D’algunes tires dibuixades

Aquest mes voldria sortir del punt de vista estrictament tècnic que he tingut fins ara per a tractar dels instruments, i aprofitar el gust que tinc per les tires dibuixades per a compartir unes lectures que tenen l’entreteniment com a principal motivació, cosa que no impedeix gens una lectura sàvia, ans al contrari.

Començaré pel volum novè de les aventures de Jan i Trencapins, La flauta dels sis barrufets (publicat el 1960). Aquesta aventura és coneguda per ser la primera aparició dels barrufets. L’autor, Peyo, s’inspira de la llegenda del flautista d’Hamelín: un flautista sotmet a la seua voluntat unes víctimes designades amb el so de la seua flauta. El dibuixant i guionista belga ho simplifica, fent dels barrufets els fabricants d’una flauta de sis forats que fa ballar qualsevol que senti el seu so.

És prou significatiu que l’autor hagi triat el tipus de flauta més comú: la flauta de sis forats, que es troba en gairebé totes les cultures del món. Es troba a tot Europa, occidental i oriental; tot l’Orient, de Turquia cap al Japó; a Madagascar; i també els indis d’Amèrica, tant del Nord com del Sud, tenien flautes de sis forats abans de l’arribada dels europeus. Cal precisar que no totes tenen el mateix tipus d’embocadura; hi ha les d’embocadura recta (el whistle és sens dubte l’exemple més conegut avui dia), les travesseres (el fifre o pifre, o encara la flauta travessera), les obliqües (un dels tipus d’embocadura més antic, ja que es veu en quantitat de pintures de l’antic Egipte, citem el kaval o kawala a Europa de l’Est, o encara el nay a Turquia) i les flautes d’osca com és la quena. Sigui com sigui l’embocadura, solen ser cilíndriques per dintre (sovint s’aprofita d’un material naturalment buit com la canya o el bambú), els sis forats equidistants entre ells i tots d’un mateix diàmetre. També poden ser repartits en dos grups de tres.

Després d’aquest panorama molt ràpid i massa superficial de les moltes flautes d’aquesta mena que existeixen arreu del món, és interessant llegir el procés de fabricació de la flauta dels barrufets; necessiten el cor d’un arbre específic i molt vell. Tot això per a una flauta petita! Ací es tracta de crear una situació còmica, però ben considerat no sem pas gaire lluny de la realitat: saber aprofitar la fusta d’un tronc entre el moment on es talla i el on es pot treballar la fusta, tot el període d’assecament, procurant que no s’esquerdi, que no es desformi massa… Doncs bé, és un fet que marxem d’un tros de fusta més gros del que serà l’instrument acabat, i que tota l’elaboració de l’instrument consisteix en treure-li matèria. Al capdavall, es treu molta fusta abans d’arribar a l’instrument acabat!

Un altre àlbum és el segon de les aventures de Yoko Tsuno, L’orgue del Diable (1973). L’acció se situa sobre les ribes del Rin, al costat del roc de Lorelei, més concretament al castell del Katz. La Yoko i els seus amics descobreixen que un orguener fou assassinat quan estava restaurant un orgue del Renaixement, el qual és més conegut com a orgue del Diable, ja que el seu so més greu embogeix fins a matar qualsevol que el senti.

Com a deixeble i antic col·laborador d’Hergé, l’autor d’aquesta sèrie, Roger Leloup, és documentadíssim i molt precís en el seu dibuix, siguin paisatges, edificis, o màquines. L’ofici d’orguener hi està molt ben representat, així com l’instrument, és clar.

Acabaré amb l’última aventura del Corto Maltès pel seu autor Hugo Pratt, (1992). Aquesta aventura en forma de somni laberíntic conté una idea extraordinària, precisament la d’un laberint harmònic, o com el laberint en el qual estan perduts els personatges reté sons i harmonies d’un temps passat, i com el fet d’oir les transporta els personatges a l’època d’aquest so.

Idea extraordinària, insisteixi, perquè és ben bé la que ve a la ment de qui escolta els instruments harmònics precolombins, alguns mil·lenaris, que ens han arribat. Podreu fer-vos-en una idea anant a mirar el projecte d’Esteban Valdivia, Los sonidos de América (Els sons d’Amèrica). Ho deixi ací, això ho heu de viure en pell pròpia.

Aquests títols han estat traduïts al català per l’Albert Jané i Riera. El 2020 complia 90 anys, i volia retre-li homenatge, ja que l’any passat no es va poder fer gaire cosa. Per, entre altres, la vostra immensa feina de traductor: moltíssimes gràcies.

albert jané, barrufets, còmic, flauta, hergé, jan i trencapins, whistle,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>