Els darrers parlants de català (versió ampliada)

Fa poc més d’un mes vaig proposar a una persona canviar el postís cita prèvia pel genuí demaneu hora. La resposta fou que ni parlar-ne, que demaneu hora feia pagès. Ai no, demanar hora fa pagès, em va dir. Encara no m’ho havien dit mai. Fer pagès és sinònim de què? De genuïnitat, d’autenticitat, d’arcaisme?

Els darrers dies de curs, a l’escola adequàvem textos. Em vaig cansar de repetir que l’adequació no pot anar en detriment de la correcció, però no. Si el text baixava de formalitat, aleshores sortien un fotimer de barbarismes i d’interferències amb el castellà. És que no queda bé ‘assabentar-se’, és millor ‘enterar-se’. ‘Assabentar-se’ no queda bé perquè no ho diu ningú. Però si no ho diu ningú, no ‘quedarà bé’ mai, els dic.

Hem perdut els referents. De fet, no és que els hàgim perduts, és que no en tenim. Els qui hem passat la trentena i ens dediquem al món de l’ensenyament, sigui quin sigui el nostre àmbit, ho veiem. Quins referents culturals, socials, lingüístics, educatius tenen, els joves? Cap ni un. Els seus youtubers parlen castellà. Els jocs són en castellà. Veuen sèries en castellà. Tot ho fan en castellà. El material escolar és en castellà. Tenen el mòbil en castellà. És que el tinc en castellà perquè si el poso en català hi ha coses que em surten en anglès, s’excusen. I això que els obliguen a aprendre l’anglès de ben petits. Alguns ni s’ho han plantejat. Se sorprenen quan senten un film en català. Sona fatal, diuen.

No hi ha una consciència lingüística. Hi ha una derrota. Si no hi ha demanda, no hi ha oferta. És un peix que es mossega la cua. És que en castellà arribo a més gent, diuen. Mentida: una tria n’exclou una altra. Obvies els teus i et centres en els altres. És una fal·làcia perfecta.

Imposar una llengua forana en un territori és una excusa per a desarticular qualsevol moviment nacional que pugui anar en contra de qui ocupa aquell territori.

El castellà, llengua de cohesió social

Els anys noranta foren un revulsiu perquè TV3 ajudà a la normalització lingüística del català. Les sèries de televisió infantils cohesionaven el país en una llengua. Quants de vosaltres no heu sentit algú que diu que gràcies a ‘Bola de Drac’ vaig aprendre català? I ara, gràcies a què aprenen català? I si l’aprenen, quin és el model de llengua?

Ens hem tornat uns boomers. Ja no vivim als noranta. TV3 fa anys que és morta i enterrada i només és el punt de connexió d’un petit reducte catalanoparlant que viu ancorat trenta anys enrere i que s’empassa el món idíl·lic que li ven la televisió pública catalana sense qüestionar-la. TV3 ja no cohesiona res. Ni el català. La llengua de cohesió ja és el castellà. El marc mental, Espanya.

La normalització lingüística ha estat un fracàs perquè no hem eliminat encara el castellà de l’àmbit públic. Ho dic ara i ho diré sempre. El procés de substitució no s’atura i seguim tots aferrats en el passat. Per això, tot el que no s’assembli a la llengua majoritària —sí, ja és la castellana— serà vist com ser pagès o no quedarà bé.

Separen 23 quilòmetres Molló de Prats pel coll d’Ares. Fa setanta anys no haguéssim distingit el parlar de l’Alt Vallespir del de la Vall de Camprodon. Una senyora d’Arles i una de Beget pràcticament tenien el mateix accent. Ara, amb prou feines es podrien entendre. Després de la Gran Guerra, al Vallespir la majoria va decidir de parlar francès als seus fills. Així no eren assenyalats. El francès no feia pagès. El francès sí que feia patxoca, quedava bé.

Al Ripollès hem fet un pèl menys de via, però la cosa està si cau no cau. Tan sols ens falta una generació perquè això passi. Derrotista, em direu. Bé, sortiu al carrer i escolteu les criatures. Ja parlen en castellà. No tenen referents, perquè no hi ha referents en català. No hi ha oferta perquè no hi ha demanda, i si no hi ha demanda, no hi ha oferta, però ai, no hi ha res en català, però no exigim les coses en català perquè la gent s’ofèn, i el bilingüisme enriqueix i Déu nos en guard de perdre una llengua perquè els nens com més idiomes sàpiguen més podran anar pel món.

Ja no és qüestió d’atracció, d’afecció o d’amor incondicional cap a un idioma. La gent no pot parlar català només perquè és la llengua dels avis o perquè sí. Si no esdevé útil, si és prescindible —tal com és ara— aleshores ja no hi ha romanticismes que valguin.

No hi ha hagut normalització perquè només hem repintat la façana i no hem modificat els fonaments. Estem immersos en un procés de substitució i sempre mirem cap a l’altra banda. Si no hi posem remei ara mateix, serem la darrera generació que parlarà català de forma natural.

A bona part de la Catalunya del Nord, el català és una singularitat local, ja no un idioma. És un simple tret diferencial. Només és l’accent catalan de la République.

El conflicte lingüístic

Arribats a aquest punt, cal introduir un concepte de primer de sociolingüística i que a vegades no tenim clar o desconeixem. Al currículum escolar de les escoles principatines pràcticament no apareix aquest concepte, cosa que sí que fan a la resta del territori. És el que anomenem conflicte lingüístic. El conflicte apareix quan dues llengües o més es troben en un mateix territori i totes dues aspiren a ocupar les mateixes funcions. Quan això passa hi ha un problema, perquè vulguem o no, una llengua perdrà i l’altra guanyarà.

Tinguem una altra cosa ben clara. Les persones podem ser bilingües, trilingües o fins i tot parlar quinze llengües. Els territoris, les societats, les cultures, no ho poden ser. Si ho són és que hi ha un conflicte lingüístic que s’evidencia de forma més o menys explícita.

Jo puc triar si vull aprendre francès, rus o xinès. És una decisió meva, i ningú no m’hi obligarà. Això és el bilingüisme personal: és la meva tria, la meva pròpia decisió. Però ara jo no puc triar si vull aprendre o no castellà: les lleis m’hi obliguen. La societat m’hi empeny. La televisió, l’escola. Tot. L’aprenentatge del castellà al sud és una obligació, no té res a veure amb el bilingüisme personal o l’enriquiment que ens volen vendre.

Això que a vegades pensem que és una tria o una riquesa i en realitat és una obligació és allò que en diem bilingüisme social: si en aquell territori hi ha dues llengües (una de pròpia i una d’imposada), una estarà sempre en una posició avantatjada i la tendència natural serà eliminar l’altra. No hi ha volta de full. I ja us podeu imaginar quina serà la guanyadora.

Quan hi ha un conflicte lingüístic en un territori és perquè s’ha engegat un procés de substitució lingüística, ço és, una llengua forastera que suplanta les funcions de la llengua pròpia d’aquell territori. Que ve a fer fora la llengua autòctona, vaja.

El procés de substitució està descrit a bastament pels sociolingüistes més importants d’aquest país (Aracil, Bibiloni, Junyent, Vidal…), i amb una simple cerca a la xarxa trobareu informació, així que només us exposo la situació per a plantejar la qüestió principal d’aquest article i per als qui no sabeu de què va.

Un procés de substitució lingüística s’origina per diversos factors. Normalment són interessos de poder (militar, polític, colonial, econòmic…). Un territori B ocupa un territori A i imposa la seva llengua (B) al nou territori incorporat (A). La incorporació comporta la implementació de certes polítiques que fan que el territori que parlava A passi a parlar dues llengües (A i B), fins que finalment perd la llengua original (A) i acaba essent unificat en la nova llengua (B).

Tot d’una que apareix la substitució lingüística s’evidencia el conflicte lingüístic, que dura fins que s’ha eliminat una de les dues llengües del territori, sigui A o sigui B. En la resolució d’aquest conflicte no hi ha mitges tintes ni tercera via: hi ha tan sols dues opcions. O A o B.

Parlem amb propietat. Parlem de casa nostra. Com és que el castellà ara mateix és la llengua principal i de referència d’una part majoritària de la població sud-catalana? Per imposició. Perquè ens hem empassat el mantra del bilingüisme. Fa cent cinquanta anys, pràcticament la majoria de la població era monolingüe en català. Només sabia i entenia la seva llengua, la catalana. Amb el pas dels anys i el coneixement obligat i massiu de l’espanyol al sud (escolarització, dictadura, televisió, prohibició…) feu que aquesta darrera llengua entrés amb força i desbanqués la catalana. I que l’any 2021 ja siguem minoria a la nostra terra.

El procés no ha tocat en cap moment la qüestió de la llengua, i si ho ha fet, no ha qüestionat mai deixar-ne una de banda.

O català o castellà

Les uniformitzacions dels territoris i les noves conquestes passen per eliminar la llengua dels conquistats o dels colonitzats. Eliminada la llengua, eliminat el problema. No cal anar gaire enfora: França és l’estat europeu amb més diversitat lingüística i cultural. Què en resta, ara, de les llengües dites regionals? Pràcticament res. Passeu el coll d’Ares. Aneu aquest estiu a Arles. Passegeu-vos per Tuïr. Banyeu-vos a Argelers. Escolteu bé i pareu l’orella. El català ja no és res que un motiu folklòric. Una bandereta. Una manera de ser francès. No hi ha conflicte perquè ja no hi ha substitució lingüística. La llengua natural de la població ja és el francès.

La imposició d’una llengua en un territori que no és pròpia no és res més que una excusa per a uniformitzar-lo i per a desarticular qualsevol moviment nacional que pugui sorgir i que vagi en contra de qui ocupa, precisament, aquest territori. Al nostre país, l’accés al francès (al nord) i al castellà (al sud) era vist com una oportunitat d’integració perquè ambdues es consideraven llengües de cultura, de poder, de cohesió social. Allò que en diuen la llengua comuna.

Ho he dit fa un moment: una de les grans mentides que ens hem empassat sense embut ha estat la del bilingüisme. Ens han dit que els catalans hem de ser bilingües perquè amb el català sol no anem enlloc, perquè en castellà ens entenem tots, perquè els altres són monolingües i nosaltres no, perquè conèixer llengües sempre és bo. I ai, las! Tots els catalanoparlants resulta que som bilingües per imposició legal. Ser monolingüe està mal vist. No tenim el dret de ser-ho. I perduts els monolingües, perduda la llengua.

Tots els catalanoparlants som bilingües. No hi ha cap persona que només parli català. N’hi havia, però fa generacions que es vam morir. Ara tots els que vivim a Espanya sabem castellà, i alguns, una altra llengua. Els catalans som capaços de parlar la llengua del país veí i molts de nosaltres en parlem, a més, una altra: la pròpia del territori. Hem aconseguit que el 100% de la població sigui competent en llengua castellana. Aquesta és la primera gran fita de la substitució lingüística: aconseguir que tothom entengui la llengua que es vol imposar. Ara ve quan el maten, que diuen.

Quan tens tota la població bilingüitzada en la llengua B, el pas següent és l’eliminació progressiva de la llengua A. Com ho fem? Senzill: farcim-la de prejudicis lingüístics. Que els natius de la llengua A els faci vergonya parlar-la i passin a la B. Que sentin que tanmateix la A no serveix de res i es passin a la B de forma massiva. Per què he d’aprendre català si amb el castellà vaig a tot arreu? Ridiculitzem els accents. Que no se’m noti que soc català quan parlo castellà! Fragmentem el territori. Els mallorquins no són catalans, no els entenc quan parlen. I així successivament.

Dues llengües no poden conviure en un mateix territori. Si això passa, la que es consideri menys útil desapareixerà en poques generacions.

Feu ara mateix un exercici d’autoreflexió. En quina llengua cerqueu a Google? En quina llengua teniu el vostre mòbil? En quin idioma parleu als immigrants? Seguiu en català quan us diuen no te entiendo? Ja us dic les respostes: ho cerqueu en castellà perquè segur que ho trobaré —i escriureu recepta d’escudella en català però cómo hacer un guacamole—; ho teniu en castellà perquè ja venia així; parleu en castellà als immigrants perquè són de fora i canvieu al castellà perquè si no, no m’entendrà.

I resulta que en català hi ha milions d’entrades a Google, que el telèfon es pot canviar d’idioma, que no té res a veure la condició d’immigrant amb saber català i perquè resulta que la manera més eficient de matar una llengua és no parlant-la.

El català cada vegada és més castellà. Totes les paraules noves passen primer per l’espanyol. Si el castellà les aprova, el català les aprovarà. La sintaxi és cada cop més castellana. Tots els sons que difereixen del castellà es perden (ll, v, g…) i s’incorporen els del castellà (j). Anem cap un procés de galleguització. El català passarà a ser un dialecte del castellà, amb qualque particularitat. Com el dialecte andalús.

Estem en una de les disjuntives més importants com a país i que marcarà el nostre futur. És una decisió, una i prou, i triem la que triem, marcarem el nostre futur com a poble. És hora que renunciem a una de les dues llengües per a acabar el conflicte lingüístic. I tan sols hi ha dues opcions: o renunciem al català (i completem el procés de substitució lingüística) o renunciem al castellà (i normalitzem el català). No hi ha matisos ni grisos. És com estar prenyada: o n’estàs, o no n’estàs.

Tenim l’experiència de molts de territoris que han normalitzat la seva llengua i han fet de la seva llengua natural una llengua normal. Han revertit el procés de substitució i se n’han sortit, han normalitzat la seva llengua. Polònia, Croàcia, Noruega. El polonès, el croat i el noruec són ara llengües normals. El polonès és una llengua com qualsevol altra, ara ja no ho dubta ningú. De fet, fins i tot en els seus respectius països hi ha monolingües en la seva llengua. I no passa res.

N’hi ha d’altres que no han pogut —o no han volgut— aturar el procés. França, Irlanda, Mèxic. El francès, l’anglès o el castellà s’han imposat en aquells països, han pràcticament eliminat les llengües que s’hi parlaven (occità, gaèlic, nàhuatl…) i ara resten com a substrat d’aquell territori, com un mer accent. Han canviat una llengua per una altra. I tampoc no passa res.

Tenim a les nostres mans el futur de la llengua. Si no fem res —i no ens enganyem, ens cal el poder polític per a fer-ho—, el català té els dies comptats. Una generació. Si hi ha voluntat, podem normalitzar la llengua. Però només ho podrem fer si eliminem el castellà de tots els àmbits. I això comença per eliminar-lo un mateix. No hi ha una tercera via. És català o castellà. És ara o mai. Res més.

Advertir que ets a Catalunya en un idioma que no és el de Catalunya és el súmmum de la subordinació lingüística.
canvi lingüístic, castellà, català, francès, substitució lingüística,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>