Converses del futur

Són moments incerts els actuals perquè estem afrontant tot aquest canvi de quotidianitats originades per la pandèmia. Canviant l’estil de donar-vos la tabarra, us presento tres microrelats amb possibles situacions futures que potser viuran les pròximes generacions. La idea és generar-vos una reflexió i que intentem així —ni que sigui per uns pocs minuts—, que deixem de pensar en la covid com el gran problema de la humanitat.

De problemes en tenim, n’hem tingut i en tindrem, però… ¿com canviaran l’agricultura i les ciutats per a fer front als nous reptes mediambientals que amb tota seguretat tindrà la humanitat en el futur?

De ben segur que la solució a llarg termini no es basarà en el sistema actual, totalment extraccionista i generador de merda no regenerable.

 

Diumenge 29 de febrer de 2048. Girona ciutat. Un pis del centre.

–Roc podries anar a mirar la cisterna de l’aigua? No sé què passa però no raja.

–Mare, ja l’he mirada… i la cisterna és completament buida!

–Ostres, és clar! Ahir era el dia d’obertura i vam marxar a ca l’àvia a passar la nit. Teníem la cisterna justa i ara haurem d’esperar-nos fins al dissabte que ve per a emplenar-la. Ja pots anar bevent tota la poca aigua que et donen a col·legi, fill, que la sequera seguirà unes quantes setmanes més, han dit pel podcast del temps. Ah, i a 4,5€ el litre que val l’aigua embotellada, ja pots vigilar molt amb els glops, xaval! I sobretot, ja et pots dutxar dimarts i dijous al pavelló després d’anar a escalar, nen! Si no, no hi haurà bèstia que se t’acosti!

Què fou primer, l’ou o la gallina? I qui en serà el darrer, els humans o el planeta Terra?

Diumenge 7 de maig de 2050. Ripoll. Conversa telefònica.

–Ei, bon dia, Ceci. Et molesto?

–Ep, Eudald. No, tranquil. Com va tot? Quin xou, ahir, eh? Va estar bé, quina festassa! Finalment no va ploure tant com semblava… I què? Molta ressaca? Vas fer pesca d’arrossegament, al final, o què? Hi, hi, hi!

–Calla, calla, quines llacunes mentals que tinc… Diria que marxava tot estès, solet i a peu cap a les set del matí. Escolta, per cert, recordes on vaig aparcar el cotxe al matí abans de dinar? No paro de fer voltes pel poble cercant aquell coi de llauna amb rodes.

–Hòstia, ni idea, vaig baixar a peu… Dissabte al matí van donar l’avís de l’Inuncrac. Portàvem més de 120 litres en només vuit hores i van fer desallotjar tots els cotxes dels carrers que es converteixen en rieres… I ja ho saps: si no respons, grua i a pagar, nano! Després de la catàstrofe del 48 s’han posat seriosos amb els avisos a tot Catalunya.

–Ostres, és veritat. Que despistat que soc! Vaig aparcar al carrer del Bisbe, és clar! No m’acabo d’avesar a aquesta història. Es carda a ploure a bots i a barrals com si s’acabés el món i després mesos de sequera infinita. Escolta, Ceci, no em deixaries pas 300 eurets? Vinga, va…

 

Dilluns 15 de març de 2079. Ribes de Freser. Conversa de bar.

–Ei, Jaime, com va això?

–Ei Manel! Com va! Quant de temps! Ja veus, per aquí, com sempre.

–Ostres, no vas tornar a Sevilla amb la família després del crac del 53 a les estacions d’esquí europees?

–Sí, tot i que la vida allà és ben complicada… L’aqüífer de la finca familiar gairebé es va assecar del tot i ja no s’hi pot fer res. La primavera i l’estiu són gairebé pitjors que l’hivern. És un martiri: cal evitar el sol des de bon matí. Quan anàvem d’excursió amb les nenes al camp havíem sortit fins i tot a les cinc de la matinada, i a les deu cap al cotxe. Ara me’n foto de les històries del confinament de la pandèmia aquella de la covid que m’explicaven el pare i l’avi. Allí gairebé totes les activitats són en espais tancats i climatitzats. De fet, la vida humana exterior en els pobles i ciutats del sud en hores solars és gairebé inexistent. És un coi d’ermot, allò. El pitjor, però, és aquest nou impost de protecció solar que s’han tret de la màniga: s’està començant a cobrir el cel amb aquest llamp de pantalles a ciutats com Sevilla, Múrcia, Badajoz o Ciudad Real… les has vistes a la tele? Si hi tens una casa i no vols pagar… puerta, chaval!

–Sí, sí… A Lleida ja estan mirant a veure què hi foten… Ai, tanta ciutat i tant de formigó! Ja ho deia el meu avi: «Els arbres, nen! Els arbres ens salvaran de les calors del futur: si en talles un, n’has de plantar dos!».

futur,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>