Cuques de llum i arbres de Nadal

Un capvespre d’estiu, prenent la fresca al jardí de casa els avis, vaig trobar un estrany escarabat. De coleòpters, ja en tenia vistos uns quants en aquest petit racó del Maresme, però cap n’hi un de tan especial com aquest: feia llum! Pertanyia, efectivament, a la família dels lampírids.

Constituït per segments articulats de color fosc, i de tons rogencs als costats i a la part ventral, es tractava d’una fase larval de l’espècie anomenada Nyctophila reichii entre la comunitat científica. Els avis sempre diuen que abans n’hi havia més, d’aquestes bestioles. El coneixement popular i les experiències dels més grans són una eina molt útil que permet estirar un fil per a investigar. I en aquest cas, les hipòtesis que un jove biòleg pot extreure’n són que l’ús d’insecticides i la contaminació (inclosa la lumínica) n’han fet minvar bruscament la població en poques dècades.

Al nostre país tenim altres espècies de noms més polits que l’anterior, com n’és el cas de Lampyris noctiluca. De grec i llatí, molts joves d’avui ja no en sabem —una llàstima!—, però el nom grec del gènere em fa pensar amb la relació que deu tenir la paraula catalana làmpada. L’epítet específic, fàcilment deduïble, vol dir «llumeta de la nit». I dins el món de les lluernes, trobem mots que ens transporten a personatges infernals, com és el cas de la molècula luciferina, encarregada de donar lloc a la producció de llum. Llucifer, que en llatí significa «portador de llum», és qui dona nom a aquesta molècula. Tempto d’imaginar-me un dimoni amb aspecte de cuca de llum. 

Però si hi ha un indret que albergui un major nombre d’espècies de cuques de llum, aquest és el sud-est asiàtic. Vaig tenir la sort d’estar un temps a una zona del sud-oest del Nepal. Entre camps d’arròs, em desplaçava amb una bicicleta vella fins a un petit orfenat situat als afores del poble. Els orfenats d’allà se situen aïllats per la malastrugança que es creu que duen. Un jorn, de tornada, se’m va fer fosc. Va ser llavors quan va esclatar l’espectacle de llums intermitents. N’eren milers! El reguitzell de llumenetes em guiava durant tot el camí. De cop i volta, en passar vora d’un gran ficus sagrat, vaig restar totalment embadalit: les cuques de llum ocupaven tots els racons de la capçada i emetien flaixos de manera sincronitzada. Mai no havia vist un arbre de Nadal que brillés amb tanta incandescència.

cuca de llum, nadal,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>