentia és molt difícil lluitar-hi. També cal xarxa.

El daltabaix emocional que es viu en aquestes situacions és de tal magnitud que jutjar les accions que pren la persona afectada no té cap mena de sentit. La por és demolidora.

Quan el sistema està muntat perquè dones com la Rita facin el primer pas, estem deixant enrere la Teresa, la Clàudia, la Joana, la Maria, la Roser, la Marta… que no ho fan perquè estan segrestades per la por.

I per una altra banda, com es permet que després de denunciar, víctima i agressor puguin conviure sota el mateix sostre?

Si la responsabilitat total la posem a mans d’una persona que conviu dia sí dia també amb la por i sense els recursos necessaris per a fer una passa al costat, com podem estar segurs que aquella persona pren decisions racionals?

Com em va dir la Rita «només vull que m’escoltin».

El daltabaix emocional que es viu en aquestes situacions és de tal magnitud que jutjar les accions que pren la persona afectada no té cap mena de sentit. La por és demolidora.

En una societat governada per la pressa i el «jo, jo i després jo» és habitual que a les nostres converses escoltem de manera superficial, donant una resposta automàtica que segueixi el ritme de la conversa. Solem mantenir l’atenció dins del nostre món, moltes vegades escoltant a mitges el que ens diuen i pensant en la següent resposta que donarem, perquè creiem que la nostra opinió és igual o més important que el que ens estan comunicant. I sí, en ocasions està bé generar aquestes converses. Però aquí estem en el «jo».

Per a aprofundir en el nivell d’escolta i enteniment, requerim de posar tota la nostra atenció activament en l’altra persona. Aquí hi ha un canvi en l’energia de la conversa. Automàticament, l’emissor capta que hi ha un interès en ser escoltat per part del receptor. L’emissor se sent més còmode i s’inicia un espai de major confiança. Si, a més, ofereixes un retorn en forma de comprensió, repetint paraules que ha dit, compassant el to, la velocitat i els gestos, la connexió es dona més fàcilment.

I quan hom percep que hi ha interès, sintonia i connexió amb l’altre, sense saber explicar ben bé com ha succeït, dirà que s’ha sentit escoltat. En el fons, sentirà una sensació d’estima en el seu interior. I l’amor és reconfortant, calma, dona coratge i esperança.

Les persones que truquen als telèfons d’ajuda o cerquen refugi en amics o familiars no ho fan pas des d’una posició de calma i serenitat, sinó tot el contrari. És aquí on posem a prova la nostra intel·ligència emocional i social. I sí, el fet d’escoltar posant-te en les sabates de l’altre consumeix molta energia i trobar l’equilibri no sempre resulta fàcil. I em demano: com seria el món si a l’escola ens aprovessin també per les nostres habilitats emocionals i socials i no només per les nostres capacitats mentals? Us imagineu que algú no passés de curs perquè no sap canalitzar la seva ràbia o la seva tristesa?

Des d’aquí només puc expressar la meva opinió i com a molt generar reflexió. Les dades de violència domèstica i violència de gènere estan a l’abast de tothom amb un sol clic. I la manera de prendre una resposta també. I si encara continua sense resoldre’s, em demano, què més necessitem desenvolupar com a societat per a alliberar-nos d’aquesta xacra?

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>