De faldilles i talons

No puc afirmar el fet d’haver patit censura contra la meva llibertat d’expressió. Segurament mai no he tingut res a dir tan important o tan escandalós com per a molestar algú. O això crec.

Com us deia, no puc afirmar haver patit censura contra la meva llibertat d’expressió, però sí que he estat moltes vegades censurada i motllada per aquells que estaven per sobre meu. M’explico.

En acabar la llicenciatura em van oferir la possibilitat de participar com a becari en un departament. Era una gran oportunitat i sempre havia tingut molt bones notes. Per una banda tenia la intenció d’adquirir experiència treballant braç a braç amb el director de departament, i per altra, aquesta era una beca pagada. Una ganga! Un altre detall a afegir, tot i que en realitat no hauria de tenir cap mena d’importància, és que sempre m’ha agradat vestir faldilles i talons. I dic que no hauria de tenir cap importància, però sí que l’ha tinguda.

El departament en què treballava semblava que aquesta forma de vestir, aquest aspecte tan poc important que no delimitava en absolut les meves capacitats ni els meus coneixements, feia incomodar la resta de persones. Per una banda, companys becaris de departament de qualsevol gènere feien mencions clares de si era necessari que m’arreglés tant per a anar a la facultat. Professores posaven de manifest que era una becària molt maca i que hauria de tenir cura, que ja sabem com acaba això. I per últim, els professors, que eren els que menys deien però els que més es passejaven.

La conclusió. En acabar el meu pas com a becària no havia après absolutament res amb el meu director de departament, no havia fet cap amic i encara menys cap amiga. I quan vaig sortir per la porta de camí a casa, en aquell meu últim dia, no vaig poder fer més que plorar i sentir-me alleujada per no haver de tornar més a aquella facultat de mer**.

L’any 2013, mentre cobria la passarel·la Barcelona Bridal Fashion Week.

En van modelar durant sis mesos, fent que dels talons passés a les sabatilles esportives i de les faldilles als pantalons. També van modelar la meva comunicació verbal. Sempre he estat una persona que m’agrada parlar i comunicar-me, i vaig passar a ser algú que ajupia el cap per intentar no saludar en els passadissos. Les meves aportacions al departament no servien de res, ningú les escoltava. Sempre em tallaven o hi havia algun acudit que recordar per a canviar de tema. Això és censura? Possiblement no. Això crec que és mala educació i ser imbècil.

Aquells mesos vaig haver d’aguantar aquella situació. Si algú pensa que podia marxar en qualsevol moment, segurament sí, podria haver marxat, però si ho feia també havia de tornar la beca que ja havia cobrada, i no ens enganyem, l’economia d’estudiant sempre ha estat més aviat pobra. Per altra banda era molt jove i no entenia què passava. De fet no sabia ni posar-hi paraules, i jo em sentia directament responsable i culpable de la situació.

Si em van mortificar per destacar en un departament on tothom semblava el clon de l’anterior, al cap d’uns anys fer feina en una agència on és recomanable vestir faldilles i talons, i encara més si tenim reunions amb clients. Perfecte! Modelada de nou segons els capricis d’aquells que manaven. Ah! Que ells anaven amb xancletes i pantalons texans perquè eren molt cools. És igual! Enfunda’t una faldilla de tub i serveix cafè. Que sí, que ja sabem que ets tu la que t’has menjada tota la campanya i tota la investigació de mercat, però val més que no parlis a la reunió.

Aquestes són només dues situacions en les que he patit censura. I dic només perquè n’he patides moltes. La censura va molt més enllà del que et diuen directament, té a veure amb les actituds i prejudicis. El meu cervell era menys valuós per vestir faldilla, mentre que en altres ocasions el meu cervell era important i necessari, però davant de la galeria millor que actués com una làmpada de peu: callada i estilitzada.

Us animo a utilitzar la vostra veu. De fet, si jo, ara, amb aquesta edat i aquest recorregut, em trobés amb qualsevol d’aquestes dues situacions, cridaria NO. No penso callar, no penso canviar de roba, i no penso permetre que les teves inseguretats em censurin. Jutjar també és una forma de censurar. Fer mirades i comentar és una forma de censurar, tenir prejudicis excessius —que tots en tenim— és una altra manera de censurar. Parlar dels altres amb el pretext del m’ho han dit, és censurar. Evolucionem.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>