Cultura de masses, Marilyn Monroe i milions de dòlars

Cada cop que obro Netflix per a relaxar-me una estona tot mirant una sèrie em topo inevitablement amb el nou film de Marilyn Monroe. El tinc allà, pendent de mirar, pendent com tota la resta d’ítems que formen part de la meva llista infinita de recordatoris del mòbil. Quan penso en aquesta actriu i la seva fama em transporto, inevitablement, a l’època daurada del capitalisme americà. Em veig ballant al mig de la pista de l’Studio 54 amb dòlars volant pels aires com si es tractessin d’un manyoc de confeti.

Em crida particularment l’atenció com el discurs entorn d’ella s’ha anat modelant amb el pas del temps, afegint i obviant informació, fent que la història de la seva vida continuï essent un misteri i un atractiu a parts iguals. El que no acabo d’entendre —i amb això escombro cap a casa— és com de tímida i escassament s’ha parlat d’un personatge que catapultarà la fama de l’actriu després de la seva mort: em refereixo al màxim exponent de l’art pop, l’artista Andy Warhol.

Andy Warhol exposant les seves Marilyn a la TATE Gallery. © Getty Images

Potser el coneixereu més com a l’artista de les llaunes de sopa Campbell. Crec que ell és el resum i l’ideal que encarna els anys seixanta, l’economia nord-americana i el benestar d’una societat que es va tornar cada cop més frívola.

Entendre’l a ell, a la Marilyn i a tota la resta de famosos del moment implica haver d’entendre el context de l’època: una extraordinària prosperitat als EUA; una Guerra Freda que esperonava la cerca de noves tecnologies (algunes d’elles aplicades al camp artístic); un abandonament de l’art més intel·lectual (el de Pollock, per exemple), i en contra de la cultura elitista… Què donava pas tot això? Doncs era la fórmula màgica per crear un entorn idíl·lic per al capitalisme, un lloc d’ironia, un espai on l’art no s’havia d’entendre ni pensar, sinó que entrava de ple dins la roda social popular. L’art, obert a tots els públics, deixa de ser únic per passar a ser un objecte més de consum, fama i moda. L’art passa a formar part de la denominada cultura de masses.

M’agrada pensar que tota aquesta dècada, en el fons, es tracta d’una simbiosi, d’un conjunt de personatges i successos que es van retroalimentar els uns amb els altres. Warhol no seria tant sense Marilyn i viceversa. Què seria Amèrica sense ells i ells sense Amèrica? Quan parlem d’uns ens veiem obligats a parlar dels altres.

Andy Warhol a l’Studio 54 amb Ian Schrager i Jerry Hall. © KPA Archival Collection

Crec que el canvi de xip entre les dècades del 50 i del 60 es defineix amb les paraules dels dos artistes antagonistes, Pollock i Warhol. Quan se li va demanar a Jackson Pollock sobre la pintura, ell la va definir amb aquestes paraules: «La pintura és un estat de l’ésser… Cada bon artista pinta el que és». Doncs, justament, la reflexió de Pollock ressona deu anys després amb l’obra d’Andy Warhol. La seva obra és ell, i ambdós són producte de la societat del consumisme. Com s’entén, si no, l’explicació que dona l’artista en relació amb les seves serigrafies dels dòlars: «Era una d’aquelles vetllades a les quals demanava propostes a deu o a quinze persones, fins que una amiga meva em va fer la pregunta apropiada: Què és el que més t’agrada? Així vaig començar a pintar diners».

Quan a classe poso als alumnes els vídeos dels dos artistes treballant al seu taller es posen a riure en veure el contrast d’imatges: un en posat pensatiu i vestit amb la granota tacada de pintura i l’altre agenollat amb pantaló de vestir i camisa, observant orgullós la seva serigrafia amb la imatge de Marlon Brando. Us podeu imaginar quin és quin. Llavors és quan els intento fer reflexionar sobre el tema. Qui és Pollock i qui és Warhol? Què és l’expressionisme abstracte i què és l’art pop? Tots nosaltres som modelats, intrínsecament, per la societat que ens envolta. I l’art sempre és un reflex de la societat i l’època en les quals es desenvolupa.

Se li podran criticar moltes coses a Andy Warhol, però no el fet de ser un personatge únic. I ho era perquè no tenia pèls a la llengua a l’hora de ser sincer amb la seva manera de ser i amb el que volia transmetre amb les seves obres. Sabia perfectament quin rol jugava al seu entorn i va saber extreure’n el màxim profit, no posant-se en contra de la seva societat, sinó portant-la al seu terreny. Crec que una de les seves cèlebres cites ho exemplifica: «M’encanta Amèrica per diverses raons. Els meus quadres són missatges simbòlics sobre els estridents productes impersonals i aquests lluminosos objectes materials sobre els quals avui dia s’aixequen els EUA. Són la projecció de tot el que pot comprar-se i vendre’s, símbols pràctics, però efímers, que ens mantenen en moviment».

Andy Warhol, «Two Dollar Bill», 1976.

Amb tot aquest conglomerat d’idees us convido a pensar en diverses qüestions. La primera d’elles és que, quan us diguin que l’art és cosa només de rics, no us ho cregueu. És de rics el realisme del segle XIX de Millet quan representava a les pobres espigolaires treballant al camp? És de rics les pintures de Van Gogh que van ser rebutjades per la seva societat i havia de dependre de l’economia del seu germà per a sobreviure? És de rics la serigrafia de Warhol representant una vaca o una llauna de sopa? O ho és, en tot cas, el mercat de l’art i tota la societat actual que ho banalitzen? No generalitzem, doncs, dient que l’art és una cultura exclusiva per a elitistes perquè no ho és.

I la segona qüestió, i amb això concloc, si per a explicar als artistes ens fixem sempre en el context de l’època i en l’estudi sociològic del moment, per què no fem el mateix actualment quan jutgem les persones que ens envolten i que entren a la nostra vida d’una manera o altra? Saber de quin entorn s’envolta una persona és la millor manera d’entendre com és ella. Les dites populars de «digues-me amb qui vas i et diré qui ets» o «les males companyies fan perdre els bons costums» són molt aclaridores en aquest sentit.

Què ens queda de cert amb tot això? Doncs que Warhol, Marilyn, tu o jo som qui som, perquè som únics a la nostra manera, però, igual que passa amb l’art, potser no som tan originals com ens pensem, sinó que simplement som un reflex d’allò que ens envolta i que el pas del temps acabarà modelant la nostra història.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>