Coses dels estius

Sempre se’ns ha explicat que el cos humà és una màquina perfecta, una mena de meravella de l’evolució, un model biològic de grans virtuts, un mirall on la resta d’espècies de la natura engeloseixen, però, malgrat tot això i altres lloances sens dubte exagerades, penso que una màquina que ingereix per dalt menges exquisides i les expulsa per baix de la forma en què ho fa, gasosa, pudent i llefiscosa sovint, no té res de perfecte.

De petit, a casa em varen ensenyar moltes coses i estic convençut que aquestes primeres nocions del món que venen impartides pels de casa, per la família i els primers amics són les úniques vàlides, les úniques que estan optimitzades als nostres cervells de primats caçadors i recol·lectors i les úniques de les quals ens en podem refiar a la vida.

Deu ser per això que ara em venen al cap aquells tòrrids estius remots en què els de casa agafaven el SEAT sis-cents verd oliva carregats d’andròmines per anar a la platja. El matalàs inflable, el flotador de plàstic malparit, els peus d’ànec per capbussar a un pam d’aigua, les ulleres de Cousteau que xafaven el nas, l’snorkel imitació d’aquells dels U-boot de la guerra submarina de l’Atlàntic, la taula de tub camero i les cadires de lona verda plegables, la cistella de vímet amb el llomillo arrebossat del dia abans, un pot de Nescafé i un paquet de sucre, vi de can Guillamet per parar un tren, gots de plàstic, la coberteria d’alpaca de la cuina de casa, carmanyoles amb ensaladilla russa i amanides de ceba i tomates gustosos d’abans de la manipulació genètica, tot en un intent de portar la nostra zona de confort quotidiana cap aquelles platges salvatges encara per massificar, cap aquells aiguamolls de l’Empordà abans de la urbanització descontrolada, quan la costa era brava i no pas una recol·lecció d’hotels amb aluminosi i restaurants caríssims on es menja poc, tard, malament i car.

El dia abans de l’excursió ja estava il·lusionat, el pare repassava el cotxe, nivells, aire, oli, recanvis de tota mena i mentre la mare cuinava com si no hi hagués demà el pare omplia els pots d’alumini de la cuina amb aigua de l’aixeta i els posava al congelador per tenir el gel per la nevera portàtil a punt l’endemà.

Sortir de Ripoll era desafiar Vallfogona i Euclides i a les envistes de la vall d’Olot, sovint immersa en un mar de núvols que mai no presagiaven bon temps a la costa, al coll de Canes o al de Coubet, calia parar a perbocar l’esmorzar. Els revolts i la pudor de gasolina, gasos de combustió i quitrà ens afectaven de manera inevitable.

 

Arribar a la costa implicava circular per atrafegades carreteres amb molt de trànsit, embussos de cotxes, abans caravanes, collades menudes amb olor a pinassa per arribar a Figueres, travessar la cartografia urbana figuerenca on sempre calia comprar-hi els darrers articles del dia, melons, pa i alguna gormanderia per acabar de fer camí.

Es marxava a trenc d’alba i s’arribava quan es podia per barallar-se pels millors llocs de la platja prop de l’aigua. I llavors el ritual d’escampar tovalloles evitant cobrir de sorra fina als veïns que, com llangardaixos antediluvians, jeien blancs de pell en tovalloles minúscules o de propaganda de Coca-Cola prenent el sol per allò que tornar-se morè era salut. La mare sempre tenia a mà un oli solar de textura SAE 90 amb què ens empeguntava amb la sana intenció que el sol ens agafés més, què collons.

De bon matí l’aigua a la platja era clara i freda de manera que quan hi entrava sempre se m’arronsava el membre masculí i els records de família es reduïen a una mínima expressió. Bussejar era arriscar-se a esberlar el crani pel xoc tèrmic de l’aigua freda i la calor infernal d’abans del canvi climàtic dels collons.

Entrar i sortir de l’aigua mil cops per fer temps abans de menjar era tot el que calia fer. En aquells temps heroics no es menjava a la platja, això només ho feia la gent de mala vida i algun estranger, ja se sap, francès normalment. Quan hi havia gana, calia marcar el territori de la platja amb el para-sol, tovalloles i bosses i abandonar-ho tot a la recerca d’espai en alguna de les arbredes properes on s’hi acumulaven milers de persones fent paelles, amanides, carn a la brasa i menjant melons, síndries i fruites variades en una frenesia que només es calmava a les postres amb el vi pixarelles d’Arbós o la garnatxa de Peralada. De mica en mica, aquella pressa de menjar es tornava ànsia de migdiada per la baixada de pressió sanguínia que la digestió propiciava i llavors les arbredes entraven en una letargia estranya, gairebé litúrgica, i tothom buscava algun indret propici per la becaina tèrbola.

En general, tornar a la tarda a la platja era mal vist, no es feia perquè la gent de bé no es mullava havent dinat i sovint s’aprofitava la tarda per fer turisme o conversar amb els nous veïns de sorra o paella de banalitats, feina o futbol i llavors la vida semblava haver-se alentit com el temps en un gran col·lapse gravitatori.

Tanmateix, crec que la raó primordial per no anar a la platja a la tarda era la por visceral de tots els mediterranis de morir de manera esgarrifosa per un tall de digestió. En una reverència inqüestionable per les recomanacions de la ciència mèdica la gent de muntanya procurava deixar transcórrer un període llarg per a la digestió, de dues a quatre hores, abans de gosar entrar de nou al líquid element a la tarda, quan l’aigua era més tèbia i agradable. Deien si entres a l’aigua mentre fas la digestió mores a l’acte i t’afogues (no quedava clar l’ordre). Acollonia.

 

Mai no vaig entendre perquè aquesta mortífera reacció no afectava als estrangers que es banyaven sense precaucions immediatament després de menjar. Es veu que els de la França eren sers estranys, robustos, invulnerables. Però potser la raó principal de la prohibició era la por irracional que tenien les famílies de no poder treure de l’aigua els nens afogant-se perquè, en general, ningú no sabia nedar.

Crec que la por visceral a l’aigua m’arranca d’aquestes èpoques felices quan Frank Sinatra i la seva tranca de trenta centímetres (diuen) cantaven Something Stupid per les ràdios plenes d’interferències abans de l’adveniment de la freqüència modulada, dels River’s de Babilònia, de l’era digital i de l’Spotify.

Tot es va arrodonir als setanta quan Spielberg ens va ensenyar que els grans taurons blancs es mengen banyistes emergint, enormes i cruels des de les pregones i obscures aigües de qualssevol dels mars del món, com ara a les platges de Roses, Sant Martí d’Empúries o Segur de Calafell.

Esperar quatre hores per banyar-se es feia etern, però era pitjor tornar a casa cosit de picades de mosquits d’aiguamoll, tan vermell com una saborosa gamba de Palamós de manera que quan un es posava al llit (per sobre, perquè el frec amb els llençols era insuportable) i tancava el llum l’estança s’il·luminava d’una tènue llum vermella producte de la pell en descomposició com algun dels element radioactius de la senyoreta Curie, madama estranya que reposarà en una tomba de plom i radi milers d’anys.

La costa, aquest territori indòmit i estrany per als de muntanya, sempre m’ha acollonit una mica i, malgrat el pas dels anys i els avenços de la ciència, sempre espero quatre hores després de dinar abans d’immergir-me a les mil·lenàries aigües de l’Empordà colonitzades per grecs, romans i fenicis i, quan hi entro, sempre miro de trobar peu no fos que em vingués un d’aquells malparits talls de digestió que no afecten els francesos o que aparegués alguna de les bestioles malignes d’Spielberg per fer un mos amb les meves parts íntimes, delicades i contundents com les d’un brau.
Rock me mama.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>