La darrera generació de catalanoparlants

Fa poc més d’un mes vaig proposar a una persona canviar el postís cita prèvia pel genuí demaneu hora. La resposta fou que ni parlar-ne, que demaneu hora feia pagès. Ai no, demanar hora fa pagès, em va dir. Encara no m’ho havien dit mai. Fer pagès és sinònim de què? De genuïnitat, d’autenticitat, d’arcaisme?

Els darrers dies de curs, a l’escola adequàvem textos. Em vaig cansar de repetir que l’adequació no pot anar en detriment de la correcció, però no. Si el text baixava de formalitat, aleshores sortien un fotimer de barbarismes. És que no queda bé ‘assabentar-se’, és millor ‘enterar-se’.Assabentar-se’ no queda bé perquè no ho diu ningú. Però si no ho diu ningú, no ‘quedarà bé’ mai, els dic.

Hem perdut els referents. De fet, no és que els hàgim perduts, és que no en tenim. Els qui hem passat la trentena i ens dediquem al món de l’ensenyament, sigui quin sigui el nostre àmbit, ho veiem. Quins referents culturals, socials, lingüístics, educatius tenen, els joves? Cap ni un. Els seus youtubers parlen castellà. Els jocs són en castellà. Veuen sèries en castellà. Tot ho fan en castellà. El material escolar és en castellà. Tenen el mòbil en castellà. És que el tinc en castellà perquè si el poso en català hi ha coses que em surten en anglès, s’excusen. I això que els obliguen a aprendre l’anglès de ben petits. Se sorprenen quan senten un film en català. Sona fatal, diuen alguns.

No hi ha una consciència lingüística. Hi ha una derrota. Si no hi ha demanda, no hi ha oferta. És un peix que es mossega la cua. És que en castellà arribo a més gent, diuen. Mentida: una tria n’exclou una altra. Obvies els teus i et centres en els altres. És una fal·làcia perfecta.

Els anys noranta foren un revulsiu perquè TV3 ajudà a la normalització lingüística del català. Les sèries de televisió infantils cohesionaven el país en una llengua. Quants de vosaltres no heu sentit algú que diu que gràcies a ‘Bola de Drac’ vaig aprendre català? I ara, gràcies a què aprenen català? I si l’aprenen, quin és el model de llengua?

A bona part de Catalunya Nord, el català és una singularitat local, ja no un idioma. És un simple tret diferencial. L’accent catalan de la République. A la botiga de records Au Pays Catalan ho tenen clar: orgullosos de ser catalans, però en francès.

Ens hem tornat uns boomers. Ja no vivim als noranta. TV3 fa anys que és morta i enterrada i només és el punt de connexió d’un petit reducte catalanoparlant que viu ancorat trenta anys enrere i que s’empassa el món idíl·lic que li ven la televisió pública catalana sense qüestionar-la. TV3 ja no cohesiona res. Ni el català. La llengua de cohesió ja és el castellà. El marc mental, Espanya.

La normalització lingüística ha estat un fracàs perquè no hem eliminat encara el castellà de l’àmbit públic. Ho dic ara i ho diré sempre. El procés de substitució no s’atura i seguim tots aferrats en el passat. Per això, tot el que no s’assembli a la llengua majoritària —sí, ja és la castellana— serà vist com ser pagès o no quedarà bé.

Separen 23 quilòmetres Molló de Prats pel coll d’Ares. Fa setanta anys no haguéssim distingit el parlar de l’Alt Vallespir del de la Vall de Camprodon. Una senyora d’Arles i una de Beget pràcticament tenien el mateix accent. Ara, amb prou feines es podrien entendre. Després de la Gran Guerra, al Vallespir la majoria va decidir de parlar francès als seus fills. Així no eren assenyalats. El francès no feia pagès. El francès quedava bé.

Al Ripollès li falta una generació perquè això passi. Derrotista, em diuen. Bé, sortiu al carrer i escolteu les criatures. Ja parlen en castellà. No tenen referents, perquè no hi ha referents en català. No hi ha oferta perquè no hi ha demanda, i si no hi ha demanda, no hi ha oferta, però ai, no hi ha res en català, però no exigim les coses en català perquè la gent s’ofèn, i el bilingüisme enriqueix i Déu nos en guard de perdre una llengua perquè els nens com més idiomes sàpiguen més podran anar pel món.

És com el procés, això. El hàmster, que deia en Basté. Ell ho deia a la castellana, amb aquesta jota tan marcada. Dir l’hàmster devia fer pagès. No feia efecte. Les coses queden més bé i no fan pagès si es diuen en castellà. Com AstraZeneca. Com PCR. Com classe. Com hàmster. Je suis fier d’être catalan, diuen al nord. Al sud ja trobarem qualque cosa.

Som la darrera generació de catalanoparlants.

bilingüisme, castellà, català, diglòssia, francès, llengua, minorització, substitució,
Publicat el

Comentaris

  • No és que les criatures “ja parlin castellà”. El problema és que molts dels catalanoparlants deixen la feina de tenir fills també a la població immigrada. Com cuidar els nostres avis.

  • Juan Antonio Ruiz i Fustero diu:

    Tenía tota la raó. Si no ens posem seriosament a defensar el català és perdrà com va passar a l’Aragó amb la fabla aragonesa del Pirineu que es parlaba als valls de Hecho i Ansó.

  • Ferran Parera diu:

    Aquest article ha corregut mig tuiter i quan hi entro només trobo tres comentaris. Sí que estem fotuts, sí. Si ja pensava que teníeu tota la raó i que són coses que fa temps que penso, poc, però fa temps, ara n’estic convençut: estem ben fotuts. Cal posar fil a l’agulla per revertir la situació immediatament.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>